M.A.Confidential

Un cop repassades ahir les primeres 10 pel·lícules del millor de 2017, toca, ara sí, descobrir el TOP10 cinematogràfic de l’any. En comparació amb altres anys, es pot afirmar que el cinema nord-americà s’ha emportat pràcticament tot el protagonisme, ja sigui amb grans superproduccions o amb obres més independents. Si heu acabat l’any sense veure’n alguna, us les recomano totes, evidentment, tot i que hi ha gèneres i tipologies per a tots els gustos. En resum, que aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2017 a M.A.Confidential:

Una pel·lícula de superheroïs amb ànima de western crepuscular semblava una combinació poc factible, però Logan ha demostrat que es podia materialitzar amb èxit. El comiat de l’integrant més popular i carismàtic dels X-Men, i també de Hugh Jackman com a encarregat d’interpretar-lo, és una pel·lícula intensa i delicada a la vegada. És capaç de recórrer a una violència brutal, però també de cuidar i humanitzar més que mai un Lobezno que deixarà una veritable empremta. Enmig del boom del cinema de superheroïs de tota mena, el director James Mangold aconsegueix que Logan tingui un marcat caràcter propi, sense preocupar-se per la seva adequació al gran públic. Fins sempre, Logan. [crítica / tràiler]

Les ànsies d’utilitzar la seva duresa visual com a eina de marketing van convertir Crudo en una espècie de repte a superar per l’espectador. Acabar-la sense marejos o desmais semblava tota una gesta. I, si bé és evident que l’opera prima de Julia Ducournau no es pot recomanar a qualsevol espectador, seria injust no destacar la suggeridora i insòlita història de maduració i d’autodescobriment personal que conté darrere. Des dels ulls d’una adolescent que veu despertar la seva naturalesa caníbal, Crudo narra un procés de rebel·lió que tant es pot entendre des del punt de vista social, com des de l’òptica feminista, i fins i tot hi aplica un punt d’humor que funciona a la perfecció. Cal preparar l’estómac per a segons quina imatge, sí, però que això no tapi la notable pel·lícula que hi ha darrere. [crítica / tràiler]

Tot i no haver estat mai un acèrrim seguidor de la saga Star Wars, Los Últimos Jedi va aconseguir generar-me un entusiasme molt especial. Sobretot, per la sensació que s’obria una nova dimensió dins de la saga, i que la seva reactivació començava a tenir sentit de veritat. Rian Johnson s’atreveix a trencar esquemes i pren decisions que no només converteixen el film en un pou de sorpreses, sinó que transformen algunes de les “regles” que semblaven intocables a Star Wars. A més de tot això i de fer créixer els nous personatges, Los Últimos Jedi aporta èpica, emoció, homenatges i també dosis d’humor de manera que tot funciona amb un equilibri perfecte. Serà una pel·lícula que marcarà un abans i un després, tot i que a molts potser els costarà adonar-se’n. [crítica / tràiler]

Anar a veure Múltiple sense saber pràcticament res del seu argument ha estat una de les millors decisions que he pres aquest any. M. Night Shyamalan recupera velles sensacions, i això es tradueix en un thriller pertorbador, d’aquells que mai saps per on et sortirà. Bona part de culpa en té un James McAvoy més camaleònic que mai, capaç de fer-nos percebre cadascuna de les personalitats del protagonista com si realment fos un personatge diferent cada vegada, però també la capacitat de Shyamalan per a fer-nos anar per on ell vol. A la tensió que proporciona la seva història, Múltiple hi afegeix un dels finals reveladors més emocionants de tot l’any, sobretot per aquells que més aprecien l’etapa inicial de la filmografia del director. [crítica / tràiler]

Tot i ser la guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula, tota la polèmica generada al voltant de l’error en l’entrega del premi, sumada a la (sobre)dimensió de la seva oponent La La Land, va deixar Moonlight en una posició un tant estranya i també molt injusta. I és que el drama dirigit per Barry Jenkins és, sens dubte, una de les millors pel·lícules estrenades aquest any. Aquest dolorós retrat dividit en tres fascicles sobre el procés de creixença i autodescobriment d’un jove afroamericà demostra una sensibilitat enorme, i a més fa gala d’una narrativa visual brillant. Jenkins explica a Moonlight la dificultat de trobar-se a un mateix en un entorn on tots els elements semblen en contra, i sap tocar la fibra sense necessitat de subratllar res. Magnífica. [

La llibertat de moviments ha provat de meravella a Gore Verbinski. A La Cura del Bienestar, el director ens submergeix en una història hipnòtica, a mig camí entre el thriller psicològic, el terror i la ciència-ficció, que rarament haurà deixat algú indiferent. Amb un tractament visual exquisit i del tot immersiu, La Cura del Bienestar ens introdueix en un centre termal on sabem que hi passa alguna cosa estranya des que hi posem els peus, però que ens manté en tensió constant fins els instants finals. Tot i les imperfeccions del film, i que Verbinski patina una mica en la conclusió, La Cura del Bienestar és indiscutiblement una experiència genuïna, i una de les millors rareses d’aquest any. [crítica / tràiler]

Poques pel·lícules són capaces de desprendre la naturalitat i veracitat que presenta Estiu 1993, i poques sabrien tractar amb tanta subtilesa la problemàtica que aborda. La debutant Carla Simón regala un testimoni autobiogràfic que, a banda d’evocar tots els elements de la infància de principis dels 90, ens descriu de forma introspectiva el procés de dolor i superació d’una nena de sis anys que acaba de quedar-se òrfena. Estiu 1993 no només mostra les dificultats des del punt de vista de la petita protagonista, sinó també des dels comportaments que mostren els adults cap ella. El film evita qualsevol signe de dramatisme subratllat, però a la vegada sap explicar tota una història personal que, per a una nena de sis anys, marca tota una vida. [crítica / tràiler]

Eren tantes les possibilitats que tenia Blade Runner 2049 d’espifiar-la, que el fantàstic resultat final segurament ha multiplicat l’entusiasme amb què l’he rebut. Denis Villeneuve actualitza tot l’univers del film original de Ridley Scott, però sap trobar la justa mesura a l’hora de combinar el respecte nostàlgic amb la necessitat d’explicar una història innovadora que donés sentit a aquesta seqüela. I el resultat és més que notable, ja que ens torna a submergir en aquest Los Ángeles decadent sense perdre ni un gram d’interès, i encertant en pràcticament totes les decisions. Blade Runner 2049 no només compleix amb nota la seva gosadia de donar continuació a una obra mestra com Blade Runner, sinó que resulta del tot sòlida com a film individual. Repte superat, i amb nota. [crítica / tràiler]

Les obsessions i excessos que Darren Aronofsky projecta al seu cinema converteixen cada nova pel·lícula seva en una incògnita. O hi entres, o no, i a partir d’aquí l’experiència pot ser fascinant o una tortura. En el cas de Madre!, la fascinació pren tot el protagonisme. Sota el sostre d’una enorme casa al mig del camp, Aronofsky crea una espècie de retaule en què representa a la seva manera l’evolució de la societat regida segons el Nou Testament. Una espiral de bogeria i descontrol que, a més de l’evident càrrega religiosa, inclou una infinitat de vessants: des d’una crida ecològica desesperada, fins a crítiques a la cultura de masses, les guerres o el masclisme, entre altres. Madre! et deixa extasiat, esgotat. Cinema en majúscules. [crítica / tràiler]

Fins ara, la intensitat i l’ambició formal de molts títols bèl·lics ens havien provocat sensacions realment immersives en l’horror de la guerra, però tot ha quedat enrere després d’assistir a Dunkerque. Christopher Nolan es treu de la màniga una experiència avasalladora per a explicar el rescat de milers de soldats de les platges franceses, on havien quedat acorralats per l’exèrcit alemany. Amb una estructura narrativa molt particular i una potència visual i sonora incansable des del primer minut, la pel·lícula posa a prova l’espectador més sofert fins a deixar-lo gairebé esgotat. Amb Dunkerque, Nolan mostra una sorprenent evolució dins de la seva carrera, i de pas fa callar una bona part dels seus sistemàtics detractors. Elecció fàcil? Potser sí, però personalment sóc incapaç d’anomenar qualsevol altra pel·lícula d’aquest any que m’hagi fet sortir del cinema amb la mateixa sensació amb què ho fa Dunquerke. [crítica / tràiler]

LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2017 – Del 20 a l’11

Un any més, la reinterpretació dels títols de totes les pel·lícules que han conformat el TOP20 de l’any ha anat a càrrec de la Susana, que ha modificat algun element jugant amb detalls i aspectes importants de cada film. No sempre són fàcilment identificables, però havent vist la pel·lícula és molt probable entendre’ls. Clickant a cada imatge, es pot veure la imatge en alta resolució.

De nou, proposo que voteu la vostra pel·lícula preferida de 2017, ja sigui una de les incloses a la meva llista personal o qualsevol altra. Si voleu compartir els vostres Top10 particulars o valoracions del meu, endavant!