M.A.Confidential

Guardians of the Galaxy vol. 2

Director: James Gunn

Intèrprets: Chris Pratt, Zoe Saldana, Dave Bautista, Bradley Cooper, Vin Diesel, Kurt Russell, Michael Rooker, Karen Gillan, Elizabeth Debicki, Tommy Flanagan, Chris Sullivan, Sylvester Stallone.

Gènere: Ciència ficció, aventures, acció, còmic. USA, 2017. 135 min.

Després de defensar amb èxit unes preuades bateries contra un monstre gegant, els Guardians de la Galàxia van a trobar-se amb Ayesha, líder de la tribu Sovereign, perquè els entregui Nebula com a part del tracte. Tot sembla transcórrer sense cap problema, fins que Ayesha s’adona que Rocket ha robat algunes de les bateries i ordena un atac contra la nau dels Guardians. La batalla sembla perduda fins que un misteriós personatge els ajuda i els porta a aterrar a un altre planeta.

En ple agost de 2014, celebrava la sorprenent arribada de Guardianes de la Galaxia com a nou model de blockbuster definitiu, i m’atrevia a definir la pel·lícula com un abans i un després en la trajectòria cinematogràfica de Marvel. Tres anys després, els fets han confirmat aquesta definició: Marvel s’ha convertit en un gegant de la indústria de l’entreteniment mundial i una autèntica màquina de generar pel·lícules, sèries i sagues de tota mena. Però més enllà dels èxits i decepcions que està deixant pel camí, sembla que també ha entès quina és ara mateix la seva joia més preuada. Guardianes de la Galaxia vol.2 no només manté el carisma, el ritme i l’explosivitat de la seva predecessora, sinó que en més d’un aspecte arriba a superar-la. I el que és més significatiu: no necessita remetre’ns continuament a ella, sinó que compta amb potencial propi suficient per a triomfar per si sola.

Un dels valors clau que porta Guardianes de la Galaxia vol.2 a no ser una simple repetició de la jugada és que no comet l’error de confiar-ho tot a les bases ja establertes amb tant d’encert per la seva antecessora. I una mostra significativa d’això és que pràcticament tots els personatges evolucionen d’una o altra manera a nivell personal. No estem davant d’una aventura que segueix unes pautes previsibles i que acaba tornant a un punt de reinici per a esperar una nova entrega, sinó que presenciem una nova etapa dins d’un viatge lineal que avança, i que en aquest cas presenta uns motius i un context diferents. Les funcions i les implicacions dels diversos personatges (coneguts o no) exploren noves vies, i fins i tot el principal enemic pren una dimensió i un significat completament allunyats als de la primera part. Gràcies a aquests detalls, Guardianes de la Galaxia vol.2 aconsegueix aquesta identitat pròpia, per molt que el seu ADN com a integrant de la saga sigui del tot inconfusible.

James Gunn demostra que aquesta saga li va com anell al dit, i també que té l’espectador a la butxaca. La seqüència dels crèdits inicials, en què juga amb el fora de camp i el segon pla, ja és una genialitat i a la vegada una prova irrefutable que va sobrat, i que la llibertat que obté de Marvel és la seva millor arma. Veure Guardianes de la Galaxia vol.2 al cinema torna a ser una experiència impagable, ja que visualment el film torna a demostrar una inventiva còsmica enorme. Sempre amb aquest punt recarregat de color, gairebé psicodèlic en alguna ocasió, o barroc en alguna altra, l’aventura ens trasllada d’un univers a l’altre conscient que ens deixarem portar. En realitat, Guardianes de la Galaxia vol.2 és plenament conscient dels seus efectes, i també de si mateixa, ja que Gunn accentua una mica més el grau d’autoparòdia que tant bé encaixa amb els seus personatges. I ho fa en la mesura justa, sense la sensació que es necessiti una broma rere l’altra.

Però per molt que el somriure sigui l’expressió predominant de l’espectador durant les més de dues hores de pel·lícula, segurament el més valuós de Guardianes de la Galaxia vol.2 és l’efectivitat amb què torna a transmetre la seva idea de complicitat i compromís entre tot el grup protagonista sense que aquesta soni impostada. James Gunn sap reservar un racó a l’emotivitat, i a sobre sap fer que funcioni; perquè en el fons ens identifiquem molt més fàcilment amb els comentaris estúpids de Quill, Rocket o fins i tot Drax que no pas amb la transcendència d’altres. En aquesta línia, l’altre gran triomf de Guardianes de la Galaxia vol.2 és la valentia per a atorgar accions i moments crucials a personatges secundaris, que en qualsevol altre film d’aquest tipus serien testimonials com sempre, però que aquí acaben tenint una rellevància i una dignitat enormes. Per això aquest segon volum té aquest valor, i per això s’afronten amb silenci -i fins i tot amb un punt d’afecte- els seus últims compassos.

És evident que no totes les potes argumentals ni decisions estètiques funcionen de la mateixa manera a Guardianes de la Galaxia vol.2. La relació de Quill amb el seu pare, per exemple, porta a escenes massa sobreexplicades (i certes representacions amb figures de porcellana són un autèntic horror), i també la lluita fraternal entre Gamora i Nebula sembla fer-se un pèl repetitiva. No obstant, el film conforma un conjunt tan sòlid que realment no hi ha cap detall crític que faci perillar el seu rumb. James Gunn es diverteix i ens trasllada la diversió a nosaltres, però a la vegada retrata uns personatges que també ho fan. Fins i tot els estirats i quadriculats Sovereign, amb la malvada Ayesha al capdavant, es comporten com qui està en un saló recreatiu de jocs intentant batre el seu propi rècord. Escenes com aquesta són les que acaben definint la mentalitat lúdica de Guardianes de la Galaxia vol.2, un fill més dins de la saga predilecta de Marvel. Molt l’haurà de cuidar, ja que res més del que ha fet se li acosta.