M.A.Confidential

Star Wars: The Last Jedi

Director: Rian Johnson

Intèrprets: Daisy Ridley, John Boyega, Adam Driver, Oscar Isaac, Mark Hamill, Carrie Fisher, Domhnall Gleeson, Benicio del Toro, Laura Dern, Gwendoline Christie, Kelly Marie Tran.

Gènere: Aventures, ciència-ficció. USA, 2017. 150 min.

Recordeu el final de Toy Story 3? Probablement, un dels més emotius i significatius de tot el que portem de segle. La seva lliçó era simple i dolorosa: arriba un moment en què és necessari saber deixar enrere tot allò que ens ha acompanyat durant una part clau de la nostra vida, per a així poder encarar una nova etapa amb una mentalitat del tot oberta i renovada. Doncs Rian Johnson acaba de fer més o menys el mateix amb Star Wars: Los Últimos Jedi, vuitè episodi de la saga cinematogràfica per excel·lència. Assumint tots els riscs i sacrificis, però amb una convicció sòlida i un encert majoritari en els diversos moments clau que conté, la pel·lícula suposa un punt d’inflexió que tots agrairem de cara al futur d’aquest univers. A Star Wars: Los Últimos Jedi, Johnson completa l’exercici d’herència que va iniciar J.J. Abrams a El Despertar de la Fuerza sense menysprear-ne ni un gram, però deixa clar que els temps han canviat, i que ara els amos de la història són uns altres.

Fa dos anys, l’episodi VII arrencava amb una frase de Max von Sydow que representava perfectament la funció que li havia estat atribuïda: “This will begin to make things right”. Calia oblidar la fallida trilogia de preqüeles i començar a fer bé les coses. Ara, Star Wars: Los Últimos Jedi fa el mateix a través de les primeres paraules que pronuncia Mark Hamill com a Luke Skywalker: “This is not going to go the way that you think”. Tota una declaració d’intencions d’un Rian Johnson que en realitat enriqueix els diàlegs amb aquestes metarreferències en el transcurs de tota la pel·lícula. Els personatges no només expressen allò que volen o que senten, sinó que donen veu a les intencions del director. És així com Star Wars: Los Últimos Jedi permet la fantàstica experiència d’anar descobrint progressivament el sentit de la història que explica, i és així com es trenquen les expectatives d’aquells que anaven amb una idea “clàssica” preconcebuda de com havia de ser la pel·lícula.

Rian Johnson no només aconsegueix que el nou rumb de la saga prengui forma i quedi profundament lligat a la nova generació de personatges, sinó que omple la pel·lícula d’escenes cabdals i icòniques. A Star Wars: Los Últimos Jedi les grans paraules i frases lapidàries no tan sols aporten l’èpica i la solemnitat sempre presents a la saga, sinó que comporten decisions crucials. I el que és més important: tots els personatges aprenen coses, i entenen quina és la seva nova posició; des del debutant fins el més veterà. Com a conseqüència, allò que semblava intocable resulta poder ser-ho, cosa que no sempre és fàcil d’acceptar. Però això no significa, ni molt menys, que Los Últimos Jedi ja no tingui sentit de pertinença a l’univers Star Wars, sinó que aquest univers -fans inclosos- ha d’evolucionar i afrontar nous camins. Tot i que Stranger Things i tants altres productes s’encarreguen de revifar-ho contínuament, hem d’entendre que ja no som als anys 80 i que no podem seguir rememorant i reciclant els mateixos referents una i altra vegada.

Tot això converteix Star Wars: Los Últimos Jedi en un exemplar inusual dins de la seva espècie. Però no acaben aquí les distincions. L’estructura narrativa fuig de manuals i arrisca més que mai, tant pel que fa a la trajectòria de l’acció com pels moments escollits per Rian Johnson per a què passi cada cosa. Per exemple, es podria dir que el film acaba de forma anticlimàtica, però és que en realitat la història està farcida de moments àlgids que haurien pogut concloure perfectament qualsevol altra pel·lícula. La majestuosa escena de lluita de Kylo i Rey, la trobada entre Luke i el seu vell mestre, la dràstica decisió de la nova Almirall Holdo… no només contenen tota l’èpica necessària, sinó que Rian Johnson les cuida fins el detall a nivell visual. De fet, Star Wars: Los Últimos Jedi és una pel·lícula on el segell del director queda força més subratllat del que ens té acostumats la saga. A més dels angles de càmera, les composicions visuals o els jocs cromàtics (fantàstic el terreny de rastres vermells de la part final), també es percep un tractament concret dels personatges, especialment al voltant de Luke.

Més enllà del significat que suposa per a la saga o de la seva especial riquesa narrativa i visual, la veritat és que Star Wars: Los Últimos Jedi també destaca perquè hi passen un munt de coses; moltes més que la majoria de títols antecessors. I evidentment no totes funcionen bé. Una de les primeres sensacions és que la història se’ls queda una mica llarga als personatges de Poe i Finn, que tenen els seus moments puntuals de glòria però perden constància. També cal dir que aquest segon protagonitza la que segurament és la trama més fluixeta, tot i que al mateix temps és la que reactiva la lectura més política del film. D’altra banda, segueixen havent-hi les dreceres i forats de guió habituals de Star Wars (i sí, Leia protagonitza cert moment que frega la vergonya aliena), però en aquest cas la dimensió de tota la resta té molt més pes i rebaixa aquestes debilitats a quelcom secundari. En el fons, no hi ha cap pel·lícula de la saga que sigui absolutament rodona, i Los Últimos Jedi tampoc n’és una excepció. Això sí, tampoc n’hi havia hagut cap que prengués tants riscs, i els sabés resoldre tan bé.

Al capdavall, el més important que ha fet Rian Johnson amb Los Últimos Jedi és establir que els valors de Star Wars transcendeixen qualsevol personatge, nom o cànon establert. Amb el pas del temps, tothom s’adonarà que aquesta decisió, per molt desconcertant que pugui semblar en primera instància, era del tot necessària. Davant la perspectiva que Disney i companyia mantindran actiu aquest univers durant molts més anys, era clau revitalitzar expectatives i renovar motivacions. I en aquest sentit, res millor que la última imatge del film per a representar-ho. Star Wars: Los Últimos Jedi elimina certs clixés i camins predeterminats, per tant guanya en llibertat i amplitud; i també en factor sorpresa. Potser aquesta mena d’abisme que hi ha per davant –que difícil és preveure ara mateix què pot passar al capítol IX– pot causar cert vertigen a més d’un fan acostumat a altres coses, però tard o d’hora tothom comprendrà que era el millor que li podia passar a aquesta saga.