M.A.Confidential

It

Director: Andrés Muschetti

Intèrprets: Bill Skarsgård, Jaeden Lieberher, Sophia Lillis, Finn Wolfhard, Wyatt Oleff, Chosen Jacobs, Nicholas Hamilton.

Gènere: Terror, drama, aventures. USA, 2017. 135 min.

Tot i la seva aparença tranquil·la, Derry és una població nord-americana que amaga un fosc historial de nens desapareguts. La més recent és la del petit Georgie, que perseguia el seu vaixell de paper i va ser engolit per un misteriós pallasso que va sortir de la claveguera. Des de llavors, el seu germà Bill intenta recuperar-se, però el dolor de la pèrdua i el ‘bullying’ que pateix a l’escola juntament amb el seu grup d’amics no hi ajuda. En realitat, tots ells pateixen de tant en tant visions terrorífiques que no els deixen viure tranquils.

Recentment, lamentava l’oportunitat que havia perdut una pel·lícula com Verónica per a aconseguir un resultat molt més sòlid que el que obté. La manca d’aprofundiment en la seva protagonista i el fet de deixar massa preguntes sense resposta afectava a la implicació que generava i deixava la història massa buida. Ara, It s’encarrega de posar en pràctica el cas contrari. La nova adaptació del llibre de Stephen King –que ja va comptar amb la seva sèrie de televisió l’any 1990– es presenta com un títol de terror, com no podria ser d’altra manera, però destaca sobretot per captar la vessant més humana del relat de King. El director argentí Andrés Muschetti transgredeix el component nostàlgic que suposa fer un remake d’It avui dia, i construeix una història universal sobre el significat de la por en edat infantil. I ho fa, a més, cuidant els seus personatges i demostrant un admirable sentit de l’aventura i un gran ús del terror.

Tot i que Andrés Muschetti busca terroritzar l’espectador a consciència –i amb força èxit en més d’una ocasió–, la veritable preocupació de la pel·lícula es reflectir les pors dels seus joves protagonistes, per després poder-nos-les transmetre. És a dir, si ens acollonim és perquè els personatges també ho estan; de fet, molt més que nosaltres. I és a través d’aquestes pors que It ens transporta a la infantesa, ja que tots vam tenir aquella mania, imatge, trauma, debilitat o ferida que ens va torturar per dins, ja sigui de forma racional o irracional. I probablement no ho vam explicar a ningú. A pesar que d’entrada semblin fragments presentats sense una excessiva cohesió, la pel·lícula sap descriure’ns cadascun d’aquests temors amb una gran fidelitat, i sobretot amb el respecte adequat. No és el mateix la fantasmagòrica imatge plasmada en un quadre que una dolorosa pèrdua familiar, però It en cap moment indica que una sigui més greu o important que la resta.

Després de fer-nos compartir aquestes pors, el film evoluciona fins al punt que allò que acabem compartint és la lluita per a vèncer-les i fer-les desaparèixer. I ja voldrien la majoria de pel·lícules de superheroïs assolir una implicació d’aquesta mena. De fet, It es podria equiparar perfectament una història de superheroïs a l’estil Vengadores o Guardianes de la Galaxia: un grup de personatges que uneixen forces per a batre un enemic comú, on cadascú aporta el seu poder especial, unit a unes circumstàncies personals concretes. Cada protagonista necessita superar la seva lluita individual, i ningú ho podrà fer en el seu lloc, però a la vegada tots sumen per a derrotar aquest malson. Aquest concepte es manifesta a les mil meravelles en un terç final en què It, conscient que les seves armes terrorífiques ja no tenen el mateix efecte per a l’espectador, es converteix en una història d’amistat modèlica. Tant, que inclús aconsegueix emocionar de veritat.

I quin és exactament aquest enemic a batre? El pallasso Pennywise n’és la personificació que castiga la ment dels nens, però només cal fixar-se en els adults que apareixen a It per a adonar-se que els veritables monstres també tenen carn i ossos. Tampoc és aleatori que el grup estigui format per un tartamut, un jueu, un hipocondríac o un setciències amb ulleres de cul de got, i que tots ells siguin un blanc fàcil de burles i maltractaments a l’escola. Per tot això, la pel·lícula suposa un clam a favor dels qui es senten marginats, amenaçats o agredits, i converteix la seva batalla contra Pennywise en un crit de rebel·lió contra un entorn que els vol empetitir constantment. En el fons, It és una història sobre un grup de nens que es veuen empesos a deixar de ser-ho i a prendre consciència que la vida que tenen per davant els requerirà valentia, sacrifici i treball en equip. Tota una lliçó que segueix tan vigent ara com ho era al 1990, quan es va estrenar la sèrie original.

Però a més a més de tot això, cal parlar d’It com una magnífica pel·lícula en termes d’entreteniment. El ritme de la narració és constant i en cap moment permet que els 135 minuts siguin un llast; al contrari, els dedica de forma efectiva a dibuixar bé els personatges infantils i fer-los evolucionar com cal. Pel que fa a l’apartat terrorífic, a pesar que és més un film “sobre la por” que no pas “de por”, It sap generar un bon grapat de situacions inquietants, algunes d’elles aterradores. La renovada estètica de Pennywise és tot un encert, així com l’elecció de Bill Skarsgaard, que broda el paper i dóna un carisma molt particular al personatge. Els efectes especials funcionen, tot i que els ulls digitalitzats de Pennywise desentonin en algun moment, i l’estètica general de la pel·lícula conté un encant especial. Això sí, Andrés Muschetti es passa un pèl amb la recerca de l’espant mitjançant el so, que en ocasions s’acosta a una estridència innecessària.

No és aquest l’únic convencionalisme de gènere que presenta It, que en algunes maniobres de terror pot resultar fins i tot previsible, però mai hi ha la sensació que el film es passi de confiança. Amb el precedent de Stranger Things del tot latent a la majoria d’espectadors, Andrés Muschetti afronta tots els elements comuns de la pel·lícula amb la sèrie de Netflix –que no són pocs– amb absoluta seguretat, i en gran mesura els sap fer funcionar millor. L’humor encaixa a la perfecció, però també ho fa un component dramàtic que no escatima cap gravetat, sobretot si tenim en compte l’edat dels protagonistes. I això inclús es reflecteix en la naturalitat amb què actua tot el jove repartiment, que acaba sent un dels grans puntals del film. Per tot això, cal qualificar It com un triomf; i com una prova que fins i tot els remakes, quan es fan amb afecte, poden sortir d’allò més bé.