M.A.Confidential

Colossal

Director: Nacho Vigalondo

Intèrprets: Anne Hathaway, Dan Stevens, Jason Sudeikis, Austin Stowell, Tim Blake Nelson, Agam Darshi.

Gènere: Ciència-ficció, comèdia. USA, 2016. 105 min.

Tot i que ja té edat per assentar el cap, Gloria és una dona incapaç de madurar. Acaba de perdre la feina i també el seu nòvio, que s’ha cansat de les seves constants festes i borratxeres, cosa que l’obliga a tornar a la seva localitat natal. Allà, Gloria es retroba amb algunes amistats de la infància, i també amb un munt de records que fins llavors semblaven adormits. Mentre és allà, una notícia sacseja la població mundial: la ciutat de Seül ha patit l’atac d’un monstre de grans proporcions.

Amb Nacho Vigalondo, el cinema espanyol compta amb una de les seves ments més privilegiades i atrevides, tot i que segurament no n’acaba de ser conscient. I no crec que sigui una qüestió de falta d’apreciació de la seva obra, sinó que el director no sempre ha sabut arrodonir les seves pel·lícules per a empaquetar bé els conceptes que hi volia expressar. Amb Colossal, arriba per fi el pas endavant que molts esperàvem i el director assoleix aquest grau de solidesa que li faltava. Sense deixar de banda en cap moment l’extravagància i les (necessàries) particularitats de Vigalondo, la pel·lícula combina la comèdia romàntica amb el gènere catastròfic dels kaijus d’una forma insòlita, enginyosa i fins i tot absurda, però sempre carregada de sentit. En realitat, estem davant de la que segurament és la seva història amb un fons més humanista. I tot i que la seva naturalesa fa que Colossal corri el risc de ser malentesa, aquesta vegada no serà per mancances pròpies.

L’element que marca la trajectòria de Colossal és la seva protagonista Gloria. Primer, cal comprendre-la i trobar un trosset de tots nosaltres en ella (que hi és, encara que algú ho pugui negar), i després és important veure i interpretar els successos des dels seus ulls. Perquè, en el fons, la pel·lícula ens està parlant constantment de Gloria: de qui és en l’actualitat, del camí on es dirigeix el seu futur i, per sobre de tot, de la pesada motxilla de traumes i frustracions que carrega a la seva esquena. És per això que tot el primer tram de Colossal té una especial rellevància, encara que a vegades faci massa olor a “típica comèdia romàntica”, ja que Vigalondo planteja les bases que ens portaran a entendre la part més significativa i representativa d’allò que el film vol explicar. I aquesta no és altra que la constatació dels problemes per part de la pròpia protagonista, l’exploració del seu origen o causa, i la lluita que necessita per a solucionar-ho.

La introducció de la figura del monstre que Nacho Vigalondo proposa a Colossal té certa similitud amb el que fa J.A. Bayona a Un Monstruo Viene a Verme, però amb la diferència que aquí hi ha un component humorístic més latent. Un cop introduït el gir que marca tota la segona meitat de la història (i que inexplicablement s’ha revelat en els propis pòsters i tràilers de la pel·lícula), Vigalondo es desferma i converteix el film en una bogeria que encadena els seus moments més surrealistes amb alguns punts àlgids a nivell dramàtic. No tot funciona a la perfecció -especialment alguns flashbacks incorporats sense massa traça en la part final- i inclús s’assoleix un punt de caos, però mai hi ha la sensació que Colossal entri en un estat de descontrol o dispersió narrativa. Gràcies a aquest fet, qualsevol extravagància que ens passa per davant s’assimila molt millor. És més, és rebuda amb els braços oberts.

En realitat, el film s’adequa més o menys al to de la seva protagonista: té moments gairebé infantils, d’altres que no sempre segueixen una estricta lògica o coherència, i es pren a si mateixa de forma no massa transcendent. Però, tal com fa Gloria, aquesta tonalitat també madura i poc a poc desvela el veritable procés d’alliberament personal que conté Colossal. De fet, la història es pot entendre com una autèntica rebel·lió femenina davant un entorn que l’havia anat empetitint sense que ella, portada per l’apatia, fes res per a evitar-ho. Aquesta evolució també s’explica gràcies a una esplèndida Anne Hathaway, que sap donar al personatge tot el recorregut vital: des de la nena atrapada dins el cos d’una adulta, passant per la crisi existencialista, i arribant a l’eclosió de la veritable Gloria. Gràcies a això, a haver entès tot el que passava a l’interior de la protagonista, el component més emocional de Colossal entra sense que es percebi forçat.

Però no podem oblidar que Colossal és també una pel·lícula de kaijus, i Nacho Vigalondo no escatima èpica ni espectacularitat en aquest sentit. Els efectes especials no tenen res a envejar a ningú, i les picades d’ullet a Pacific Rim o Godzilla demostren de nou que el director madrileny té predilecció per aquest gènere. Així doncs, comèdia romàntica, drama existencialista i gènere catastròfic amb monstres pel mig… Com casa tot plegat? El millor és comprovar-ho i, a poder ser, sense haver-ne vist massa cosa al respecte (com va ser el cas dels qui la vam poder veure al passat Festival de Sitges). Colossal té molts números per deixar més d’un espectador descol·locat, però quan es sintonitza la mateixa freqüència amb què emet la pel·lícula, el resultat és un dels films més sorprenents de l’any. La sensació és que Vigalondo per fi ha trobat una història amb la qual expressar el cinema que duu a dins, i només per això ja cal considerar-la tot un èxit.