M.A.Confidential

The Killing of a Sacred Deer

Director: Yorgos Lanthimos

Intèrprets: Colin Farrell, Nicole Kidman, Barry Keoghan, Raffey Cassidy, Sunny Suljic, Alicia Silverstone, Bill Camp.

Gènere: Thriller, drama. Regne Unit, 2017. 110 min.

Steven, un reputat cirurgià especialitzat en operacions a cor obert, porta una vida de família aparentment plàcida i benestant. No obstant, durant les seves hores de feina, Steven es reuneix de forma regular amb Martin, un adolescent força peculiar a qui tracta amb especial afecte. Quan decideix presentar-lo a la seva família, les coses comencen a enrarir-se, però tot canvia definitivament quan el noi li planteja un terrible dilema per a compensar un error del passat.

Enfrontar-se a una pel·lícula de Yorgos Lanthimos mai ha estat una tasca fàcil. Fa dos anys, Langosta va suposar la seva obra més relativament assequible, ja que exposava de forma força explícita les particulars regles que seguia, però amb El Sacrificio de un Ciervo Sagrado el director grec torna al seu costat més críptic i obscur. Amb un ritme pausat i una atmosfera cada cop més malaltissa a mida que passen els minuts, Lanthimos construeix un thriller psicològic que apunta al costat més pervers i egoista de l’ésser humà: no només pel brutal plantejament de la justícia com un “ull per ull”, sinó pels comportaments que aquesta situació fa aflorar als diferents protagonistes. Tot i requerir cert període de digestió després del visionat, El Sacrificio de un Ciervo Sagrado acaba convertint-se en una d’aquelles pel·lícules que se’t queden a dins.

Un dels aspectes més pertorbadors que defineix el cinema de Yorgos Lanthimos és la naturalitat i la fredor amb què retrata situacions del tot surrealistes o dramàtiques. A El Sacrificio de un Ciervo Sagrado, aquesta torna a ser la tònica, i probablement amb més incidència que mai en l’efecte que provoca la pel·lícula. Els moments clau del film, com el diàleg en què Martin revela a Steven la seva petició i exposa les terribles conseqüències que pot tenir, arriben sense avisar i desproveïts de qualsevol càrrega tràgica o element que subratlli la seva gravetat. De la mateixa manera, El Sacrificio de un Ciervo Sagrado ens presenta escenes veritablement tràgiques o preocupants amb una parsimònia que fins i tot acaba descol·locant i ens fa entrar un riure estúpid. Lanthimos combina aquests instants amb d’altres en què la invasiva banda sonora (no m’atreveixo a dir-li “música”) és capaç de posar-nos dels nervis sense que allò que estem veient sembli requerir-ho.

El Sacrificio de un Ciervo Sagrado presenta dues meitats força marcades: la primera, inquietant i misteriosa, s’encarrega de començar a tensar l’ambient i evidenciar que alguna cosa està passant, mentre que la segona, amb les cartes ja sobre la taula, dóna pas a la revelació de la veritable naturalesa dels personatges. Lanthimos ens els presenta amb una absoluta manca d’emocions i empatia, de moviments pràcticament robotitzats i incapaços de reaccionar amb un mínim de sang a situacions que freguen el límit. L’absoluta crisi en les relacions personals, especialment dins de la família protagonista, marca el desenvolupament de la història. Tampoc hi ha rastre de solidaritat o valors morals, sinó que l’objectiu prioritari és l’autoprotecció. Davant uns personatges així, El Sacrificio de un Ciervo Sagrado va més enllà de botxins i víctimes, i acaba generant una animadversió global cap a tot el que passa que no resulta gens fàcil d’assimilar.

La pel·lícula tampoc ens aplana el camí amb el seu ritme, tot i que constantment estan succeint fets que aporten rellevància a la història. És en la seva segona meitat on l’evolució es percep un pèl feixuga, possiblement perquè és llavors quan la nostra expectació està més activada. És també aquí on El Sacrificio de un Ciervo Sagrado s’acosta relativament al cinema de Michael Haneke, ja que juga amb la nostra implicació emocional respecte el que veiem, i sap perfectament que ens deixarà amb un bon turment mental. Quan ens preguntem si realment algú surt guanyant o perdent en aquesta història, sembla que la única resposta possible sigui “a la merda tot, vull oblidar el que acabo de veure”. Però no, a pesar de tot, El Sacrificio de un Ciervo Sagrado genera un estrany magnetisme i també desenvolupa una punyetera capacitat per a reaparèixer una i altra vegada a la nostra memòria.

No hi ha dubte que és una pel·lícula complicada, que demanar bussejar una mica a les seves entranyes i que pot frustrar a qui esperi trobar respostes tan sols a allò que veu a la pantalla. En el fons, Lanthimos ens parla de temes tan controvertits com la banalització del valor de la vida humana, l’evasió de responsabilitats i la pretensió de benestar que amaguen algunes famílies profundament infelices, així com, òbviament, el de prendre’s la justícia per compte propi. A més, El Sacrificio de un Ciervo Sagrado resulta probablement l’exercici de direcció més ambiciós del director grec, que apel·la a aires kubrickians en més d’una ocasió, i també ens descobreix Barry Keoghan com un dels actors més inquietants que s’han pogut veure recentment. Fins i tot Colin Farrell encaixa a la perfecció en aquest cirurgià de mirada neutra i posat impassible davant una decisió que li hauria de remoure les entranyes. Són diverses, doncs, les raons per les quals El Sacrificio de un Ciervo Sagrado és un repte que mereix un intent.