M.A.Confidential

Coco

Directors: Lee Unkrich i Adrián Molina

Veus originals: Anthony González, Gael García Bernal, Benjamin Bratt, Alanna Ubach, Renée Victor, Edward James Olmos.

Gènere: Animació, aventures, comèdia. USA, 2017. 110 min.

En els prolegomens de la celebració del Día de los Muertos, un petit poble de Mèxic celebra un concurs de talents a la plaça del poble. Miguel, un nen apassionat per la música, es mor de ganes de participar-hi, però topa amb l’oposició de la seva família, que té vetada qualsevol cosa relacionada amb el món musical degut a una mala experiència d’un avantpassat seu. Entestat en complir el seu desig, Miguel es cola al mausoleu del cantant Ernesto de la Cruz, el seu gran ídol, amb l’objectiu d’agafar la guitarra que hi ha penjada i poder participar al concurs.

Tot i haver caigut al còmode terreny de seqüeles per a omplir la seva oferta dels últims anys, Pixar segueix conservant tota la brillantor que l’ha situat al merescut cim del cinema d’animació. Això sí, és a les seves històries originals, gestades des de zero, on s’encarrega de reafirmar-ho de forma més rotunda. I Coco no n’és una excepció. La irrupció a la cultura mexicana, i concretament a la seva profunda relació amb els difunts, suposa tot un homenatge a aquest poble –i esdevé més que significatiu en temps de Trump–, però també llança un gran missatge universal de respecte i memòria cap als que ja no hi són. Si bé a nivell argumental no es pot situar Coco entre els títols cabdals de Pixar, el virtuosisme visual de cada imatge i la cura i sensibilitat amb què es tracten els diferents personatges i situacions situen el film a un nivell notable. I un cop més, és en les escenes més íntimes on no acostumen a fallar.

Coco és una d’aquelles pel·lícules en què el progressiu descobriment del seu univers funciona molt millor que no pas el desenvolupament de la trama que hi té lloc. És per això que assistim a tota la primera meitat de la història amb la boca oberta i amb aquella expectació infantil (compartida amb el protagonista Miguel) de qui entra a un nou parc d’atraccions; equiparable al que succeïa quan entràvem a al món dels records d’Inside Out. En aquest sentit, Coco fa gala d’una enorme creativitat, ja que el seu món habitat pels morts és una fascinant combinació de codis i espais propis amb referències i paròdies de la nostra societat. Els directors Lee Unkrich i Adrián Molina busquen el costat més lúdic de l’aventura, però també es preocupen per a donar un sentit a tot allò que passa. A més, el compte enrere que condiciona al petit Miguel serveix per a afegir cert dinamisme a l’acció.

El que li passa a Coco és que, un cop ha posat totes les seves cartes sobre la taula i es centra en resoldre la trama, es torna una mica convencional i també benèvola; previsible, fins i tot. Tot sembla seguir uns paràmetres força mastegats i evidents, de mode que en cap moment no hi ha la mínima sensació que allò no acabi “com ha d’acabar”. És com si l’esperit de Disney s’apoderés momentàniament de la conclusió de la història i deixés la subtilesa de Pixar en un segon pla. Això sí, Coco mai perd la seva capacitat de diversió, i la veritat és que els últims minuts ens regalen algunes escenes carregades d’afecte i delicadesa; aquestes sí, amb l’inconfusible segell de l’estudi d’animació. Tot això fa que la implicació emocional no arribi a les cotes que aconseguien altres grans títols com Up! o Wall·E.

On sí que funciona Coco és a l’hora de transmetre el seu missatge als més petits, però també als més grans. L’equilibri entre el valor de la família i la necessitat de perseverar i no abandonar mai un somni personal –en aquest cas, la música– està molt ben trobat. Destaca sobretot el valor que la pel·lícula dóna a les cançons com a estimulants de la memòria i com a teixidores dels vincles emocionals entre generacions. De fet, Pixar ja va fer el mateix a Ratatouille, en aquell cas a través dels sabors, que eren capaços de fer retrocedir el més malcarat dels crítics de cuina a la seva infantesa amb tan sols una cullerada. Coco ho trasllada a la música i subratlla la necessitat de conservar per sempre herències com aquesta, i de no apagar mai el record d’aquelles persones que ja han marxat, ja que això, en certa manera, les manté vives per sempre.

El missatge de la pel·lícula també té una clara lectura com a reivindicació de la música tradicional com un pilar clau per a qualsevol cultura. En plena època de globalització, on sembla que tot el planeta hagi d’escoltar el mateix, Coco recorda que les cançons tocades i cantades pels nostres avantpassats no poden caure en l’oblit. De pas, el film també reivindica els compositors com a grans artífexs de tota aquesta riquesa musical, sobretot aquells dels quals mai en sabrem el nom. Així doncs, Pixar torna a regalar una pel·lícula que demostra haver estat concebuda des de l’ànima, i que de nou té l’esperança de fer-nos pensar en aquelles coses realment importants. Coco no deixa una sensació tan rotunda ni resulta excepcional de principi a fi com era, per exemple, Inside Out, però es situa en una segona línia dins de Pixar que la segueix fent netament superior a la gran majoria de títols d’animació.