Intouchables
Directors: Olivier Nakache, Eric Toledano
Intèrprets: François Cluzet, Omar Sy, Anne Le Ny, Audrey Fleurot, Clotilde Mollet, Alba Gaïa.
Gènere: Comèdia. França, 2011. 105 min.
Philippe, un ric aristòcrata parisenc que ha quedat postrat en una cadira de rodes després de quedar tetraplègic a causa d’un accident de parapent, decideix contractar com a assistent a Driss, un jove immigrant que acaba de sortir de la presó i viu en un barri marginal de la ciutat. Tot i la seva aparent incompatibilitat, Philippe l’escull per davant d’altres candidats que semblaven molt més apropiats. Després d’uns inicis força difícils, la relació comença a rutllar a mesura que cadascun va descobrint el que li aporta l’altre, fins que arriben a convertir-se en inseparables.Rècord històric d’espectadors a França, on ja s’apropa a la vertiginosa xifra de 20 milions de persones i ha encapçalat la taquilla durant deu setmanes consecutives, entusiasme gairebé unànime per part de la crítica i frec a frec directe amb tota una guanyadora de l’Oscar com The Artist als premis del cinema francès. La carta de presentació d’Intocable impressiona, i un cop vista resulta força comprensible que hagi rebut aquests nivells tan alts d’acceptació. La naturalitat, el respecte i l’espontaneïtat amb què la pel·lícula encara una temàtica tan delicada com la discapacitat, juntament amb l’habilitat per a tocar la fibra de l’espectador sense necessitat de recórrer a la llagrimeta fàcil, són clau en la seva capacitat per a commoure el públic de forma tan generalitzada. Gràcies a això, Philippe i Driss ja s’han convertit en una de les parelles estrella dins del gènere de la comèdia més recent.
La fórmula utilitzada per Olivier Nakache i Eric Toledano, directors i també guionistes del film, és d’allò més recorrent dins el gènere còmic: dos protagonistes completament oposats, però que creuen les seves vides a causa de les respectives circumstàncies personals i es veuen forçats a iniciar una estranya convivència. Edat, classe social, estil de vida, personalitat, aficions, gustos culturals… gairebé res coincideix entre ells. Podríem anomenar un bon número de pel·lícules amb aquesta estructura, des de la recent El Discurso del Rey (2010) fins a la mítica Paseando a Miss Daisy (1989), per exemple, però la recepta no és garantia d’èxit si no està ben executada, i a Intocable saben explotar-la de forma molt efectiva. Tot i que no entenc massa bé el per què de l’escena inicial, el film manté un molt bon ritme i també deixa espais per a un cert dramatisme. En tot cas, l’humor aflora des del primer encontre entre els dos protagonistes.
A partir d’aquí, Intocable barreja les seves cartes i les va jugant de forma progressiva i intel·ligent. El xoc entre dos mons tan enfrontats com el de Philippe i el de Driss es presta en una multitud de situacions hilarants, però el film mostra un gran criteri a l’hora d’escollir-les i tractar-les. L’humor comença per la capacitat dels dos personatges de desdramatitzar la seva pròpia situació personal (que en el fons és força dramàtica), acceptar les ironies de l’altre i saber riure’s de si mateixos. Lluny de frivolitzar amb els temes que toca, Intocable simplement proposa una altra forma d’encarar-los, sempre des d’un profund respecte i amb una naturalitat que acaba calant en l’espectador. La relació entre Philippe i Driss deixa les desigualtats físiques en un segon pla i es converteix en una sinergia igual d’enriquidora per a les dues parts. Cadascun desperta els sentits que li manquen a l’altre, i aquest és el veritable motor de la pel·lícula.
La parella de protagonistes no triga a fer-se estimar, especialment gràcies a les extraordinàries actuacions dels dos actors principals, François Cluzet i Omar Sy, que mostren una enorme química en tot moment. Tot i la limitació que el fa passar-se tota la pel·lícula en una cadira de rodes, Cluzet mostra una expressivitat subtil i una especial tendresa a l’hora d’exterioritzar les seves emocions. Per la seva banda, Omar Sy és la gran font d’energia de la pel·lícula gràcies a la seva impulsivitat i, bàsicament, a la seva cara dura. Tan poca és la seva vergonya, que fins i tot es va atrevir a arrabassar-li al multipremiat Jean Dujardin el premi Cèsar de l’Acadèmia de Cinema Francès com a millor actor de l’any.
Tot i la qualitat global del guió, a Intocable se li pot retreure que aplana una mica massa el camí als protagonistes; un cop ha arrencat el desenvolupament de la història, no hi ha grans conflictes o dificultats. També es queda a mig camí i acaba passant de forma massa superficial per temes de caràcter més social que en un principi semblava que tindrien més pes; d’aquesta forma, va deixant de banda la vessant més dramàtica de la història i dóna preferència a un desenllaç més còmode. En conjunt, els senyors Nakache i Toledano aconsegueixen deixar-nos amb un gran somriure a la boca i un agradable regust optimista, sense que en cap moment ens sentim manipulats, i això demostra la honestedat i les bones intencions d’aquesta més que recomanable comèdia.
(Crítica original publicada a Gent Normal)
Estem completament dd’acord. És molt divertida i passa francament bé. S’arrisca poc, també és veritat. Pel barri marginal hi passa de puntetes, sense voler fer massa soroll. Però vaja, interessant, possitiva i molt familiar. Vaig sortir del cinema amb un somriure d’orella a orella. Salut!
M'agradaM'agrada
Coincidim un cop més, doncs! És d’aquelles comèdies que un cop surts de la sala tens ganes de recomanar-la a tothom!
M'agradaM'agrada
Genial de principi a fi!
Trobo que el fet que comenta el jordicine de passar de puntetes pel barri marginal està ben enfocat. La pel·lícula està centrada en la relació entre els dos principals protagonistes, en la seva vida en comú i no pas per separat de manera que, com crec que també fa amb el Philippe, la vida i circumstàncies del Driss queden patents des d’un bon principi sense necessitat de moltes més referències al llarg del film.
Què hi dius brother?
M'agradaM'agrada
El “problema” és que la peli hi dedica una certa atenció durant la seva primera part i després se’n va oblidant poc a poc. Està clar que la seva prioritat és la història entre els dos protagonistes, però hi ha una lleugera sensació que descuida una part de la trama (precisament, la més dramàtica) que, a priori, semblava important. La història del Philippe queda tancada, però la del Driss no tant.
No dic que la peli hauria estat millor d’haver-ho fet diferent, però és de justícia citar-ho. Però vaja, que és una gran comèdia!
M'agradaM'agrada