Potser l’any 2017 no serà recordat per deixar-nos un botí especialment generós de grandioses pel·lícules, però sí que es pot dir que la “classe mitja-alta” ha compensat de sobra el balanç final. De nou, diversos títols per a tots els gustos i amb ambicions de tota mena han anat omplint els diferents espais de la cartellera fins a formar un menú complet i de nivell certament alt. Potser per això, aquest any ha estat especialment complicat descartar alguns dels títols d’aquest 2017 (els apunto al final del post), així com establir l’ordre definitiu. Segurament, si tornés a fer la llista d’aquí una setmana, les podria disposar de forma diferent. Més enllà de les posicions, totes són pel·lícules que val la pena recordar, o recuperar si encara no s’han vist. Recordo el criteri de la selecció: pel·lícules estrenades a les nostres sales de cinema entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2017. Comencem el TOP20 per la meitat baixa:
A Ghost Story
All posts tagged A Ghost Story
A Ghost Story
Director: David Lowery
Intèrprets: Rooney Mara, Casey Affleck, Rob Zabrecky, Will Oldham, Liz Franke, Sonia Acevedo.
Gènere: Drama, fantàstic. USA, 2017. 150 min.
Una jove parella d’enamorats viu tranquil·lament en una casa a Texas. Una nit, la seva calma es veu interrompuda per un estrany soroll que prové del piano, on ell, compositor musical, s’inspira per a treure alguna de les seves produccions, però no li donen més importància. Tot canvia el dia en què un accident de cotxe just davant de casa seva acaba sobtadament amb la vida de l’home.
Una de les frases comodí que més es pot escoltar en enterraments o altres situacions tràgiques és la de “no som res”, a vegades inclús complementada amb un “estem aquí de pas” per a acabar d’arrodonir el tòpic. El seu ús es sol atribuir a un intent de sortejar un moment incòmode en què és complicat saber què dir, però si ens ho prenem de forma una mica més seriosa i reflexiva, fins i tot en pot sortir una pel·lícula. I una de bastant bona. A Ghost Story requereix un pèl de paciència i assimilació inicials, ja que està completament entregada a una visió i unes intencions molt personals i específiques del seu director, David Lowery, però a mida que avança es converteix en un viatge cada vegada més estimulant. També va prenent cada cop més coherència com a conjunt, ja que cada escena, per molt que a priori semblés capritxosa, acaba aportant un detall o una idea valuosa. A Ghost Story és una d’aquelles rareses que queden gravades.
El Breixo torna a col·laborar en aquesta quarta (i penúltima) part de la macrocrònica del Festival de Sitges 2017. Gèneres i tipologies per donar i vendre: des d’un slasher repetitiu en clau d’humor, passant per un dels títols d’autor que més ha sorprès en aquesta edició del festival. Això sí, també ens quedem a gust a l’hora de criticar algunes de les pel·lícules menys convincents, perquè no sigui dit allò que “al públic de Sitges us agrada tot”.
The Ritual (David Bruckner, 2017)
En un Sitges escaso de propuestas de terror puro, The Ritual supuso un agradable reencuentro con una variante bastante clásica del género. Planteada casi como una Bruja de Blair en la que de verdad podemos ver qué está pasando sin marearnos por culpa de los movimientos de cámara, la película juega muy bien sus cartas aprovechando el escenario del bosque para crear un terror atmosférico y contenido; puntuado, eso sí, con momentos de locura, e incluso gore, repartidos a intervalos regulares (quizás demasiado regulares, hasta el punto de que uno puede predecir el punto exacto en el que llegarán).
La verdadera fuerza de la propuesta reside, sin embargo, en la decisión de unir este terror más clásico con el desarrollo de los conflictos que se dan en un grupo de viejos amigos marcados por la tragedia, al estilo de Reencuentro o Los Amigos de Peter. Lástima que al llegar al tercer acto, The Ritual parezca sabotearse a sí misma y deje en segundo plano a los personajes, su conflicto y el trauma del protagonista, para empezar a introducir elementos ajenos que casi no se desarrollan y ni siquiera tenemos tiempo a asimilar. El arco del grupo de amigos y sobre todo el de su protagonista se quedan sin cerrar en un clímax confuso que parece sacado de otra narrativa bastante menos interesante que la que teníamos entre manos. (Breixo)