M.A.Confidential

Psiconautas

Directors: Pedro Rivero i Alberto Vázquez

Veus originals: Andrea Alzuri, Eba Ojanguren, Josu Cubero, Ramón Barea, Paco Sagarzazu, Enrique San Francisco.

Gènere: Animació, drama. Espanya, 2015. 75 min.

A aquestes alçades, ja sabem de sobra que el cinema d’animació no correspon obligatòriament a flors i violes, però no recordo una pel·lícula d’aquest gènere que castigués l’ànim de la manera en què ho fa Psiconautas. La recent guanyadora del Goya a la millor pel·lícula d’animació no només mostra una contundència absoluta en la construcció del seu missatge post-apocalíptic, sinó que el representa de forma veritablement crua, capgirant del tot el que ens podríem esperar d’una història protagonitzada per “animalets que parlen”. Pedro Rivero i Alberto Vázquez plantegen un retrat de la decadència que combina elements clarament identificables, representacions de caràcter més simbòlic i detalls que ja impliquen una narrativa molt més críptica i imaginativa; tot plegat fa de Psiconautas un film complex, arriscat i bastant exigent, però estranyament captivador.

Són 75 minuts, però el cert és que en semblen uns quants més. Sense caracteritzar-se per un nivell d’acció trepidant, la pel·lícula pràcticament no fa pauses durant el desenvolupament del seu particular univers de decadència. La narrativa, que en un principi sembla una mica dispersa i sense un rumb fix, acaba construint un conjunt amb sentit i amb una dimensió espai-temps una mica més definida del que sembla. Això sí, no és fàcil agafar-li el to a Psiconautas, ja que fins ben bé passada mitja pel·lícula no comencem a tenir clar de quin peu calça. El film té una cruesa visual impactant, no només pel traç poc amable dels seus dibuixos, sinó per la forma explícita amb què ensenya la violència, la misèria i la destrucció. És fàcil parlar de proximitat amb l’estilisme de Tim Burton, però la veritat és que, a Psiconautas, Alberto Vázquez i Pedro Rivero van un pas més enllà en termes de mala llet, desproveint els personatges i situacions de cap tipus de melancolia o tendresa.

No fa falta apuntar que Psiconautas és a les antípodes de ser una pel·lícula infantil. I un dels exemples més clars és precisament la representació que fa dels nens com a reflex i també com a víctimes de la vessant més fosca de la societat. Una de les coses que més impacta en aquest sentit és el tractament dels protagonistes, caracteritzats de forma aparentment infantil, però amb un comportament del tot adult i sense ni un gram d’innocència; com si haguessin estat empesos a renunciar a la seva infantesa per a poder sobreviure. I sí, realment és així, sobretot perquè al seu voltant no hi ha més que persones cretines, manipuladores, perilloses i destructives. Amb això, i amb les diverses situacions que va exposant, Psiconautas mostra d’una forma o altra tot el mal que ens pot arribar a rodejar avui en dia: des del bullying o la desatenció familiar, passant pel racisme i la repressió, fins arribar a l’extrema pobresa, l’efecte de les drogues o la destrucció del nostre hàbitat.

Tot i la identificació d’aquests elements, Psiconautas deixa xifrada una part important del seu missatge. És complicat assimilar, comprendre i simplificar al vol tot el que hi veiem, de mode que la pel·lícula segueix present de forma marcada un cop acaben els seus crèdits finals. El seu component oníric i fantàstic, que en més d’una ocasió recorda al que trobem a pel·lícules de Miyazaki com Mi Vecino Totoro o El viaje de Chihiro, ajuda a estimular la ment de l’espectador i obre un ventall d’interpretacions que probablement no tenen una sola solució. El significat del misteriós personatge de Birdboy, per exemple, conté una bona colla de matisos més enllà de la seva figura com a alliberador o com a conductor de la ira acumulada. Això sí, cal dir que, enmig de tanta desolació i dramatisme, Psiconautas aconsegueix que els seus comptats apunts humorístics siguin suficientment estrafolaris per a encaixar sense trencar la tonalitat de la història.

Més enllà de la duresa de tot allò que transmet, la pel·lícula presenta una qualitat visual admirable. Per començar, està dirigida de forma brillant per Pedro Rivero i Alberto Vázquez, els quals no només saben potenciar els trets propis de la seva animació, sinó que omplen la pantalla de sensacions molt intenses en funció de l’escena. Aquí, el gran treball del color i la fotografia hi té molt a veure. També el disseny de personatges, que resulta completament heterogeni, contribueix al caràcter genuí de Psiconautas. Fins i tot les veus escollides són tot un encert i un aspecte clau per a definir cada personatge. També per raons com aquestes la història acaba resultant tan propera i equiparable al món real, i per això és impossible no sortir-ne amb la consciència bastant remoguda. Si algú creia que el fet de ser d’animació podia restar contundència al seu missatge, va del tot equivocada: Psiconautas és una pel·lícula molt fotuda.