M.A.Confidential

A Ghost Story

Director: David Lowery

Intèrprets: Rooney Mara, Casey Affleck, Rob Zabrecky, Will Oldham, Liz Franke, Sonia Acevedo.

Gènere: Drama, fantàstic. USA, 2017. 150 min.

Una jove parella d’enamorats viu tranquil·lament en una casa a Texas. Una nit, la seva calma es veu interrompuda per un estrany soroll que prové del piano, on ell, compositor musical, s’inspira per a treure alguna de les seves produccions, però no li donen més importància. Tot canvia el dia en què un accident de cotxe just davant de casa seva acaba sobtadament amb la vida de l’home.

Una de les frases comodí que més es pot escoltar en enterraments o altres situacions tràgiques és la de “no som res”, a vegades inclús complementada amb un “estem aquí de pas” per a acabar d’arrodonir el tòpic. El seu ús es sol atribuir a un intent de sortejar un moment incòmode en què és complicat saber què dir, però si ens ho prenem de forma una mica més seriosa i reflexiva, fins i tot en pot sortir una pel·lícula. I una de bastant bona. A Ghost Story requereix un pèl de paciència i assimilació inicials, ja que està completament entregada a una visió i unes intencions molt personals i específiques del seu director, David Lowery, però a mida que avança es converteix en un viatge cada vegada més estimulant. També va prenent cada cop més coherència com a conjunt, ja que cada escena, per molt que a priori semblés capritxosa, acaba aportant un detall o una idea valuosa. A Ghost Story és una d’aquelles rareses que queden gravades.

Tot i que sembla difícil de creure en un principi, David Lowery presenta una pel·lícula amb una infinitat de capes i dimensions. A més, el director les va exposant sense cap mena de transició ni nexe narratiu, de mode que l’espectador va assimilant sobre la marxa les veritables intencions d’A Ghost Story. Des d’un retrat intimista sobre l’amor, passant per una visió desoladora sobre la pèrdua i la crueltat amb què la vida se’t capgira d’un dia per l’altre, i desembocant en una reflexió poètica, però lúcida i explícita a la vegada, sobre la nostra existència com a individus en aquest planeta. El plantejament d’aquests aspectes, sumat a la capacitat de passar d’allò més íntim a allò més universal i transcendental, fa recordar a El Árbol de la Vida de Terrence Malick, però A Ghost Story manté un punt d’humilitat que la fa molt més assequible. Lowery hauria pogut caure fàcilment en la pretensió buida o deixar-se portar per l’onirisme visual abstracte, però acaba donant coherència a la narrativa de tot el conjunt.

A l’hora de transitar entre el sentiment més íntim i les qüestions més metafísiques, el director també mostra actituds clarament diferents. Durant els primers compassos d’A Ghost Story, per exemple, David Lowery sembla voler posar a prova la paciència de l’espectador. El caràcter contemplatiu de la direcció arriba a cotes realment significatives (menció especial al pla de 5 minuts en què Rooney Mara es menja un pastís), però en el fons aquesta manca de talls en el muntatge ajuda a transmetre amb més veracitat els sentiments dels personatges. Lowery no vol influir cinematogràficament en la desesperació, el desconcert o la buidor dels personatges, i és així com ens ho fa viure a nosaltres. En canvi, quan A Ghost Story comença a escalar la seva dimensió, tot avança de forma sobtada, ja que Lowery no busca intimar amb el que veu, sinó transmetre aquest vertigen que suposa parar-se a pensar què ha passat abans i què passarà després de la nostra presència en aquest planeta.

I enmig de tot, un fantasma. És curiós com A Ghost Story té, considerant estrictament el que veiem en pantalla, un dels títols més literals del món, però a la vegada construeix un dels personatges simbòlics més humans i melancòlics dels últims temps. És fàcil rebre amb cert estupor aquest llençol que de cop s’aixeca i comença a caminar com si res, però el film dibuixa en ell una tristesa i una por que, per a exterioritzar-se, no necessiten més que una mirada buida formada per dos forats negres. David Lowery dóna al personatge una expressivitat particular, sobretot perquè és el que passa al seu voltant el que ens empeny a nosaltres a atribuir-li un sentiment o un altre, per molt que ell segueixi sent sempre un llençol amb dos forats. I de la mateixa manera que fa amb el seu contingut narratiu, A Ghost Story aconsegueix que, el que en un principi és clarament la representació d’un personatge concret que ha mort i torna a casa seva, evolucioni a fins a convertir-se en tots i cadascun de nosaltres.

El format 4:3 que utilitza David Lowery arrodoneix les seves cantonades, de forma que s’acosta molt més a l’aparença de les fotografies antigues, i realça així la concepció de la pel·lícula com un gran àlbum de records. I és que el principal temor que retrata A Ghost Story enmig del seu viatge intertemporal és, precisament, el de caure en l’oblit un cop ja no hi siguem. De fet, al film no li preocupa verbalitzar bona part d’aquestes intencions a través d’un monòleg puntual per part d’un personatge del tot arbitrari; un tram que arriba així sense més, però que en cap cas desencaixa dins de la dinàmica de la història. A Ghost Story és una d’aquelles rareses que requereix la ment oberta i bona predisposició, però al cap i a la fi no esdevé una pel·lícula tan inassequible com podria semblar. La seva arriscada proposta no només convenç, sinó que és difícil esborrar-la del cap durant els dies següents. Sens dubte, una de les obres més insòlites que s’han pogut veure últimament.