M.A.Confidential

You Were Never Really Here

Directora: Lynne Ramsay

Intèrprets: Joaquin Phoenix, Alessandro Nivola, John Doman, Judith Anna Roberts, Alex Manette, Ekaterina Samsonov.

Gènere: Drama, thriller. Regne Unit, 2017. 90 min.

Joe és un solitari exmarine dels Estats Units que es guanya la vida rescatant dones segrestades i víctimes d’explotació sexual. Amb els diners, subsisteix i també cuida de la seva mare, que ja no pot sortir de casa. Un dia, un home el truca per a encarregar-li una missió especialment delicada: un senador ha denunciat la desaparició i possible segrest de la seva filla, i ell ha de mirar de rescatar-la. Tot i la seva experiència, Joe s’haurà d’enfrontar a una perillosa i àmplia organització criminal que no li posarà les coses fàcils.

És habitual parlar de la infància humil d’un futbolista per a explicar les seves actituds i també enriquir la seva història de superació personal: de com la seva tècnica només es pot aprendre al carrer, descalç i amb una pilota de roba, o de com ha passat de patir per a poder sobreviure a tenir riquesa suficient per a poder ajudar tota la seva família. Desconec si aquesta última part correspon a la directora escocesa Lynne Ramsay, però del que no hi ha dubte és que créixer en un barri obrer de Glasgow durant els 70 i 80 ha marcat la seva vida, i que això es veu reflectit al seu cinema. Després de drames tan viscerals com Ratcatcher o Tenemos que Hablar de Kevin, Ramsay torna a colpejar-nos l’estómac amb En Realidad, Nunca Estuviste Aquí, una història carregada d’ira i venjança que retrata un dels costats més obscurs de la societat actual, i que s’acosta a algunes de les seves víctimes de la forma més crua i visceral.

Definir la pel·lícula com una denúncia contra l’explotació sexual i les organitzacions criminals que la controlen seria reduir tremendament la seva dimensió; ens quedaríem a la superfície. I si hi ha algun atribut que no es pot associar a En Realidad, Nunca Estuviste Aquí, aquest és precisament el de la superficialitat. La pel·lícula posa aquesta terrible problemàtica al centre de la missió principal del protagonista, però també ens parla d’un munt de mals de la societat: la violència familiar, les seqüeles posttraumàtiques de la guerra, la corrupció, la indefensió dels qui ho pateixen tot plegat… I el millor de tot és que En Realidad, No Estuviste Aquí no es dedica a explicar tot aquest contingut, sinó que l’exposa a través de la direcció i el muntatge. Lynne Ramsay utilitza els diàlegs estrictament necessaris, i no li cal que els seus personatges verbalitzin què està passant. Llenguatge cinematogràfic en el seu màxim esplendor.

Les enormes cicatrius que omplen el tors i els braços de Joaquin Phoenix podrien resumir ben bé el que representa En Realidad, Nunca Estuviste Aquí. I és que la de Joe és una història que es construeix a base de ferides; passades, presents i també futures, però sempre profundes i inesborrables. Lynne Ramsay ens les mostra físicament quan s’acosta a aquest antiheroi, però quan més doloroses es tornen les ferides és quan s’obren en la seva vessant psicològica. Unes punxades que la directora introdueix a base de flashbacks fugaços, suficients per a poder deduir alguns detalls del passat del personatge i les seqüeles que li han deixat. Duren escassos segons, però són imatges clau per a entendre l’essència d’En Realidad, Nunca Estuviste Aquí, on els fets que presenciem són només una fracció intermèdia d’una història molt més àmplia i dolorosa; no només si mirem enrere, sinó també quan ho fem cap endavant.

Lynne Ramsay dota la pel·lícula d’una personalitat visual i sonora molt potent. La directora pràcticament no deixa respirar les imatges, de la mateixa manera que la ment del protagonista és incapaç de trobar la pau, i això es tradueix en molt pocs moments de respir també per a l’espectador. En Realidad, Nunca Estuviste Aquí amb prou feines arriba als 90 minuts, però aquests es viuen amb tanta intensitat que realment sembla que haguem passat força més estona enganxats a aquesta història. De fet, és significatiu que l’escena de més relativa calma de tota la pel·lícula arribi quan, durant uns instants, ens submergim sota l’aigua. Hi ha qui veurà una estètica massa envernissada o capritxosa a En Realidad, Nunca Estuviste Aquí, o fins i tot de caire trampós, però el cert és que les decisions de la directora escocesa sempre responen a una voluntat narrativa lligada al seu protagonista. Vol que visquem la història a través d’ell, i no com a còmodes espectadors asseguts a una butaca.

En Realidad, Nunca Estuviste Aquí és evidentment comparable a Taxi Driver pels diversos elements coincidents a la trama, però també és interessant la seva proximitat amb una obra molt més recent com Drive. També en aquest cas, un heroi sense cap mena de voluntat de ser-ho s’implica en cos i ànima en una causa que no l’afecta de cap manera a nivell personal, simplement per a evitar que persones innocents caiguin víctimes de la societat podrida que tenen al seu voltant. I també en aquest cas, no dubta en utilitzar una violència extrema; no ho sap fer de cap altra manera. Per a tot això, però sobretot per a la perspectiva que ens deixa el final de la pel·lícula, En Realidad, Nunca Estuviste Aquí resulta profundament pessimista i descoratjadora. I probablement és així com ha de ser, encara que voldríem pensar el contrari: que en realitat, mai han estat allà i res de tot allò ha passat.