Get Out
Director: Jordan Peele
Intèrprets: Daniel Kaluuya, Allison Williams, Catherine Keener, Bradley Whitford, Betty Gabriel, Caleb Landry Jones, Lyle Brocato.
Gènere: Thriller, intriga. USA, 2017. 100 min.
Després de quatre mesos de relació, Chris i Rose es disposen a fer un pas important: passar un cap de setmana a casa dels pares d’ella perquè aquests puguin conèixer el seu nòvio. Chris no les té totes, ja que la família de Rose, blanca i de classe alta, no sap que ell és de raça negra, i no sap com reaccionaran en assabentar-se’n. Després d’un viatge un pèl accidentat, la parella arriba a la casa i Chris és rebut amb absoluta amabilitat, però poc a poc el noi comença a detectar detalls una mica estranys.
Vivim en una època en què l’exagerat pes que adquireix la promoció d’una pel·lícula pot acabar fent-li més mal que bé. Déjame Salir arribava amb tota l’expectació que comporta l’etiqueta de pel·lícula revelació d’aquest any dins del gènere de terror independent, sumada a diversos adjectius superlatius, però al cap i a la fi ha resultat no ser res de tot això. I ho dic sense que això tingui necessàriament cap connotació negativa, sinó al contrari. En realitat, estem davant d’un thriller que, sense arribar a trepitjar el terreny propi del terror, aconsegueix construir una atmosfera cada cop més enverinada i malaltissa, on el perill s’ensuma constantment però es va manifestant poc a poc. Aquestes propietats, recolzades en un guió elaborat amb enorme astúcia, fan de Déjame Salir una pel·lícula efectiva i magnètica, i que a més a més amaga una clara lectura sobre els conflictes racials existents a bona part de la societat nord-americana.
L’adaptació del títol del film converteix l’ordre o advertència de l’original (Get Out) en una súplica com Déjame Salir en la versió traduïda. Sigui com sigui, la frase convida a diverses interpretacions més enllà de les que fan referència a l’argument en si. Només cal imaginar quants ciutadans nord-americans deurien expressar aquest mateix missatge el passat novembre, especialment aquells que no són ni blancs ni rics. És evident que, encara que la pel·lícula fos concebuda abans del triomf de Trump, Jordan Peele il·lustra aquesta falsa percepció del racisme com a conflicte ja superat, quan en realitat, i sovint de forma soterrada, és més latent que mai. I és aquest el gran perill que expressa Déjame Salir: el de les façanes amigables i tolerants (“jo hauria votat Obama per tercer cop”) que s’acaben convertint en trampes mortals quan deixen caure la seva careta. Per això el film conté una espècie de crida a estar atents, i a no deixar-se enganyar per “hipnosis” que pinten les coses d’una altra manera.
La pel·lícula es podria definir com la versió perversa d’aquell clàssic Adivina Quién Viene Esta Noche, si més no en el plantejament inicial. No obstant, mentre aquell drama de 1967 dirigit per Stanley Kramer mirava endavant i deixava un regust esperançador, les intencions de Jordan Peele són bastant més obscures. Déjame Salir és incòmoda des d’un bon principi, sobretot des que la parella pateix un inesperat xoc amb el cotxe que ens remet directament a un altre títol amb el qual té més d’una característica en comú: The Invitation. Tal com feia Karyn Kusama a la guanyadora de Sitges 2015, Jordan Peele es dedica a gestionar en tot moment les expectatives de l’espectador, el qual sap de sobres que alguna cosa passa i està força segur de què és, però necessita veure’n la confirmació. Amb aquesta estratègia, Déjame Salir avança molt segura de si mateixa i exprimint el seu potencial amb gran efectivitat.
El trajecte que ofereix la pel·lícula, on cada escena és rellevant i ajuda a alimentar la tensió ambiental, fa les delícies de l’espectador amant del gènere. Peele fins i tot s’atreveix a endinsar-se en un punt de bogeria gairebé de sci-fi de sèrie B durant el tram final de la pel·lícula, però aprofita la inèrcia adquirida per a posar-se’ns a la butxaca. El punt satíric que té Déjame Salir també convida a que li seguim el joc d’aquesta manera. A la vegada, tot això ajuda a deixar en un segon pla els diversos detalls discutibles que presenta el guió, com per exemple la necessitat que un dels personatges secundaris truqui al protagonista per a verbalitzar allò que, per a nosaltres, ja quedava suficientment manifest o es veia a venir de totes totes. També la introducció d’alguns recursos massa expositius o fins i tot forçats (aquest armari que de cop apareix obert i deixa una pista clau a l’abast del protagonista) demostren que Déjame Salir es preocupa massa per a fer-se entendre, quan la sensació és que no en tenia necessitat.
Més enllà dels seus defectes i costures visibles, que d’altra banda són comprensibles en un debut com en aquest cas és el de Jordan Peele, la pel·lícula atrapa i funciona. I a més a més deixa pel record algunes imatges realment pertorbadores, com aquest primer pla de la minyona (Betty Gabriel) amb un fals somriure esgarrifant. Sense ser l’obra descomunal de què molts parlen, Déjame Salir destaca pel seu gran control dels mecanismes narratius del thriller i per la intel·ligència i subtilesa del seu missatge. No només funciona com a títol exemplar dins del seu gènere, sinó que té un sentit en el moment en què vivim i a més sap construir un discurs propi. Una sàtira obscura que, en el fons -i lamentablement-, no es deu allunyar tant d’algunes de les situacions que es poden viure en un país que ha fet president Donald Trump. Un país del qual molts en voldrien escapar, amb tot la raó del món.
Martí
