M.A.Confidential

Detroit

Directora: Kathryn Bigelow

Intèrprets: John Boyega, Algee Smith, Will Poulter, Jack Reynor, Ben O’Toole, Hannah Murray, Anthony Mackie, Jacob Latimore, Jason Mitchell, Kaitlyn Dever, John Krasinski.

Gènere: Drama. USA, 2017. 140 min.

En ple juliol de 1967, la ciutat de Detroit viu en tensió permanent degut a la insostenible precarietat laboral que afecta, sobretot, al col·lectiu afroamericà. Als barris de les afores de la ciutat, on ha estat relegada la gran majoria de la població d’aquesta raça, les repressions policials es multipliquen i la violència cada cop és més present als carrers, on es declara l’estat de setge. Una nit, el que comença com una simple broma en una habitació d’un motel acaba amb una forta batuda de la policia.

En un moment actual en què la convivència racial a Estats Units sembla estar vivint una preocupant regressió, no és cap casualitat que Kathryn Bigelow decideixi estrenar una producció com Detroit. Presentada en un format pràcticament de documental ficcionat, la pel·lícula es remunta 50 anys enrere i fa un impressionant treball de contextualització històrica per a acabar recuperant un dels fets més populars d’aquella època. Bigelow aposta per una narrativa particular a l’hora d’acostar-nos als diferents successos i personatges que intervenen a la història, i construeix un film tremendament versàtil, però sempre coherent i cohesionat. Detroit és un trajecte que combina el periodisme, el documental, el cinema històric i el més pur thriller policíac pel qual Kathryn Bigelow avança amb una solidesa admirable, tot i que era força complicat fer-ho.

La directora demostra un enorme talent a l’hora de plantejar cada tram de pel·lícula. El pròleg en forma d’animació, necessari i a la pràctica molt més didàctic que no pas una successió de simples rètols sobre fons negre, dóna pas a uns primers compassos de Detroit força caòtics. La càmera de Bigelow es mou nerviosa d’aquí cap allà, mentre la crispació va creixent als carrers de la ciutat; tot passa bastant ràpid i podem saltar d’un escenari a l’altre de forma brusca, i fins i tot amb un pèl de desconcert. Els diferents personatges van apareixent sense massa continuïtat, ja que el seu grau de protagonisme no comença a quedar clar fins ben entrada la història. Poc a poc, Detroit va acotant el seu abast, i això es plasma també en la direcció i el muntatge, que baixen revolucions i passen a jugar a favor de la tensió i el dramatisme que es viu dins del motel Algiers.

I és que poques pel·lícules executen el concepte de la contextualització de la manera amb què ho fa Detroit. Per a arribar al conflicte que concentra l’atenció durant tota la segona meitat del film, era necessari conèixer tots els elements que, d’una forma o altra, hi tenen incidència. A banda de la precarietat laboral de la ciutat i de la candent discriminació de tots els afroamericans, Bigelow és capaç, per exemple, de donar-nos un angle agredolç de l’escena musical Motown –frases com “no vull fer música perquè els blancs la puguin ballar” queden gravades–, o de mostrar breument el tracte que podien rebre els soldats post-Vietnam. Tot això, sense que mai hi hagi la sensació que Detroit es dispersa massa i s’allunya del seu focus principal. Tot el que ens mostra la directora té la seva importància per a entendre què va passar, les raons que hi van conduir i les conseqüències que va comportar.

A Detroit, Kathryn Bigelow manté en tot moment un punt de vista múltiple dels fets, de forma que l’espectador mai es troba mancat d’informació per a valorar cada situació. Aquest fet té un especial valor durant tots els minuts, que no són pocs, que passem dins de l’hotel Algiers. Tot i l’evident injustícia a què assistim, no hi ha una evident intenció de denúncia assenyalant bons i dolents sense més, sinó que es respecten els fets i també els matisos dels personatges; especialment, pel que fa a la part dels policies. Amb tot, Bigelow aguanta la tensió i el dramatisme de forma impressionant, gairebé sense donar-nos cap descans i arribant fins i tot a provocar un punt d’angoixa. A més a més, l’enorme interpretació de tot el repartiment de Detroit, on hi destaquen Will Poulter i John Boyega, contribueix a l’èxit del conjunt.

El que més espanta de Detroit és la consciència que ha passat mig segle i en cap cas tot aquells fets es poden considerar “cosa d’una altra època”. Només cal veure les notícies que arriben des de l’altra banda de l’Atlàntic per a comprovar que els avanços, si és que n’hi ha hagut, són minsos. Kathryn Bigelow no només vol recrear un episodi icònic dins de la història recent d’Estats Units, sinó que mira clarament l’actualitat i ens fa preguntar com és que no es va aprendre res de tot allò. I la directora ho fa aportant el seu potent segell, recorrent de fora cap a dins una història que atrapa en tot moment. A pesar que el tram final de Detroit era una mica més susceptible de reduir alguns minuts, les quasi dues hores i mitja de duració en cap cas impacienten ni són símptoma de dilatació. De fet, no em faria res seguir coneixent i recuperant períodes històrics com aquests si qui me’ls explica és Kathryn Bigelow.