Potser l’any 2017 no serà recordat per deixar-nos un botí especialment generós de grandioses pel·lícules, però sí que es pot dir que la “classe mitja-alta” ha compensat de sobra el balanç final. De nou, diversos títols per a tots els gustos i amb ambicions de tota mena han anat omplint els diferents espais de la cartellera fins a formar un menú complet i de nivell certament alt. Potser per això, aquest any ha estat especialment complicat descartar alguns dels títols d’aquest 2017 (els apunto al final del post), així com establir l’ordre definitiu. Segurament, si tornés a fer la llista d’aquí una setmana, les podria disposar de forma diferent. Més enllà de les posicions, totes són pel·lícules que val la pena recordar, o recuperar si encara no s’han vist. Recordo el criteri de la selecció: pel·lícules estrenades a les nostres sales de cinema entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2017. Comencem el TOP20 per la meitat baixa:
Colossal
All posts tagged Colossal
Colossal
Director: Nacho Vigalondo
Intèrprets: Anne Hathaway, Dan Stevens, Jason Sudeikis, Austin Stowell, Tim Blake Nelson, Agam Darshi.
Gènere: Ciència-ficció, comèdia. USA, 2016. 105 min.
Tot i que ja té edat per assentar el cap, Gloria és una dona incapaç de madurar. Acaba de perdre la feina i també el seu nòvio, que s’ha cansat de les seves constants festes i borratxeres, cosa que l’obliga a tornar a la seva localitat natal. Allà, Gloria es retroba amb algunes amistats de la infància, i també amb un munt de records que fins llavors semblaven adormits. Mentre és allà, una notícia sacseja la població mundial: la ciutat de Seül ha patit l’atac d’un monstre de grans proporcions.
Amb Nacho Vigalondo, el cinema espanyol compta amb una de les seves ments més privilegiades i atrevides, tot i que segurament no n’acaba de ser conscient. I no crec que sigui una qüestió de falta d’apreciació de la seva obra, sinó que el director no sempre ha sabut arrodonir les seves pel·lícules per a empaquetar bé els conceptes que hi volia expressar. Amb Colossal, arriba per fi el pas endavant que molts esperàvem i el director assoleix aquest grau de solidesa que li faltava. Sense deixar de banda en cap moment l’extravagància i les (necessàries) particularitats de Vigalondo, la pel·lícula combina la comèdia romàntica amb el gènere catastròfic dels kaijus d’una forma insòlita, enginyosa i fins i tot absurda, però sempre carregada de sentit. En realitat, estem davant de la que segurament és la seva història amb un fons més humanista. I tot i que la seva naturalesa fa que Colossal corri el risc de ser malentesa, aquesta vegada no serà per mancances pròpies.
Amb prou feines han passat tres dies des que la voràgine cinèfila del Festival de Sitges ha començat a calmar-se, però, com sempre, és necessari recuperar i valorar tot el que hi hem pogut veure. Tot i que possiblement no arriba a les cotes de l’any passat, de nou el nivell mig de les pel·lícules és d’allò més bo. Títols que caldrà tenir en compte quan apareguin en cartellera (si és que ho arriben a fer), i també d’altres que potser no passarà res si es deixen de banda. Aquesta és la primera entrega de la collita, i com no podia ser d’altra manera, compto de nou amb les aportacions del Breixo com a inestimable complement.
Tickled (David Farrier, 2016)
Les excentricitats i manies de l’espècie humana semblen tenir una capacitat infinita per a sorprendre’ns. Tanta, que fins i tot pot haver-hi periodistes que es guanyin la vida a base de buscar històries curioses i vendre-les en forma de reportatges o documentals. Aquest és el cas del neozelandès David Farrier, que a Tickled ens acosta una curiosa investigació sobre una pràctica tan insòlita -i fins ara desconeguda- com les competicions de resistència de pessigolles. La peça basa la seva evolució en la gràcia inicial que ens provoca el descobriment d’aquesta pràctica, i com aquesta es va enfosquint de forma progressiva a mida que la investigació avança.
Tot i tractar-se d’una temàtica realment original que poc a poc va convertint el documental en una recerca d’un fantasma que sembla impossible d’identificar, Tickled no acaba d’aportar tot l’impacte que se’n podria esperar. Farrier s’esforça per a contextualitzar la seva recerca i ens sorprèn amb la quantitat d’antecedents que pot arribar a haver-hi darrere del costat obscur de les pessigolles, però no conté aquell instant en què ens hauria de deixar amb la boca oberta. Tickled resulta ser més aviat un retrat psicològic personal en què la temàtica resulta ser el menys important; una prova més que estem rodejats de persones molt més estranyes del que ens sembla. Amb tot, i donat que a nivell de realització és neutre com una mala cosa, es queda en una certa condició anecdòtica. (Martí)
Ja el tornem a tenir aquí a tocar, a la cantonada. El Festival de Sitges és a 10 dies de tornar a estendre la catifa vermella a les seves particulars estrelles, zombis i, principalment, frikis de tota mena que acudeixen incondicionalment a la seva cita cinèfila preferida de l’any. Després de la magnífica edició de l’any passat, tant per l’evident millora de l’organització com pel nivell sorprenentment alt que van presentar les pel·lícules projectades, aquesta edició no ho tindrà fàcil, però de nou l’oferta és d’allò més atractiva. Aquest és un primer recull dels que, a priori, poden ser els títols més destacats que s’hi veuran del 7 al 16 d’octubre. En breu, la segona part.