M.A.Confidential

No Sé Decir Adiós

Director: Lino Escalera

Intèrprets: Nathalie Poza, Juan Diego, Lola Dueñas, Pau Durà, Miki Esparbé, César Bandera, Noa Fontanals, Marc Martínez.

Gènere: Drama. Espanya, 2017. 95 min.

Enmig d’una classe, José Luis, un veterà professor d’autoescola, pateix un violent atac de tos que acaba amb sang al seu mocador. La seva filla Blanca decideix ingressar-lo a un hospital a Almería perquè li facin proves, i avisa la seva germana Carla, que des de fa uns anys viu i treballa a Barcelona. Quan es troben amb el doctor, reben les pitjors notícies possibles: al seu pare li queda poc temps de vida. Temporalment, la Carla es queda a viure a casa de la seva germana, però ella no està massa d’acord amb la situació.

Sovint es diu que la veritable personalitat de cadascú aflora davant les notícies desgraciades; sobretot aquelles que s’escapen del nostre control i eviten qualsevol possibilitat de ser revertides. Acceptar-ho, enfrontar-s’hi, resignar-se, negar l’evidència… més enllà de la reacció, el que no hi ha dubte és que ningú sap ben bé quina serà la seva fins que no ho viu de forma directa. Sota aquesta premissa, i amb un clar avanç de les seves intencions en el propi títol, No Sé Decir Adiós ofereix una mirada propera i honesta a una temàtica delicada a més no poder, i en surt airosa gràcies al profund respecte amb què el director Lino Escalera aborda cada una de les situacions. La veracitat que desprèn de principi a fi i l’espectacular nivell que presenta el trio protagonista hi posen la resta d’ingredients per a poder parlar de No Sé Decir Adiós com un dels títols espanyols a subratllar aquest any.

La pel·lícula evita incloure qualsevol tipus d’additiu al ja suficient dramatisme de la seva història. No hi ha conflictes artificials, ni cap atac directe al llagrimal per a accentuar el seu efecte; i tampoc busca cap somriure forçat que endolceixi el gust a l’espectador. En realitat, No Sé Decir Adiós és una pel·lícula que convida més al silenci que no pas a la plorera; un camí força allunyat del que agafava un títol com Truman, per exemple. Aquesta austeritat fa que resulti molt més fàcil connectar amb els personatges i amb la història, encara que sigui una experiència gens alegre. En realitat, Lino Escalera demostra no voler fer de No Sé Decir Adiós un via crucis emocional fins arribar a la seva conclusió. El seu focus d’atenció no és la malaltia ni tampoc el malalt, sinó el complicat retrobament entre dues germanes que són com la nit i el dia, i que desgraciadament es troben amb la situació del seu pare com a únic element en comú.

“Se suposa que situacions com aquesta haurien d’unir a les famílies”, expressa una de les germanes durant els instants finals de la pel·lícula. En canvi, el que trobem a No Sé Decir Adiós és un xoc continu entre dues mentalitats oposades: Blanca (Lola Dueñas) és mare de família, pràcticament no ha sortit mai de la seva ciutat i ha continuat el negoci del seu pare, mentre que Carla (Nathalie Poza) és una dona ambiciosa que a la mínima que va poder va fugir a Barcelona, on combina el seu gran èxit professional amb una vida personal sense família ni amics. La pel·lícula va construint poc a poc el retrat respectiu de les dues; d’una banda, a partir de les seves respectives reaccions davant les males notícies del seu pare i la forma amb què condueixen la situació, i de l’altra, traient progressivament el vel a alguns assumptes pendents entre les dues. I tot i que ho hauria pogut fer fàcilment, No Sé Decir Adiós tampoc cau aquí en cap excés melodramàtic.

Lino Escalera manifesta un enorme respecte al personatge de Jose Luis i la seva malaltia. No en fa un ús convenient, ni es recrea en imatges de cap tipus, sinó que l’humanitza i el dignifica en tot moment. I Juan Diego entén perfectament el que el director vol d’ell, oferint una actuació fantàstica, sense deixar que el personatge s’aprofiti de la seva situació o que aquesta li faci canviar la seva forma de ser. No deixa de ser significatiu que els únics somriures que ens provoca No Sé Decir Adiós ens els proporcioni ell, i que no necessiti cap escena o diàleg especialment enginyós per a fer-ho. La pel·lícula té detalls tan subtils com la relació de Jose Luis amb el fet de veure o no la televisió, per exemple, per a mostrar-nos la seva evolució i allò que ha canviat al seu interior, encara que sigui imperceptible des de fora. Elements com aquests són els que eleven la narrativa de la pel·lícula.

Com a pel·lícula humil, discreta i sense una gran maquinària darrere, No Sé Decir Adiós està destinada -lamentablement- a passar força desapercebuda. No s’ho mereix la seva mirada directa i valenta a una problemàtica que molt pocs sabrien tractar amb la delicadesa pertinent, ni tampoc ho mereix un trio protagonista que hauria d’aspirar a qualsevol premi. Espero que el reconeixement que va rebre al passat Festival de Màlaga (Premi especial del Jurat, millor actor, millor actriu i millor guió) en sigui només una primera mostra. A vegades és fàcil pensar que són les pel·lícules que et fan sortir plorant d’una sala les que realment t’han impactat, però potser cal començar a valorar més les que et mantenen callat i deixen que cada espectador reaccioni a la seva manera. En el fons, és el mateix que No Sé Decir Adiós fa amb els seus personatges, i per això és més fàcil veure’s-hi reflectit.