M.A.Confidential

The Square

Director: Ruben Östlund

Intèrprets: Claes Bang, Elisabeth Moss, Dominic West, Terry Notary, Christopher Læssø, Marina Schiptjenko, Elijandro Edouard, Daniel Hallberg.

Gènere: Comèdia, drama. Suècia, 2017. 140 min.

Christian és el director artístic d’un important museu d’art contemporani que està preparant la inauguració d’una exposició anomenada The Square, la qual promet ser del tot revolucionària. Un dia, arribant a la feina, cau en un engany i li roben el mòbil i la cartera, cosa que el fa emprendre una espècie de missió especial per a recuperar-lo. Mentrestant, la campanya de promoció de la nova exposició comença a patir alguns imprevistos que encara complicaran més la vida de Christian.

A la primera escena de The Square, una periodista nord-americana pregunta a Christian el significat d’una rocambolesca i suposadament profunda frase publicada a la pàgina web del museu. Quan el veiem a ell, amb una cara desencaixada que delata la incapacitat de donar una resposta, observem darrere seu un cartell lluminós on es pot llegir “you have”. Al final de la seqüència, el director Ruben Östlund obre el pla per a descobrir la frase sencera: “you have nothing”. Dues hores i mitja després, hem pogut constatar que el personatge ja quedava del tot retratat mitjançant aquesta imatge inicial, i també que The Square és una obra força inclassificable. Farcit en tot moment d’una considerable mala llet, el film parteix de la ridiculització de tot el món de l’art contemporani per a anar repartint a tort i a dret contra les altes classes socials, la hipocresia en les relacions personals o la completa falta de solidaritat de la majoria de la població vers els més necessitats.

A la seva anterior pel·lícula, la genial Fuerza Mayor, Ruben Östlund abordava amb sorna la concepció dels rols familiars i mostrava la falsedat amb què es pot arribar a actuar només per a aparentar una estabilitat inexistent. A The Square, el director suec segueix destapant les vergonyes dels seus personatges, i no és casualitat que esculli aquells que creuen no tenir-ne cap per a ensenyar. Persones que, sota distingits vestits d’etiqueta i aires intel·lectuals, són incapaces d’empatitzar amb aquells qui no formen part dels seus cercles, o de reaccionar davant d’una situació que no controlen. The Square utilitza el sector de l’art contemporani per a expressar aquesta buidor de contingut darrere una façana pretensiosa, i sobretot la hipocresia amb què Christian i la resta de personatges actuen en el seu dia a dia. S’omplen la boca amb una exposició on es parla d’igualtat, generositat i confiança, però quan surten al carrer són classistes, individualistes i del tot desconfiats.

Tot i que la trama al voltant del robatori que pateix Christian es podria considerar un fil conductor que evoluciona i acaba connectant l’inici i el final de la pel·lícula, el cert és que bona part de The Square és més aviat un compendi de seqüències. Això no vol dir, però, que tot segueixi un mateix rumb. No es tracta de buscar d’on prové o on ens porta una escena, sinó d’apreciar la seva aportació a les idees principals del film. La tensió absurda mentre el protagonista reparteix cartes d’amenaça en un bloc de pisos de l’extraradi, els crits d’un cuiner a qui ningú fa cas, una roda de premsa amb gir incorporat, la violenta irrupció d’un home imitant un simi un enmig d’un banquet de luxe… The Square col·lecciona un bon grapat de moments memorables, ja sigui per la seva subtilesa, absurditat o directament perquè s’ho emporten tot per davant. Tot i el desconcert, i inclús incomoditat, que provoca més d’una situació, no hi ha sensació de gratuïtat.

El que sí que cal apuntar és que no tot el recorregut de The Square funciona al mateix nivell. Ruben Östlund no escatima minuts i la pel·lícula acaba fregant les dues hores i mitja, cosa que fa que l’interés fluctuï una mica. L’entrada en escena de les filles de Christian, per exemple, obre un tram més focalitzat en la seva vida personal que resta un pèl de dinamisme a la història. Tot i que una de les evidents missions del film és desmuntar el seu protagonista, el seu atractiu augmenta quan dirigeix els seus atacs de forma una mica més àmplia. D’acord que la nostra relació amb Christian es va modulant segons avança la història, però potser no ens arribem a implicar tant amb el personatge com voldria el director. De totes maneres, The Square mai acumula gaires minuts sense oferir una escena o diàleg digne de subratllar, encara que en molts casos arribin i marxin sense necessitat de seguir una cohesió concreta.

Aquesta sensació de recordar més escenes concretes de la pel·lícula a nivell individual que no pas l’evolució de tot el conjunt no pot evitar restar algun punt a The Square quan un es para a valorar-la des d’un punt de vista global. Ara bé, això no treu que la seva capacitat per a fer-nos retenir imatges i situacions sigui bastant superior a la mitjana. De fet, és d’aquelles pel·lícules que maduren, i de forma molt beneficiosa, a mesura que es van rememorant. Així, Ruben Östlund es consolida com un dels directors més lúcids i amb més enginy narratiu (no oblidem que també és el guionista del film) de l’escena europea actual; a més, demostra tenir un fantàstic control de l’art de la provocació. Veure The Square comporta exposar-se al desconcert en diverses ocasions i exigeix entendre molts fets i accions des d’una òptica diferent, però les idees que ho articulen s’acaben manifestant tard o d’hora. I és que això no és una exposició d’art contemporani.