M.A.Confidential

The Handmaiden

Director: Park Chan-wook

Intèrprets: Kim Min-hee, Kim Tae-ri, Ha Jung-woo, Kim Hae-suk, Jo Jin-woong, Moon So-ri.

Gènere: Drama, thriller. Corea del Sud, 2016. 145 min.

Qualsevol espectador mínimament familiaritzat amb Park Chan-wook ja sap que no s’està per tonteries, i que no hi ha pel·lícula seva desproveïda d’imatges plenes d’estímuls i provocacions de tota mena; fins i tot de perversions que freguen límits força pertorbadors. Només cal recordar el colpidor final d’Old Boy i el que suposava per al seu protagonista, o l’escena de Mia Wasikowska a la dutxa a Stoker, per a citar-ne algun exemple. A La Doncella, el director coreà no només torna a desplegar aquesta voluntat provocadora i un punt manipuladora que sempre ha mantingut, sinó que hi afegeix diversos punts extra quant a riquesa visual, posada en escena, enginy en el muntatge i presència de capes ocultes que poc a poc van desvetllant el veritable significat de la història, i també la intenció definitiva del film. Tot plegat, ens porta a parlar de La Doncella com una de les seves millors obres i el consagren com un dels grans referents del cinema asiàtic contemporani.

Park Chan-wook ja ens té acostumats a la vessant entremaliada de la seva narrativa, però seria del tot injust titllar-lo de trampós, ja que el que realment fa és jugar amb els punts de vista per a aportar el coneixement d’uns fets o d’uns altres en cada moment. La Doncella n’és un exemple paradigmàtic. Tal com firmaria el propi Hitchcock, la mirada dels personatges és la que determina què veiem i què descobrim. Així, Chan-wook no només aconsegueix fer canviar el rumb de la història quan menys ens ho esperem, sinó que manté la pel·lícula en un dinamisme constant; i més en aquest cas, en què quasi assolim les dues hores i mitja de durada sense que això comporti cap mena de càrrega. Aspectes formals a banda, si hi ha un element narratiu del film que estigui clarament expressat per la mirada aquest és clarament el del desig, ja que La Doncella acaba girant completament al voltant d’aquest sentiment; i no només dins de la pantalla, sinó també fora.

I és que, a part de la dels personatges, en tot moment es detecta la incidència de la mirada del propi Park Chan-wook com a director. No només com a director, sinó com a figura masculina, conscient de les importants diferències que pot comportar veure La Doncella des dels ulls d’un home i des dels d’una dona. És evident que el gènere masculí no surt ben parat a la història, ja que o apareix encegat per les obsessions carnals més fosques, o, en la versió més “moderada”, disposat a enganyar i utilitzar el que sigui per fer-se amb la dona que desitja. A l’altre costat, la dona presenta una condició molt més continguda i implacable de portes enfora, fruit de la repressió que pateix, però també queda clar el seu costat calculador i la seva entrega a les passions més provocadores quan en té l’opció. I és aquí, a l’hora de decidir mostrar-les fregant l’absoluta explicitat, on la mirada masculina de Park Chan-wook pot generar controvèrsia segons qui sigui el receptor.

Aquesta reflexió també es podria traslladar a un títol com La Vida de Adèle, però si en aquell cas es podria qüestionar la necessitat d’allargar considerablement les escenes de sexe per part d’Abdellatif Kechiche, a La Doncella no hi ha aquesta impressió gràcies a aquesta percepció de desig candent que es percep a l’atmosfera des de l’arribada de la jove Sookee a la casa de la Sra. Hideko. Òbviament, també hi ajuda el fascinant desplegament visual que duu a terme el director coreà. L’ambientació dels anys 30, la mescla entre arquitectura coreana i europea, o la conversió de segons quines seqüències en autèntics rituals fan que el film et deixi bocabadat de forma repetida. El millor de tot, però, és que l’elaborada i estudiada estètica que caracteritza La Doncella sempre ens està explicant coses, ja sigui de forma immediata o donant algunes pistes perquè després s’acabin de materialitzar durant el tram final. Per això la pel·lícula és capaç de mantenir el seu encant -i també el seu misteri- fins l’últim minut. 

Tot i que La Doncella es diferencia relativament del cinema que fins ara li havíem pogut veure a Park Chan-wook, no hi ha dubte que la pel·lícula porta el segell del director. En realitat, possiblement és el seu títol més madur i reposat, encara que després resulti força més accessible del que podria semblar a primera vista. Segueix amb els seus girs, les seves excentricitats puntuals, els seus particulars tocs d’humor negre i les seves bufetades a l’espectador quan menys s’ho espera, però la sensació és que a La Doncella troba un pols narratiu molt més constant que als seus títols anteriors. A més, compta amb un repartiment de nivell altíssim, amb un subratllat especial per les dues protagonistes femenines Kim Min-hee i Kim Tae-ri. A banda d’un parell de casualitats i resolucions ràpides que fa servir a la part final de la història, costa trobar obstacles de pes a una pel·lícula que torna a demostrar la enorme i necessària riquesa de la narrativa asiàtica en l’escena cinematogràfica actual.