M.A.Confidential

Busanhaeng

Director: Yeon Sang-ho

Intèrprets: Gong Yoo, Ma Dong-seok, Ahn So-hee, Kim Soo-an, Jung Yu-mi, Kim Eui-sung, Choi Woo-sik.

Gènere: Terror, acció, ciència-ficció. Corea del Sud, 2016. 115 min.

L’escassa distribució que encara pateix a les nostres sales fa que el seu grau de popularitat sigui massa baix, però el cinema sud-coreà s’ha consolidat ja com una de les fonts més riques i fiables de pel·lícules de gènere. No són el súmmum de l’originalitat ni la transgressió, però tot el que fan, ho fan bé i amb un gran sentit de l’espectacle. I si hi ha un títol recent que recull totes aquestes qualitats, aquest és indubtablement Train to Busan. La pel·lícula, que ens va descobrir el darrer Festival de Sitges, és una lliçó de ritme, de tensió i també de gestió exemplar de tots els clixés que defineixen el cinema de zombis, de mode que ofereix dues hores divertidíssimes d’acció, terror i també aquest humor tan particular que tenen els asiàtics. El film no inventa res, corre els riscos justos i necessaris, però es desenvolupa amb una seguretat i una constància que el converteixen en un mirall on hauria de mirar-se tot el seu gènere. En definitiva, tot allò que pretenia Guerra Mundial Z i no va saber aconseguir-ho.

El secret de l’èxit de Train to Busan és la seva honestedat. El film és conscient de la seva naturalesa, assumeix sense problemes els tòpics als què apel·larà i a partir d’aquí es dedica a implantar-los de la millor forma possible. Sense anar més lluny, el plantejament no pot ser més gastat: família desestructurada, un pare que es passa hores focalitzat en la seva feina i una filla que se sent desatesa i mancada d’afecte; quan el perill esclata, ell tindrà l’oportunitat perfecta per a redimir-se i retornar-li tot allò que fins ara li havia privat. Però Yeon Sang-ho ens ho presenta amb una gràcia especial, deixant de banda el fet que ja haguem vist aquella història mil vegades, i el mateix fa quan va presentant la resta de secundaris; tots ells estereotipats i previsibles, però la mar d’efectius. En tot cas, és quan arrenca el tren que Train to Busan posa en marxa la seva veritable maquinària pesada.

I és que els convencionalismes de l’argument o els personatges no treuen que la pel·lícula sigui d’allò més intel·ligent. El ritme és incansable, però precís, sense caure en la sobredosi o en l’error del “com més, millor”. Yeon Sang-ho sap donar a la història el recorregut suficient perquè no caigui en la monotonia i també perquè no descarrili en cap moment, combinant escenaris i situacions de tota mena que ens mantenen tensos i expectants. A la vegada, aconsegueix que ens anem acostant als personatges, fins a punt que ens arribem a sorprendre quan la mort de segons quin d’ells ens afecta més del què ens pensàvem. En realitat, la història de Train to Busan inclou un mínim desenvolupament dels personatges que al capdavall afegeix una èpica especial, i que busca un missatge que inevitablement ens fa recordar La Niebla: sigui quin sigui el perill aliè, al final els propis humans podem acabar sent l’amenaça més temible.

Més enllà del rerefons que pugui tenir la història -com ja he dit, del tot testimonial i una mica trillada-, Train to Busan destaca per oferir el que tota pel·lícula de zombis necessita, per molt obvi que pugui sonar: uns zombis aterradors i desbocats. Realment sembla que els extres sud-coreans facin alguna formació específica en aquest sentit, ja que l’horda d’infectats infon una impressió bestial i no deixa cap mena de concessió als protagonistes. No deixen de córrer per art de màgia o es tornen sords de cop; a aquests zombis, res els atura. És per això que el film transmet pura sensació de perill de forma permanent, especialment quan viatgem a bord del tren, que és on el director Yeon Sang-ho desplega la gran majoria de les seves habilitats. En aquest aspecte, cal mencionar els pocs i seleccionats plans generals que presenta Train to Busan, que demostra estar més còmode en el cos a cos que no pas buscant una espectacularitat des de lluny de l’acció.

L’apartat sentimental del film té algun episodi que gairebé frega la vergonya aliena, com una sèrie d’horrorosos flashbacks fugaços en el tram final, però traient aquests detalls poques coses més se li poden retreure a una pel·lícula que compleix tan bé la seva funció com Train to Busan. És probable que s’hagin fet títols del seu gènere més elaborats, arriscats, profunds o visualment atractius, però la sensació és que tots voldríem veure una pel·lícula com aquesta cada any. Per molt que aquesta concepció sud-coreana més directa i lúdica vers aquest tipus de cinema sembli arribar 20 anys tard, la seva comprovada efectivitat l’avala per complet. Per això és una llàstima que pel·lícules com aquesta encara passin tant de puntetes per les nostres sales, i per això és important reivindicar-les i fer-les descobrir al màxim número de gent. El grau d’entusiasme ja dependrà de cadascú, però la bona estona està pràcticament assegurada.