Uns dies després de la conclusió de l’Atlántida Film Fest 2018, faig un repàs d’alguns dels millors títols que s’hi van poder veure. Un any més, el festival permet accedir a un bon nombre de mirades diferents arribades de tot Europa, amb pel·lícules que difícilment poden colar-se a la distribució comercial. En aquest cas, des de potents produccions del nord del continent, fins a una humil pel·lícula barcelonina. En general, descobriments interessants.
Uns dies després de la conclusió de l’Atlántida Film Fest 2018, faig un repàs d’alguns dels millors títols que s’hi van poder veure. Un any més, el festival permet accedir a un bon nombre de mirades diferents arribades de tot Europa, amb pel·lícules que difícilment poden colar-se a la distribució comercial. En aquest cas, des de potents produccions del nord del continent, fins a una humil pel·lícula barcelonina. En general, descobriments interessants.
Director: Michael Haneke
Intèrprets: Isabelle Huppert, Jean-Louis Trintignant, Mathieu Kassovitz, Fantine Harduin, Toby Jones, Franz Rogowski, Laura Verlinden.
Gènere: Drama. França, 2017. 110 min.
Després d’enverinar la seva mare amb una sobredosi d’antidepressius i enviar-la a la UCI, la petita Eve, de 12 anys, es trasllada a viure a la casa de la família del seu pare, a Calais. Allà, Eve coincideix amb el seu pare, que mai ha cuidat gaire d’ella, i la seva nova dona, amb la qual acaba de tenir un fill. També viuen a la casa la seva tieta Anne, que dirigeix l’empresa de construcció propietat de la família, i el seu avi Georges, que pateix demència.
Els (incomprensibles) 14 mesos que han passat entre la seva presentació al Festival de Cannes de 2017 i la seva estrena a les nostres sales, sumats a les tèbies reaccions que ha recol·lectat durant aquest temps, han deixat Happy End en un estrany segon pla. I dic estrany perquè estem parlant d’un dels directors europeus més influents i prestigiosos dels últims 20 anys: Michael Haneke. Si bé és cert que l’impacte emocional no arriba al nivell d’altres com Amor o La Cinta Blanca, el director austríac segueix carregant d’una considerable mala llet les seves històries i personatges. En aquest cas, ho fa en forma de retrat d’una família francesa de classe alta en què les aparences camuflen actituds i relacions del tot menyspreables, així com una profunda infelicitat. Amb la ja previsible ironia respecte el seu títol, Happy End demostra que, sense posar la cinquena marxa, Haneke manté el seu poder de provocació i un gran humor negre.
Director: Rawson Marshall Thurber
Intèrprets: Dwayne Johnson, Neve Campbell, Pablo Schreiber, Roland Møller, Paul McGillion, Adrian Holmes.
Gènere: Acció, thriller. USA, 2018. 100 min.
Will Sawyer, antic marine i exmembre de l’FBI, dirigeix ara una empresa especialitzada en seguretat de gratacels. Gràcies a un antic company seu, és contractat per a avaluar l’edifici més alt del món, “La Perla”, situat a Hong Kong. Per a presentar el seu informe final, Sawyer hi viatja amb la seva família, la qual s’allotja a l’edifici mateix. Tot sembla anar bé fins que Sawyer s’assabenta que la seva dona i fills corren un greu perill.
Desconnexió d’algunes neurones, supressió de qualsevol exigència narrativa i rebaixa del llistó de la credibilitat sota mínims. El blockbuster estiuenc ataca amb força, i requereix els requisits adequats. I en el cas d’El Rascacielos, de forma especialment accentuada. Presentada com una espècie de mescla entre El Coloso en Llamas i La Jungla de Cristal, la pel·lícula deixa ben clar que aquests són dos referents només des del punt de vista de la temàtica, ja que la seva aposta és d’un consum molt més ràpid. Rawson Marshall Turner planteja una història sense cap ni peus amb l’excusa de situar Dwayne Johnson en un gratacels en flames, i a partir d’aquí ho confia tot al carisma i els bíceps de l’actor per a enllaçar escenes d’alt risc que compleixen perfectament la seva funció. El Rascacielos no aspira a més, i en realitat tampoc ens havia promès res que anés més enllà.
Directors: Justin Benson i Aaron Moorhead
Intèrprets: Aaron Moorhead, Justin Benson, Tate Ellington, Callie Hernandez, James Jordan, Lew Temple.
Gènere: Ciència-ficció, thriller, terror. USA, 2017. 110 min.
Justin i Aaron són dos germans que viuen de forma força precària en un apartament de Los Ángeles. Un dia, reben una cinta de vídeo procedent d’una secta amb la qual van conviure durant bona part de la seva infància i de la que van poder fugir abans no fos massa tard. Tot i no voler recuperar aquella etapa de la seva vida, el contingut de la cinta sembla indicar que les coses han canviat, així que decideixen visitar de nou la comunitat.
Justin Benson i Aaron Moorhead són la màxima expressió de l’home orquestra aplicat al món del cinema. Si a les seves dues primeres pel·lícules, Resolution (2012) i Spring (2014), ja s’encarregaven de la direcció, la producció, el guió, el muntatge i la direcció de fotografia, a The Endless encara fan un pas més i es posen davant la càmera com a actors protagonistes. I ho fan per a presenciar, juntament amb nosaltres, una història de ciència-ficció que tenia tots els números de caure víctima dels escassos recursos de què disposa, però que a l’hora de la veritat construeix una atmosfera cada vegada més incòmoda i desplega un misteri que no para de créixer i recargolar-se. Tot i mantenir-nos sense saber ben bé què està passant durant bona part del temps, The Endless té la capacitat de generar un magnetisme i una expectació molt particulars.
Director: Peyton Reed
Intèrprets: Paul Rudd, Evangeline Lilly, Michael Douglas, Michael Peña, Hannah John-Kamen, Laurence Fishburne, Michelle Pfeiffer, Walton Goggins, Judy Greer, Randall Park.
Gènere: Superherois, comèdia, acció. USA, 2018. 115 min.
Després de ser atrapat a Alemanya, on va ajudar al Capità Amèrica en el seu enfrontament amb Iron Man, Scott Lang és confinat a un arrest domiciliari. Mentrestant, Hank Pym i la seva filla Hope han estat treballant per a crear un portal al Regne Quàntic i poder rescatar la seva mare Janet. Ara necessiten que Scott torni a ser Ant-Man i hi entri per a dur a terme aquesta missió, però l’aparició d’una nova adversària ho posa tot en risc.
Quan Marvel concep les seves pel·lícules de segona línia, sol tenir més possibilitats d’èxit si prem la tecla de l’humor abans que la de l’èpica o la transcendència. Només cal recordar les decepcions amb Doctor Extraño o Black Panther, en contrast amb el bon sabor de boca que van deixar Thor: Ragnarok o la pròpia Ant-Man. Ara, la continuació d’aquesta última torna a fer bona la norma. Ant-Man y la Avispa pren el testimoni de la seva antecessora amb força èxit, i ho fa accentuant el seu component de comèdia, a la vegada que reserva l’acció per a moments puntuals i limita la seva implicació amb la resta de l’univers Marvel a un parell de detalls (no poc importants, això sí). Aquesta relativa despreocupació i la seva independència narrativa porten Ant-Man y la Avispa a convertir-se en un entreteniment més lleuger i intranscendent, però no per això menys efectiu, ja que és sempre conscient de les seves aspiracions.
Director: Jason Reitman
Intèrprets: Charlize Theron, Mackenzie Davis, Mark Duplass, Emily Haine, Ron Livingston, Elaine Tan.
Gènere: Comèdia, drama. USA, 2018. 95 min.
Tot i estar a la fase final del seu tercer embaràs, Marlo és una mare de família que es veu obligada a encarregar-se pràcticament de tot per a tirar endavant la seva família, donada la poca implicació del seu marit. Quan neix la petita Mia, Marlo encara es troba més desbordada, per la qual cosa decideix plantejar-se el consell del seu germà de contractar una cuidadora nocturna.
El director Jason Reitman i la guionista Diablo Cody han completat una espècie de trilogia sobre la maternitat. Primer va arribar l’embaràs adolescent de la celebrada Juno (2007); més tard, va ser el torn de la immaduresa d’una dona que no sap reconduir la seva vida després d’un avortament a Young Adult (2011); ara, ho completen amb un enginyós i profund retrat de la mare moderna a Tully. I com ja passava a les altres, ens trobem amb una pel·lícula que voreja constantment el terreny de la comèdia, però sense arribar a trepitjar-lo completament, i que a la vegada busca una sensibilitat especial en la vessant més dramàtica. Diablo Cody hi posa la mirada femenina amb més que probable coneixement de causa (també és mare de tres fills) i Jason Reitman la interpreta a la perfecció. Però Tully es sustenta, sobretot, en una immensa Charlize Theron que transmet amb precisió el còctel d’emocions de la mare protagonista.
