Després del primer repàs d’alguns dels títols més destacats que es podran veure al Festival de Sitges 2018, arriba una segona ració amb algunes de les incorporacions més recents al programa. De nou, hi ha teca per a tots els gustos, sense perdre mai l’esperit del festival.
S’apropa el mes d’octubre i això és sinònim de febre cinèfila i sobredosi fílmica per als qui tenim el Festival de Sitges marcat en vermell al calendari de cada nou any. Després del fantàstic 50è aniversari, no es pot dir que el festival hagi afluixat, sinó més aviat el contrari, ja que la 51a edició (del 4 al 14 d’octubre) es presenta encara més èpica quant a títols i protagonistes. Com ja és habitual, miro de seleccionar algunes de les pel·lícules més representatives del que s’hi podrà veure aquest any, tot i que, com sempre, serà impossible abraçar-ho tot. Aquesta n’és la primera part:
Director: Corin Hardy
Intèrprets: Taissa Farmiga, Demian Bichir, Bonnie Aarons, Charlotte Hope, Ingrid Bisu, Jonas Bloquet.
Gènere: Terror. USA, 2018. 95 min.
A principis dels anys 50, dues monges d’un vell monestir de Romania són atacades per una estranya força. Una d’elles desapareix i l’altra acaba penjada d’una de les finestres de l’edifici. Quan la notícia arriba als alts estaments del Vaticà, envien un expert en fets d’aquest tipus, el Pare Burke, juntament amb una novícia, la Germana Irene, a investigar els fets. Un cop a Romania, es troben amb el jove que va trobar la monja penjada, que els acompanya fins el monestir.
Crec que molts acordaran que la franquícia The Conjuring (o Expediente Warren, com s’ha traduït aquí) està entre el bo i millor del que ens ha ofert el terror comercial durant aquesta dècada. Si més no, pel que fa a les seves dues notables pel·lícules troncals, que no només construeixen històries prou sòlides, sinó que també et deixen sense respiració en diversos moments. Un dels principals culpables d’això a la segona entrega és, sens dubte, el personatge de La Monja; tant, que fins i tot s’ha guanyat el dret a un spin-off per ella soleta. La pel·lícula es presenta molt més humil quant a argument, personatges i escenari, i tot i que intenta trobar certa rellevància en la seva trama, acaba quedant una mica curta tenint en compte el que havia generat el seu personatge. La Monja conté escenes de mèrit i pren força durant el seu tram final, però en conjunt acusa la poca substància de la seva proposta i els tòpics de gènere en què cau constantment.
Director: Brian Taylor
Intèrprets: Nicolas Cage, Selma Blair, Anne Winters, Zackary Arthur, Joseph D. Reitman, Olivia Crocicchia, Lance Henriksen.
Gènere: Comèdia, terror. USA, 2017. 80 min.
La família Ryan no passa per un moment fàcil. Els pares, Brent i Kendall, no accepten el nou nòvio de la filla adolescent Carly i han de parar constantment les baralles entre aquesta i el seu germà petit Josh. Un dia, una estranya epidèmia transmesa a través de la ràdio i la televisió desperta un instint assassí a tots els adults vers els seus fills, cosa que obliga Carly i Josh a fugir de l’institut i mirar de refugiar-se dels seus propis pares.
Durant els últims anys, veure Nicolas Cage perdent els papers s’ha convertit en un d’aquells plaers culpables que part dels cinèfils intentem no deixar escapar. Sovint, no ens enganyem, això comporta haver-se d’empassar pel·lícules tirant a nefastes, però en el cas de Mamá y Papá les raons són suficients per a gaudir de tot el conjunt. Dirigida per Brian Taylor, cocreador d’aquella adrenalítica Crank, la pel·lícula entén molt bé la seva condició des del primer moment i es desenvolupa amb l’enginy i el ritme suficients per a tancar un conjunt molt coherent amb si mateix. Partint de la seva premissa absurda, la història desplega 80 minuts de diversió sanguinària i passada de voltes, i sap treure tot el potencial histriònic d’un Nicolas Cage a la seva salsa. És així com Mamá y Papá acaba complint unes expectatives que, sense ser molt ambicioses, haurien pogut caure fàcilment en una burda estupidesa.
Directora: Coralie Fargeat
Veus originals: Matilda Anna Ingrid Lutz, Kevin Janssens, Vincent Colombe, Guillaume Bouchède.
Gènere: Thriller. França, 2017. 105 min.
Richard és un multimilionari que de tant en tant es troba amb dos amics seus per a sortir de cacera. Aquest cop, ha decidit portar la seva amant Jen, una jove aspirant a actriu, per a passar amb ella un parell de dies a la luxosa casa que té al mig del desert. No obstant, els seus amics Stan i Dimitri arriben un dia abans, cosa que els fa coincidir durant una nit en què comparteixen alcohol i drogues. L’endemà, aprofitant que Richard ha de marxar, Stan arracona Jen i la viola davant la indiferència de Dimitri.
Resulta força trist afirmar-ho, però estem en un moment en què el subgènere anomenat “rape-revenge” –és a dir, la venjança després d’una violació– té una especial rellevància més enllà de la pantalla. I la veritat és que Revenge n’és un cas que cal distingir, no només pel seu marcat exercici d’estil, sinó per bona part de les circumstàncies que rodegen el fet que desencadena tota l’acció. La francesa Coralie Fargeat, que es va emportar els premis a millor direcció i millor òpera prima al Festival de Sitges 2017, planteja una història sense massa complexitat a nivell d’estructura narrativa, però que ho confia tot a una estètica i una brutalitat que acaben dominant el conjunt. En aquest sentit, Revenge sovint requereix fer la vista llarga –potser un pèl massa– amb la credibilitat dels fets, però a nivell global es converteix en un film de gènere atractiu i coherent amb els seus excessos.
Director: Brad Bird
Veus originals: Craig T. Nelson, Holly Hunter, Bob Odenkirk, Samuel L. Jackson, Sarah Vowell, Huck Milner, Catherine Keener, Jonathan Banks.
Gènere: Animació, superherois, acció. USA, 2018. 115 min.
Després de no poder aturar el “Socavador” i seguir empitjorant la mala imatge pública dels superherois, la família Parr rep una proposta de l’empresari Winston Deavor per a redreçar la situació. El pla consisteix en oferir una nova perspectiva de les accions del superheroi per a demostrar el seu veritable valor, i per a dur-ho a terme escullen Elastigirl. Aquest fet deixa Mr. Increible com a responsable dels tres fills de la família, una tasca que el porta a comprovar les estranyes capacitats que comença a mostrar el petit Jack-Jack.
Resulta curiós constatar que, d’entre tot el llegat cinematogràfic de Pixar, rarament es situa Los Increíbles entre els seus títols cabdals. Tot i ser una pel·lícula excel·lent, tant en la vessant d’acció com en la del seu retrat familiar, i també pionera en la conjunció entre superherois i animació, per alguna raó no va calar de la mateixa manera que moltes altres. Potser degut a una menor connexió emocional. En tot cas, seria un error pensar que Los Increíbles no parlava de nosaltres, perquè ho feia clarament, i el cas és que ara Los Increíbles 2 encara ho manifesta amb més contundència. La seqüela, que arrenca precisament en el punt en què finalitzava la seva antecessora, torna a erigir-se com un film de superherois en què el focus principal són els propis superherois i la seva relació amb la resta de la societat. A tot això, s’hi afegeix l’acció, l’èpica i l’humor de forma completament equilibrada, convertint Los Increíbles 2 en un nou èxit de Pixar.
Director: Christopher McQuarrie
Intèrprets: Tom Cruise, Rebecca Ferguson, Henry Cavill, Simon Pegg, Ving Rhames, Vanessa Kirby, Michelle Monaghan, Alec Baldwin, Sean Harris, Angela Bassett, Sian Brooke.
Gènere: Acció, thriller. USA, 2018. 150 min.
En una perillosa missió per a evitar que un carregament de plutoni caigui en mans no desitjades, Ethan Hunt decideix anteposar la vida d’un dels seus companys i que a canvi aquesta fracassi. Això fa que la CIA, que no confia en Hunt, decideixi intervenir incloent un dels seus agents, August Walker, a l’equip que s’ha d’encarregar de recuperar el plutoni abans que es comercialitzi al millor postor. Tot i les diferències entre ells, Hunt i Walker es veuen empesos a col·laborar per a tancar amb èxit la missió.
Aquell moment en què un pensa “fins aquí” o “ja no dóna per a més” sembla no arribar mai quan es tracta de la saga Misión Imposible. Fins i tot es fa estrany afirmar que la (ja) sisena pel·lícula d’una franquícia de cinema d’acció resulta ser-ne una de les millors entregues. Però la realitat és aquesta: Misión Imposible: Fallout recupera i executa de forma excepcional tots els trets característics d’aquest univers de persecucions, lluites i situacions límit. A més a més, compta amb un duet gairebé infal·lible format per un Tom Hanks completament entregat a les temeritats del personatge i per un Christopher McQuarrie que domina a la perfecció el ritme (que ràpid poden arribar a passar aquests 150 minuts) i visualitza com ningú l’espectacularitat de cada escena. Tot plegat, evidentment, sumat a una obligada i pertinent inversemblança que identifica Misión Imposible: Fallout com un orgullós membre de la seva família.
Martí
