
A Serious Man
Director: Joel Coen, Ethan Coen
Intèrprets: Michael Stuhlbarg, Richard Kind, Fred Melamed, Sari Lennick, Aaron Wolff, Jessica McManus.
Gènere: Comèdia, drama. USA, 2009. 100 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
Larry Gopnik és un professor de física, de família jueva de classe mitja, a qui la vida li gira l’esquena. A pocs dies de saber si la direcció de l’institut el farà fixe i de la celebració del ‘Bar Mitzvah’ del seu fill Danny, la seva dona li proposa el divorci i li explica que està veient un altre home. A més, la presència del seu germà Arthur, que porta un temps vivint a casa seva, per inconvenient de tots, tampoc li facilita les coses.
Els germans Coen segueixen en el seu món, i d’allà no hi ha qui els tregui. Un món amb el qual no sempre resulta difícil congeniar, però, en tot cas, sempre molt particular, difús, desconcertant i inigualable. A Un Tipo Serio hi trobem tots els elements que defineixen perfectament l’estil Coen: personatges pintorescos, situacions absurdes, diàlegs enginyosos, escenes sense sentit i un final amb mala llet. En aquest cas, però, banyat amb més quotidianitat que en altres ocasions i amb un ritme més pausat. Això sí, no abandonen l’humor negre que els caracteritza i no escatimen contratemps i preocupacions pel seu pobre protagonista. A més a més, l’immens protagonisme del judaisme i tot el que representa és un element clarament autobiogràfic, molt a l’estil de Woody Allen, però força més enverinat.
Un Tipo Serio és d’aquelles comèdies que només ho són per l’espectador, perquè pel protagonista és un autèntic drama. La història és la d’un home contra qui tots els elements semblen haver-se girat en contra sense que ell hagi fet res per merèixer-ho, el que es podria definir com un autèntic desgraciat (en el sentit de “gafe”, clar). Al llarg del film, anem acompanyant Larry en una cadena de despropòsits, aparentment inacabable, tan insòlita que no pots evitar agafar-t’ho en conya, al mateix temps que amb una certa compassió cap a ell. I és que el pobre Larry ens cau bé, ningú dubta que és una bona persona, però el seu posat ridícul i la seva cara d’empanat, no deixen més remei que riure cada cop que pateix una nova complicació.

No obstant, l’humor difereix bastant del de l’esbojarrada Quemar Después de Leer. Els personatges segueixen sent lleugerament exagerats, fins i tot forçats, però els gags estan molt més basats en la reiteració d’escenes, frases o paraules. En realitat, excepte el protagonista, tots els personatges són plans, estereotipats, però en general força efectius en el seu paper (un fet habitual en els Coen, d’altra banda). Tot i que he trobat algunes escenes excessivament dilatades, l’argument avança amb més contingut del que sembla i tot acaba tenint algun tipus de repercussió o referència més endavant. No obstant, i que no se m’interpreti malament el comentari, tota l’atmosfera tan exclusivament jueva que envolta el film de principi a fi (fets, personatges i especialment banda sonora) fa que costi una mica involucrar-se.
En realitat, és força evident que Un Tipo Serio és una clara paròdia, i amb força mala intenció, del judaisme més tancat i tradicionalista. I donat que els Coen són fills de família jueva, a ningú se li escapa que no hi falta cert rancor, sentiment de culpa i voluntat de ridiculitzar el que van viure a la infantesa. En el fons, els problemes de Larry no deixen de ser els que pot patir qualsevol pare de família, però se’ns mostren de forma sobre-dimensionada i multiplicada, i la seva via per resoldre’ls segons la seva condició de jueu (visitar rabins) deixa en evidència la seva inutilitat. Tot això, sumat a petits detalls introduïts a la trama, com la relació de Larry amb el seu veí i amb un alumne coreà, que pentina subtilment la qüestió discriminatòria entre races i religions. El film no és anti-semita, sinó que ataca la versió extremista.
Amb un repartiment molt poc conegut, la peli serveix per descobrir un Michael Stuhlbarg que encaixa al 100% en l’univers Coen. També destaquen Fred Melamed, un secundari habitual de Woody Allen als 80 i 90, en el paper de Sy, i Richard Kind, més prolífic a sèries de televisió, com a Arthur. Amb això, els dos directors aprofiten per demostrar que, després de rodar amb George Clooney, Bradi Pitt, John Malkovich i Tilda Swinton a Quemar Después de Leer, són capaços de fer-ho amb un munt de noms de popularitat extraordinàriament inferior sense que el resultat perdi la seva marca de la casa. Uns genis que potser no han firmat el seu millor film, però que ens han tornat a deixar bones dosis de la seva genuïna forma de veure la realitat a través d’una càmera de cine. Que segueixin així.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...