M.A.Confidential

Eshtebak

Director: Mohamed Diab

Intèrprets: Nelly Karim, Hany Adel, El Sebaii Mohamed, Ahmed Abdelhamid Hefny, Mahmoud Fares, Waleed Abdel Ghany, Ahmed Dash.

Gènere: Drama. Egipte, 2016. 95 min.

Durant una jornada de violents disturbis per un intent de cop d’estat militar a El Caire, en ple estiu de 2013, la policia atrapa i tanca dins d’un dels seus furgons a diverses persones que es trobaven al carrer. El caos que regna a l’exterior fa que qualsevol persona que sembla sospitosa acabi dins del vehicle: des de periodistes fins a famílies senceres, amb persones de qualsevol edat i creença. Aquestes diferències creen diversos enfrontaments, però en el fons l’objectiu és comú per a tothom: sortir del furgó.

És complicat que la mirada occidental cap als conflictes d’Orient Mitjà sigui suficientment neta -o disposi de tota la informació necessària- per a poder ser conscients de què hi passa exactament i extreure’n alguna conclusió. Sense ànim de donar cap resposta definitiva a aquesta circumstància, pel·lícules com Clash serveixen per a fer-se una idea una mica més palpable de la realitat en aquella zona. Producció egípcia, director egipci i els fets més importants de la història recent d’Egipte: ningú pot qüestionar que el film parla amb coneixement de causa. I en aquest cas ho transmet més a flor de pell que mai, ja que Mohamed Diab decideix que la seva càmera no baixi del furgó policial en cap moment Això no només ens posa a la pell d’un detingut més i ens fa viure la història des d’un punt de vista molt concret, sinó que converteix Clash en un meritori desplegament de recursos fílmics.

La pel·lícula mostra la preocupació justa a l’hora de contextualitzar políticament el conflicte que retrata i passa ràpidament a l’acció, ja que prefereix que siguin els propis personatges els qui exemplifiquin tot el que comporta aquesta situació per als ciutadans egipcis. Clash descriu aquest xoc d’ideologies, religions i afinitats amb un evident sentit crític, deixant clar que arriba un moment en què la crispació s’ho acaba menjant tot i els bàndols es difuminen fins a convertir-se en un tots contra tots sense cap mena de sentit ni criteri. No es pot explicar de cap altra manera que un furgó policial acabi ple de gent tan diferent: defensors del cop d’estat, membres dels Germans Musulmans afins al president, ciutadans neutres, periodistes o simplement persones que eren al lloc incorrecte en el moment equivocat. D’aquesta manera, Clash concentra en pocs metres quadrats una mostra representativa de la societat d’Egipte.

Mohamed Diab sap moure’s amb agilitat dins del reduït espai en què transcorre tot el film, però sobretot destaca l’habilitat amb què posa en relació tot allò que passa a l’exterior del furgó. I és que, tot i els seus moviments limitats, Clash presenta en realitat un treball de producció enorme, ja que ens mostra una ciutat en estat de revolució i no escatima recursos ni espectacularitat. Això sí, mai veurem més del que veuen els detinguts que són dins del furgó policial, de mode que el director sacrifica el que haurien pogut ser plans o seqüències de gran impacte amb tal de ser fidel al format de la pel·lícula. Però és així com ho hem de viure: amb el desconcert, les sacsejades i la inseguretat de qui s’hi veu immers i no té possibilitat de fugir. I això no deixa de ser un clar reflex del que els habitants d’El Caire porten vivint des de fa anys, encara que no estiguin dins d’un furgó.

La vida en aquesta espècie de comunitat accidental, que queda privada de llibertat i és transportada de forma caòtica per la ciutat, posa de manifest la mania que tenim d’enfrontar-nos i buscar enemics o culpables quan en realitat la solució es troba en la unió. Però Mohamed Diab no és tan obvi com això, i s’encarrega de generar diverses situacions que realcen la convivència humana i acaben demostrant que certes qualitats o necessitats transcendeixen qualsevol bàndol o ideologia. És cert que és aquí on Clash fluixeja de forma puntual, ja que alguns conflictes són introduïts amb calçador i sense més objectiu que el d’atiar el foc de forma momentània, però cal aplaudir, per exemple, que cap dels personatges verbalitzi el que està passant. De la mateixa manera, no hi ha un heroi ni un enemic, i en cap moment la pel·lícula es posiciona a favor o en contra d’algun personatge; ni ens empeny a nosaltres a fer-ho.

Més enllà de documentar el conflicte egipci, Clash és una pel·lícula tremendament dinàmica, incansable. El director corre en tot moment el risc de fer-se repetitiu o de marejar l’espectador, però sap trobar les pauses adequades i també insertar les mirades a l’exterior necessàries per a donar una mica més de profunditat. També juga amb la doble sensació de perill/seguretat: a vegades, gairebé és preferible quedar-se dins del furgó que no pas poder-ne escapar. En aquest sentit, la segona meitat del film és especialment intensa gràcies a un descontrol que cada vegada es va apoderant més de la situació, i que repercuteix en una càmera més nerviosa i un clar augment del dramatisme. Al final, Clash acaba completant un arriscat exercici d’estil amb força èxit, i a la vegada ens recorda que els enfrontaments civils com el que retrata sempre es salden amb un enorme número de perdedors. I que possiblement són aquells qui en tenen menys culpa.