M.A.Confidential

Seoul Station

Director: Yeon Sang-ho

Veus originals: Shim Eun-kyung, Lee Joon, Ryu Seung-Ryong, Jang Hyuk-Jin.

Gènere: Animació, thriller, terror. Corea del Sud, 2016. 90 min.

En ple centre de la ciutat de Seül, un home vell camina amb una visible ferida al seu coll i queda tirat en un passadís de l’estació de tren. Allà, un home el veu i surt a buscar ajuda, però quan torna amb alguns medicaments el vell ha desaparegut. D’altra banda, una jove descobreix que el seu nòvio ha estat fent servir una foto d’ella per a captar visites a la seva web, la qual cosa provoca una forta discussió entre els dos.

Un dels fenomens del cinema de gènere de l’any passat va ser sens dubte el de Train to Busan, ja que per a molts va suposar una reconciliació amb la temàtica zombi en la seva vessant més lúdica i salvatge. Però aquell tren ple d’infectats que partia en direcció Busan deixava enrere una capital sud-coreana on encara hi havia alguna història per a explicar. Aquí és on apareix Seoul Station, que completa el particular duet apocalíptic zombi del director Yeon Sang-ho amb un to i uns objectius força diferents. Que l’animació sigui la tècnica escollida en aquest cas no és un fet estrany o capritxós, ja que tota la filmografia anterior del director -tret de la citada Train to Busan– pertany a aquest gènere, però a més a més resulta tot un encert per a oferir una experiència amb gran valor propi. Seoul Station no només ofereix una mirada genuïna dins del seu gènere, sinó que sorprèn per la foscor amb què acaba tractant la seva problemàtica i també les seves històries personals.

Queda clar que Yeon Sang-ho es troba especialment còmode amb l’animació com a mitjà a l’hora de transmetre missatges més profunds i menys concessius. Tot el que a Train to Busan resultava convencional i estereotipat –perquè en el fons la pel·lícula així ho requeria, tot sigui dit– aquí es torna més madur, i també més incòmode. Enmig de l’escapada de la sanguinària invasió zombi, Seoul Station és capaç d’incorporar apunts sobre la intimitat personal a la xarxa, la discriminació, la repressió policial i fins i tot l’assetjament sexual. I tot plegat, sense privar-nos de tota l’acció, tensió i el terror que suposa fugir constantment d’un perill mortal cada cop més estès a tota la ciutat. No obstant, així com el perill que suposen els zombis pertany a la ciència ficció, la resta són del tot presents a la societat real, i és en aquest sentit que Seoul Station resulta veritablement impactant.

Yeon Sang-ho presenta una animació expressiva i elaborada, però que fuig d’una voluntat excessivament realista, especialment en la caracterització humana. En general, les cares dels personatges estan dissenyades de forma poc atractiva, subratllant els defectes més que no pas buscant una certa estètica. Això ajuda a la percepció més terrenal dels protagonistes, i també és coherent amb el plantejament de la història. A Seoul Station no hi ha herois, ni galans, ni salvadors, ni la “noia guapa”; els qui es converteixen en protagonistes no tenen aparentment res d’especial. L’argument és acotat i es centra en dos focus d’acció, l’objectiu dels quals no és altre que trobar-se. Pel camí, Yeon Sang-ho ens transporta per escenaris i situacions de tota mena, amb alguns moments de tensió perfectament mesurada que ja voldrien un munt de pel·lícules del seu gènere. El disseny dels zombis animats, que no escatima cap mena de duresa visual, els fa igual o més temibles que els que hem pogut veure en grans superproduccions.

És en l’últim terç quan Seoul Station exposa veritablement allò que vol transmetre, i en aquest punt els infectats deixen de ser la qüestió principal. A Train to Busan, Sang-ho ja explorava la capacitat de la raça humana per a convertir-se ella mateixa en el perill principal, ja que per molt que amenacin zombis, monstres o el que sigui, l’egoisme, la por i la desconfiança segueixen passant per davant. En el cas de Seoul Station, el director torna a incidir en algunes “infeccions” humanes que lamentablement estan de rabiosa actualitat, i ho fa amb força més mala llet. Els darrers deu minuts de pel·lícula, brillants i esgarrifosos a la vegada, acaben de rubricar la seva visió crítica i obscura d’una societat que ja no gaudia de massa salut abans de patir aquest contagi mortal. Fins i tot es podria dir que, en el cas d’algunes persones, la invasió d’una horda de zombis era el millor que els podia passar.