M.A.Confidential

Homeland

Creadors: Gideon Raff, Alex Gansa, Michael Cuesta

Intèrprets: Damian Lewis, Claire Danes, Morena Baccarin, Mandy Patinkin, David Harewood, Morgan Saylor, Jackson Pace.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2011. 12 capítols de 50-55 min.

Iraq, CIA, lluita contra el terrorisme, seguretat nacional… com pot ser que una sèrie amb uns ingredients tan sobreexplotats per part del cinema i la televisió nord-americanes durant l’última dècada es converteixi en una de les millors produccions televisives de l’any? Doncs fent les coses bé, així de simple. Homeland parteix amb tots els números de caure en la reiteració i el convencionalisme, però la seva gran intel·ligència a l’hora de jugar les seves cartes i moure els fils de l’argument la converteixen en un esquer quasi inevitable per tot espectador que comenci a veure-la. Coincidint amb una fluixa temporada de Dexter, la cadena Showtime s’ha tret de la màniga una de les grans sensacions del moment, un thriller sòlid i equilibrat, que sap mesurar molt bé els seus cops d’efecte i dosificar la informació que dóna o deixa de donar a mida que la temporada va avançant. Una de les principals sorpreses d’aquest any.

Curiosament, Homeland no es caracteritza per un capítol pilot impactant i espectacular, sinó que té un interessant procés de maduració que ens va submergint mica en mica en la història. Això sí, al tercer capítol ja estem inevitablement enganxats degut a un parell de girs que ja ens han deixat amb la boca oberta. A partir d’aquí, l’argument sap fer funcionar els diferents conflictes a llarg termini, combinant les trames d’investigació, familiar, política, juntament amb d’altres que van sorgint, i explotant-les de forma molt equilibrada. També es va intensificant l’enfoc als diferents personatges i les relacions entre ells, un element que cada cop té més pes en l’acció i que acaba determinant les seves decisions en els moments clau. Tot i que Homeland no deixa de jugar a despistar i sap fer girar la truita quan li interessa, no cau en trampes de guió descarades o girs forçats, per això resulta tan atractiva i estimulant per l’espectador.

Tot i tractar-se bàsicament d’un thriller d’espionatge, Homeland sorpren per la forta càrrega dramàtica a la que sotmet els seus personatges principals. En aquest sentit, els seus primers capítols, on es retrata el difícil retorn de Brody a la seva vida familiar, ofereixen imatges força dures i impactants, centrades sobretot en l’estrany comportament d’ell. També el personatge de Carrie té una força especial gràcies a les misèries de la seva vida personal, així com el de Saul. Els continus dilemes i la necessitat de sacrificar alguna cosa per poder aconseguir-ne una altra és un element que marca l’evolució de tots ells i, en el fons, tot l’argument de la temporada, fins el mateix final. Una resolució valenta i globalment satisfactòria, la qual, tot i que no s’escapa de la controvèrsia en alguns moments, serveix per tancar de forma més que digna una gran primera temporada.

No és d’estranyar, doncs, que Homeland figuri entre les nominades al Globus d’Or a millor sèrie, com tampoc ho és que la seva parella protagonista també hagi rebut sengles nominacions. Damian Lewis i Claire Danes ofereixen actuacions molt diferents, però ambdues de molta qualitat. Lewis, recordat per tots com a tinent Winters a la magistral Hermanos de Sangre, aprofita aquesta aparença tan inquietant que pot tenir a vegades per construir un personatge carregat de misteri, explotant a la perfecció la seva inexpressivitat i mirada perduda. Danes encarna tot el contrari, una dona hiperactiva, passional i impulsiva, capaç del millor i del pitjor, una condició que s’intensifica en els últims capítols, on l’actriu es llueix de forma especial. Morena Baccarin (Firefly, V), Mandy Patinkin (Mentes Criminales) i David Harewood (Diamante de Sangre) són secundaris de luxe i també mantenen el llistó molt alt.

Si bé es podria dir que darrere Homeland s’amaga un missatge crític amb la política antiterrorista d’Estats Units, també és veritat que aquest està ple de matisos, de forma que la sèrie no es posiciona de forma descarada i presenta els diferents conflictes des d’una perspectiva força àmplia. No evita les lloances als marines nord-americans, però al mateix temps fa un dur retrat del que suposa la guerra per tot aquell que hi participa. El terrorisme no queda reduït a quelcom religiós, sinó com una qüestió personal dels que hi participen, que posseeixen raons de molt més pes que no pas els polítics. Amb tot, és fàcil pensar que la història, tot i ser evident ficció, no es deu allunyar excessivament de la realitat. Tot i que Homeland no parteix amb la originalitat de contingut com a bandera, feia molt que no es veia una sèrie com aquesta. Aguantar el nivell en la segona temporada serà tot un repte.