M.A.Confidential

Última (i un pèl tardana) entrega de crítiques de l’Atlántida Film Fest 2016, que va tenir lloc el passat mes de juliol a Filmin. En aquest cas, propostes que no passen de correctes, però també una de les sorpreses positives del certamen en forma de títol independent espanyol. Aquí les comento.

Berserker (Pablo Hernando, 2015)

“¿Cómo es posible que seas de Madrid y nunca hayas ido a la Sierra?”. No és casualitat que tòpics tan gastats com aquest tinguin un lloc a Berserker, ja que la pel·lícula de Pablo Hernando transcorre en un context marcat per la monotonia i les frases recurrents del nostre dia a dia. Un ritme vital sense interès que, per a l’escriptor Hugo Vartán, es veu trencat per un brutal assassinat que el toca de ben a prop i que decideix començar a investigar pel seu compte amb l’objectiu de poder extreure’n el seu proper llibre. A partir d’aquí, la pel·lícula mescla de forma un tant pintoresca elements de thriller policíac amb una tonalitat completament desdramatitzada, amateur i fins i tot perdedora que li dóna un encant especial, ja que sembla que ni ella mateixa sembla prendre’s seriosament el suposat misteri que cal desvetllar.

L’esperit de Berserker queda totalment personificat en el seu protagonista Hugo, i per sobre de tot en qui l’interpreta, un malgirbat Julián Génisson que no encaixa gens en el seu improvisat paper d’investigador. De reaccions completament neutres, però amb un considerable poder de deducció, Génisson porta Hugo per camins que fins llavors no havia explorat, però la sensació que tot plegat li va massa gran és latent. En realitat, el film té un curiós efecte d’anar traient importància a tot el que passa (els quatre duros de pressupost hi ajuden), però a la vegada atrapar l’espectador gràcies al seu ritme constant i a una efectiva trama en forma de trencaclosques. Ara bé, quina dimensió pot arribar a prendre tot plegat per a un home que s’alimenta a base de patates? Millor comprovar-ho.

Thank You for Bombing (Barbara Eder, 2015)

Darrere els reportatges i reporters que arriben a les nostres pantalles de televisió en cada informatiu hi ha una sèrie d’històries que no veiem, però que poden arribar a ser igual o més dures que la vessant mediàtica. Thank You for Bombing parteix d’aquesta premissa i la desenvolupa en forma de tres històries personals d’enviats especials a l’Afganistan: un veterà periodista amb seqüeles psicològiques de totes les seves experiències en territoris en guerra, una jove reportera que va fins on faci falta per aconseguir una bona història relacionada amb l’exèrcit nord-americà i un enviat especial en hores baixes que va a la desesperada per aconseguir imatges que ningú més té. Tot i anar de més a menys, aquesta producció austríaca es digereix amb certa facilitat.

La direcció de Barbara Eder és versàtil a l’hora d’adaptar-se a cada porció del film, però també cal dir que al final la cohesió entre les tres (el punt de connexió no apareix fins l’últim sospir) penja d’un fil. Així doncs, costa extreure’n un missatge que englobi tot el paquet. A pesar de les bones intencions, Thank You for Bombing peca d’exageració, especialment en una última part que s’arriba a fer un pèl feixuga i desconcertant, i també de poca precisió en el seu objectiu, ja que les històries són un pèl aleatòries i en ocasions tiren massa pel dret. Focalitzada en la professió periodística, la pel·lícula acaba parlant ben poc de periodisme, i en canvi prioritza l’interès de la seva pròpia trama. Una mica més d’equilibri hauria estat una bona decisió.

Mediterranea (Jonas Carpignano, 2015)

La de Mediterranea podria ser perfectament la contrahistòria de Lampedusa in Winter, documental també integrant de l’Atlántida Film Fest 2016. Si aquell testimoni mostra la vida dels habitants de l’illa des que l’arribada d’immigrants els ha posat en el centre de totes les mirades, aquest drama narra l’odissea que suposa per dos joves de Burkina Faso la seva missió d’arribar a Europa i construir un futur millor per a ells i les seves famílies. Contràriament al que semblava indicar la seva presentació, la pel·lícula no atorga el gruix de la narració al perillós viatge, primer per terra i després per mar, que han de realitzar els seus protagonistes, sinó que es focalitza sobretot en les dificultats que troben ja en territori europeu; un cruel missatge que recorda que l’èxit no és arribar vius a la costa, sinó trobar el bon camí a partir de llavors.

Dirigida amb sorprenent ambició pel debutant italià Jonas Carpigiano, Mediterranea ens situa en el punt de vista d’Ayiva, el protagonista principal, que lluita per a subsistir a la població italiana on ha arribat i a la vegada vetllar sempre per la seva família de Burkina Faso. És d’agrair que el film no busqui constantment el recurs fàcil del conflicte racial ni tampoc la imatge efectista, i que s’esforci per a oferir una visió equilibrada de les dificultats i també la vessant més esperançadora de la vida dels refugiats. Per a fer-ho, mostra amb gran veracitat la relació integradora entre Ayiva i els habitants de la zona, però mai oblida la tensió present a l’ambient. Amb tots els ingredients, Carpigiano aconsegueix un drama sòlid i fins i tot sorprèn amb la potència del final; llàstima que, després de tot aquest recorregut, la pel·lícula deixi cert regust a falta de concreció a l’hora de concloure’s.

Chevalier (Athina Rachel Tsangari, 2015)

La societat moderna es pot definir perfectament a partir del concepte de competitivitat. Hi ha la necessitat de ser millor que els altres, de ser més ràpid, de jugar millor, de tenir més seguidors, d’aconseguir més audiència, de demostrar més resistència, d’amagar les imperfeccions, de ser el més atractiu i el més popular… i per a aconseguir-ho, cal donar-se la satisfacció d’haver superat algú altre. Aquesta obsessió per l’èxit sol portar a situacions que acaben resultant del tot irracionals i ridícules, i és precisament aquest el blanc principal de Chevalier, una pel·lícula amb què la directora grega Athina Rachel Tsangari posa de manifest l’ampli ventall de l’estupidesa humana quan es tracta de guanyar o perdre, encara que no se sàpiga exactament el què. L’escenari que planteja la directora és clar: set homes en un iot que decideixen competir en qualsevol cosa, sense cap raó en particular, per puntuar-se mútuament i acabar decidint qui és el millor a nivell global.

L’escenari obre les portes a sàtires de tota mena, i la veritat és que Tsangari no dubta en posar els seus protagonistes en diversos escenaris cada cop més insòlits i surrealistes. El més revelador, però, és que en el fons no ens arriben a semblar tan improbables i fins i tot més d’un s’hi pot veure reflectit, encara que no gosi confessar-ho. El progressiu coneixement dels personatges i la participació des de fora en el seu joc –no podem evitar posicionar-nos a favor d’un o de l’altre– fa que Chevalier passi amb certa lleugeresa, però tot i això queda certa sensació que la directora, tot i ser coherent amb el seu objectiu, hauria pogut anar més enllà d’on arriba. El film quedarà com un divertit apropament satíric a aquestes lluites de galls de corral per a controlar el territori, però ja posats, potser una volta de rosca més ho hauria pogut rematar.