Robin Hood

Director: Ridley Scott

Intèrprets: Russell Crowe, Cate Blanchett, Mark Strong, William Hurt, Oscar Isaac, Max Von Sydow, Matthew MacFayden.

Gènere: Acció, aventures, drama. USA, 2010. 140 min.

“Robin Hood Begins”. Potser aquest títol, evocant la brillant pel·lícula en què Christopher Nolan ens va explicar com es va forjar el personatge de Batman, reflectiria de forma més exacta el contingut de la nova versió que Ridley Scott ens presenta sobre aquest llegendari personatge de l’antiga Anglaterra. I és que Robin Hood ens ofereix aquella part de la vida del personatge que fins ara no havíem vist, la que el porta a ser qui és, un fugitiu buscat per la llei. Per tant, els qui esperin trobar-se amb allò de “robar els rics per donar-ho als pobres”, que se n’oblidin perquè l’argument s’allunya completament d’aquesta qüestió i també dels boscos de Nottingham, escenari habitual de les aventures de Robin Hood. Ridley Scott adopta una visió molt més grandiloqüent dels fets i més introspectiva del personatge, i el resultat és espectacular en la forma i entretingut en el ritme, però amb imperfeccions i mancat d’èpica i component emocional.

Ridley Scott demostra ser un director que es troba com un peix a l’aigua rodant aquest tipus de pel·lícules, i que controla molt bé la magnitud de les escenes multitudinàries i de combat, però a Robin Hood he trobat a faltar imatges memorables, d’aquelles que puguin ser recordades d’aquí uns anys. En aquest sentit, la comparació amb Gladiator és tan injusta com inevitable, només pel fet que el protagonista és pràcticament el mateix, però amb diferent vestuari. En realitat, el primer quart d’hora està clarament inspirat en el film de 2001 del mateix Scott, però desprèn la meitat de força. El principal problema és que el sentit de l’èpica no arriba a calar en cap moment, i fins i tot la lluita final es queda a mitges. No obstant, la història està portada amb molt bon ritme narratiu i l’argument, tot ser massa superficial en ocasions, manté l’interès i fa que les quasi dues hores i mitja passin amb certa diligència.

Com ja he dit, l’acció de Robin Hood té un abast molt més gran del que estem acostumats i també un component polític molt més accentuat. D’emboscades al mig del bosc per robar les pertinences dels rics i repartir-les als més pobres, passem a una autèntica guerra civil en ple regne d’Anglaterra i un robatori molt més transcendental que no pas material: el de prendre part dels privilegis del rei i repartir-los entre els diferents comtats. Tot plegat, enmig d’una lluita d’interessos, traïcions i fam de poder. Tot això fa que a vegades sigui difícil de reconèixer el personatge de Robin Hood, si més no el que coneixíem fins ara, molt més humil. També la seva relació amb Marian i amb els seus amics mercenaris es veuen una mica sobrepassades per la trama principal.

El guió de Robin Hood, tot i el mèrit de resoldre amb agilitat la seva complexitat, presenta punts dèbils al llarg de tot el metratge, sobretot pel que fa a l’enfoc més introspectiu del passat del protagonista, un dels objectius clarament fallits de la pel·lícula, i altres elements inclosos sense massa explicació. No obstant, la construcció de personatges és un dels punts forts de la pel·lícula. Tot i el pas dels anys, Russell Crowe segueix demostrant que és un actor ideal per aquest tipus de papers, encara que l’he trobat un pèl sobreactuat en algun moment. Al seu costat, Cate Blanchett compleix com a Lady Marian sense ser cap meravella. D’altra banda, Mark Strong (amb el mateix aspecte que a Sherlock Holmes) es confirma com un dels “dolents” més recurrents de l’actualitat, William Hurt i Max Von Sydow segueixen imponents i Oscar Isaac encerta a dibuixar tots els matisos del personatge del rei John. Ah, i els seguidors de Lost hi trobaran una altra cara familiar.

Un altre punt fort del film és l’ambientació al segle XIII, perfectament cuidada tant pel que fa als decorats i creació per ordinador com al vestuari. La banda sonora, present de forma quasi permanent, aporta una força important a l’acció, tot i que ocasionalment resulta sospitosament semblant a la de Gladiator, mentre que la fotografia no és especialment vistosa, fins i tot una mica massa fosca durant la primera part del film. Conclusió, que Robin Hood està lluny de ser la gran pel·lícula èpica que pretén ser, però és efectiva tot i la seva llarga durada i també interessant en el seu plantejament insòlit de la llegenda d’aquest personatge. Bon cinema d’acció, bones dosis de drama i humor, però tampoc res extraordinari, raons que, al capdavall, conviden a veure-la i que en cap cas fan lamentar l’entrada invertida. Ah, i és en 2D…