M.A.Confidential

La Mécanique de l’Ombre

Director: Thomas Kruithof

Intèrprets: François Cluzet, Alba Rohrwacher, Simon Abkarian, Sami Bouajila, Denis Podalydès, Alexia Depicker.

Gènere: Thriller. França, 2016. 90 min.

La situació de Duval no és gens encoratjadora: està escurat, fa mesos que és a l’atur i està acudint a reunions d’alcohòlics anònims. Un dia, rep una trucada per a realitzar una entrevista de feina de forma immediata i sense massa explicacions, un misteri que tampoc s’esclareix massa un cop accepta la feina. Les seves instruccions són clares: cada dia es trobarà una sèrie de cintes de cassette preparades i numerades, i s’haurà de limitar a transcriure-les seguint el mateix ordre.

No deixa de ser curiós que quan encara cueja l’enrenou de la sèrie Por Trece Razones, ens trobem de nou amb la imatge d’unes cintes de cassette numerades i llestes per a ser escoltades. Evidentment, aquí no estem rodejats d’adolescents ni hi ha cap suïcidi pel mig, ja que Testigo apunta més cap al thriller d’espies amb un punt hitchcockià i un rerefons polític clarament identificable amb l’actualitat. Amb una sobrietat i una pulcritud remarcables, el director debutant Thomas Kruithof construeix una atmosfera carregada d’una intriga molt especial, amb la clara vocació de mantenir l’expectació d’un espectador que rarament sap quina direcció agafarà la història. I, majoritàriament, ho aconsegueix. Sobretot, perquè Testigo no es complica la vida més del que toca i es cenyeix en uns fets força acotats que ja resulten suficientment potents per a traslladar el seu missatge sobre les influències de la política.

El del protagonista Duval és un personatge que ràpidament es pot equiparar a la figura de “fals culpable” tan pròpia del cinema de Hitchcock (és fàcil recordar Con la Muerte en los Talones), però en el cas de Testigo ens trobem amb un home que parteix d’una posició molt més humil, inofensiva i també desesperada. En realitat, té el perfil indicat per a ocupar aquest lloc i des del primer instant corre un evident risc de ficar-se en problemes, però els seus responsables s’aprofiten de la delicada situació econòmica que està vivint. En aquesta línia, un dels plats forts de Testigo és l’evolució que experimenta aquest personatge, que durant gran part de la pel·lícula es veu abocat a patir les conseqüències d’uns fets dels quals mai en té el control. François Cluzet duu el pes de la història amb una interpretació que adopta la mateixa sobrietat que té el propi film, però a la vegada aconsegueix generar una empatia particular, ja que dóna una gran veracitat al seu personatge.

Tot i que no cal ser massa perspicaç per a preveure que les coses es complicaran, l’argument de Testigo té l’habilitat suficient per a deixar sempre alguna incògnita pendent i no permetre que l’espectador se li avanci. El fet que compartim punt de vista amb el protagonista, i per tant amb la seva desconeixença, és el que ho proporciona. Thomas Kruithof desgrana poc a poc una història que va agafant tints d’espionatge polític, i que busca una mirada crítica cap als límits on pot arribar la maquinària dels interessos d’uns i altres per tal d’assolir el poder. No obstant, Testigo dóna més prioritat a la història personal de Duval que no pas al desemmascarament d’una suposada trama de gran repercussió, i això fa que la pel·lícula es mantingui en un perfil relativament baix, lluny de tota la pirotècnia que aquest mateix argument hauria rebut si hagués caigut en mans nord-americanes.

També és veritat que el clima contingut que Testigo crea al voltant de la seva història és a vegades una pedra al propi terrat. Hi ha escenes que narrativament són prou potents, però que es perceben un pèl devaluades per aquesta atmosfera sòbria que busca el director. A pesar d’això, la direcció és precisa i força interessant, sobretot per la presentació dels personatges, ja que la pròpia pel·lícula ens transmet una sensació de confiança, o tot el contrari, amb la primera impressió que ens enduem d’ells. En general, doncs, Testigo és un títol força més valuós del que aparenta la seva prudència; una característica que es podria equiparar fàcilment a la del seu antiheroi protagonista. A vegades, resulta millor una pel·lícula per a descobrir poc a poc, encara que no sigui el trajecte més emocionant del món, que no pas una que es vegi venir des d’un principi. I en aquest cas, més d’un es pot emportar una sorpresa agradable.