Miss Sloane
Director: John Madden
Intèrprets: Jessica Chastain, Mark Strong, Gugu Mbatha-Raw, Michael Stuhlbarg, Alison Pill, John Lithgow, Jake Lacy, Douglas Smith, Sam Waterston.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2016. 130 min.
Elizabeth Sloane és una reputada executiva especialitzada en defensar els interessos de lobbies empresarials. Després que la seva companyia rebi l’encàrrec d’un empresari de la indústria de les armes per a fer pressió contra una llei que es votarà al Congrés dels Estats Units, Elizabeth decideix marxar a la competència per a defensar precisament el bàndol oposat. Allà, el seu nou cap anirà descobrint que els mètodes que utilitza són tan efectius com, a vegades, moralment discutibles.
Els primers minuts d’El Caso Sloane són dels que fan empetitir perillosament l’espectador i poden provocar alguna fugida. La celeritat dels diàlegs -propera a l’estil d’Aaron Sorkin- i el seu contingut ple de termes polítics i econòmics pot donar la sensació de desconcert. No obstant, i tot i que la pel·lícula navega en tot moment per aquestes complexes aigües, val la pena quedar-se i deixar-se portar per una història que guarda més sorpreses del que ens pensem, i que a més construeix un lúcid retrat de com es cuinen i es gesten certes decisions legislatives que poden acabar afectant milions de ciutadans. El director John Madden evita que El Caso Sloane sigui simplement un film de manual o un més de la seva espècie, i ho fa incorporant uns mecanismes de thriller d’espies que no es perceben forçats i que creen un grapat d’escenes en què és difícil no mantenir una màxima expectació.
La pel·lícula va gairebé sempre per davant nostre; bàsicament, perquè així ho fa Elizabeth Sloane, la gran protagonista de la història. En realitat, és la seva filosofia de vida, i amb la qual se’ns presenta en la primera imatge d’El Caso Sloane: “El guanyador va un pas per davant dels seus competidors, i juga la seva mà triomfadora just després que ells juguin la seva”. En certa manera, el propi film ens avisa que la última paraula la tindrà ell, i no l’espectador, però en el fons, d’això es tracta. És evident que el film amaga cartes i les va jugant de forma hàbil perquè la història enganxi i creixi en interès, però ho fa sense que mai ens sentim víctimes d’un guió massa trampós que ens porta d’una banda a l’altra. A més a més, la impressió que El Caso Sloane ens instrueix -encara que sigui a través de la ficció- sobre un món que molts desconeixem. O potser el més apropiat seria dir-li submón.
La pel·lícula no aspira a ser un exemple de res. No presenta un justicier que desemmascara tota la colla de corruptes, extorsionadors i manipuladors que entren en joc en l’univers dels lobbies empresarials. Tampoc oneja la bandera pacifista contra l’ús de les armes a Estats Units, ni fa servir missatges pamfletaris de cap mena. El que defineix El Caso Sloane és el contrari: que la millor forma de combatre aquestes pràctiques subterrànies és utilitzant exactament les mateixes. És per això que Elizabeth Sloane es converteix en una figura amb un particular interès. Entregada a la causa que defensa, persistent i més llesta que ningú, aconsegueix que l’acompanyem en la seva missió, però a la vegada planteja un munt de dubtes sobre la moralitat d’alguns dels seus actes, ja que la dita de “la fi justifica els mitjans” tremola, i molt, al seu costat. I és que El Caso Sloane no tracta simplement de que “els bons guanyin”, sinó de fins on cal arribar perquè ho facin.
Gran part de la força de la pel·lícula i de la seva sòlida construcció de la protagonista recau en Jessica Chastain, que es menja la pantalla una i altra vegada gràcies a un personatge molt més obscur del que sembla. Injustament oblidada als Oscars, Chastain interpreta una dona que sota l’èxit amaga una manifesta infelicitat; que es mostra imbatible en el seu terreny, però vulnerable fora d’ell, i que evidencia clares mancances en les relacions personals. I en el fons aquesta és la seva gran arma: que no la poden atacar més que a ella mateixa. La resta de repartiment d’El Caso Sloane, tot i que a anys llum, tampoc no desentona gens, amb menció especial a Michael Stuhlbarg i John Lithgow. En tot cas, una cosa que deixa clara la pel·lícula és que resulta quasi impossible desenvolupar una mínima identificació amb els personatges. Per molt capaç que sigui, Elizabeth Sloane no és precisament una dona a qui idolatrar, o en qui emmirallar-se.
I és que el missatge que John Madden envia a través d’El Caso Sloane no és precisament optimista o encoratjador. Pensar que qualsevol llei o decisió tan sensible com la que atén (per no dir ja les relacionades amb la salut, l’educació o altres matèries bàsiques) ha de passar abans per un procés tan brut i corromput com el que veiem, resulta preocupant. D’acord que el film no ens treu ara la bena dels ulls respecte el poder que exerceixen els lobbies arreu del món, però la constatació de tot allò que arriben a trepitjar per a aconseguir el seu objectiu fa que el relat deixi la seva empremta. Allà on Gracias por Fumar hi posava la subtilesa i l’humor intel·ligent, El Caso Sloane es posa seriosa i contundent. Com a thriller polític, tret d’un lleuger estancament a la seva part central (que podria haver retallat una mica la durada final), aconsegueix una notable efectivitat.
Martí
