Després de força temps relativament apartat de la primera línia cinematogràfica, el director brasiler Walter Salles, aclamat per pel·lícules com Estación Central de Brasil (1998) i Diarios de Motocicleta (2005), torna amb una de les obres cridades a marcar l’escena independent d’aquest any. On the Road és l’adaptació a la gran pantalla de la novel·la homònima de l’influent escriptor Jack Kerouac, que explica la història de tres joves que emprenen un viatge sense destí fix per Estats Units. Les peripècies amb els diferents personatges amb què es troben i també l’evolució de la relació entre ells marca un trajecte que retrata l’Amèrica dels anys 40. Una autèntica “road movie” que ha estat produïda per Francis Ford Coppola, poca broma.
Arxius
All posts by Martí
Inside Men
Director: James Kent
Intèrprets: Steven Mackintosh, Warren Brown, Ashley Walters, Nicola Walker, Kierston Wareing, Leila Mimmack, Hannah Merry.
Gènere: Policíac, suspens, drama. Gran Bretanya, 2012. 4 capítols de 50-60 min.
Dos treballadors d’una empresa de recompte i emmagatzematge de diners en efectiu són atrapats pel seu director quan intenten robar petites quantitats de cada enviament. Enlloc d’acomiadar-los, el director els proposa planejar un robatori des de dins i a molt més gran escala, que els permetés emportar-se tots els diners que es guarden al magatzem. Després de contactar amb una banda criminal, comença una operació plena d’obstacles i que posarà a prova el seu valor.Enèsima producció de qualitat de la BBC. La cadena pública britànica comença el 2012 disposada a mantenir l’altíssim nivell mostrat els últims dos anys (Luther, The Hour, Sherlock, Exile…) i torna a presentar una mini-sèrie altament recomanable per a tots els amants del gènere policíac i de suspens. Inside Men ens explica la història d’un robatori des d’un punt de vista poc habitual i amb una estructura narrativa sorprenent i intel·ligent, dosificant els seus punts forts i enganxant l’espectador des del primer moment. Quatre capítols que ronden l’hora de durada són suficients per a desenvolupar una trama que té cops amagats i uns personatges que no deixen d’evolucionar, desorientats per les seves pors i incerteses. La sèrie no s’escapa d’alguns alts i baixos, molt puntuals, a nivell de ritme o guió, però manté una bona solidesa de principi a fi i segueix demostrant que la BBC cuida les seves ficcions fins l’últim detall.
Hugo
Director: Martin Scorsese
Intèrprets: Asa Butterfield, Chloe Moretz, Ben Kingsley, Sacha Baron Cohen, Jude Law, Emily Mortimer, Christopher Lee.
Gènere: Aventures, fantàstic. USA, 2011. 125 min.
Hugo Cabret és un nen orfe que viu amagat en una gran estació de tren de París, als anys 30. Hugo es dedica a mantenir i arreglar els rellotges de l’estació, però també vol acabar de reparar un autòmat que el seu pare li va deixar abans de morir i que creu que amaga algun enigma. Un dia coneix Isabelle, una nena que pot tenir una de les claus per a resoldre aquest misteri. Junts iniciaran una aventura que els portarà a desenterrar secrets del passat que havien quedat oblidats.Contràriament a la gran majoria dels directors més veterans i prestigiosos de l’actualitat, Martin Scorsese va expressar públicament la seva afinitat cap a la tecnologia digital i el 3D. Després d’abandonar ja el cel·luloide a Shutter Island, el cineasta ha debutat en les tres dimensions amb una pel·lícula de temàtica relativament poc habitual en ell. Tot i que Scorsese s’ha caracteritzat per evolucionar cap a una vessant cada cop més comercial i d’abast massiu, si per alguna cosa no s’havia definit la seva filmografia era com a cinema de caràcter familiar. A La Invención de Hugo, el director planteja una història d’aventures de tall força clàssic, que amaga un sentit homenatge als inicis del cinema i als seus pioners. El film presenta una factura tècnica impressionant, aprofitant totes les possibilitats que aporta la tecnologia digital, però es dilueix en una història que, tot i les seves bones intencions, fracassa en el seu objectiu de transmetre’ns algun tipus d’emoció i es queda a la superfície.
Shame
Director: Steve McQueen
Intèrprets: Michael Fassbender, Carey Mulligan, James Badge Dale, Nicole Beharie, Jake Richard.
Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2011. 95 min.
Brandon és un home d’uns 30 anys viu a Nova York i està obsessionat pel sexe. La seva rutina diària gira al voltant del mateix tema, ja sigui a casa, al carrer o a la feina, i per tots els mitjans possibles. Un dia, l’arribada per sorpresa de la seva germana Sissy, que s’instal·la a viure al seu pis, li trenca els esquemes i també la llibertat d’acció, cosa que fa aflorar els veritables problemes de la seva addicció.El cinema té la capacitat de plasmar històries, personatges o conceptes de forma inigualable per a qualsevol altra expressió cultural o artística. Una obvietat com una casa, sí, però quan el número de pel·lícules que aconsegueixen aquest objectiu és relativament escàs, un gairebé es sent obligat a recordar-ho cada vegada que se’n troba una. I Shame és una d’aquestes pel·lícules. El director anglès Steve McQueen, que també és responsable del guió, demostra que té una sensibilitat especial i una innata capacitat narrativa per a extreure del cinema tot allò que ens pot oferir, i presenta un film intens, magnètic i amb una forta personalitat pròpia. Sense necessitat d’efectismes ni morbositats, Shame aborda un tema considerablement complex amb un rigor i un humanisme sorprenents, amb un McQueen que fa gala d’un domini absolut de tots els components cinematogràfics de principi a fi. Una lliçó de cinema.
La teoria que el més atractiu dels Oscars és tot el que passa al seu voltant i no la cerimònia en si cada cop pren més forma. En motiu de l’edició que s’acaba de celebrar, el popular presentador Jimmy Kimmel, conductor del late show “Jimmy Kimmel Live” a la cadena nord-americana ABC, ha reunit un bon grapat d’estrelles de Hollywood per crear un fals tràiler anomenat Movie: The Movie, un còctel explosiu que deixa en evidència tots els gèneres i tòpics del cinema nord-americà. Amb un humor absurd brillant i un nul sentit del ridícul per part dels seus protagonistes, el resultat final és espectacular.
Queda poc més d’un mes perquè torni una de les sèries més esperades de l’any, i la HBO per fi ha emès el tràiler definitiu del que ens trobarem a la 2a temporada de Juego de Tronos. Tot i el seu inici dubitatiu i els seus detalls més o menys discutibles respecte l’adaptació dels llibres de George R.R. Martin, la primera temporada de sèrie va acabar guanyant-se a pols la condició d’una de les millors produccions televisives de 2011. La segona temporada, que equival al segon volum de la saga “Canción de Hielo y Fuego”, Choque de Reyes, augmenta en intensitat i també en número de trames i personatges, i molts rumors apunten que els guions presentaran força modificacions respecte la novel·la.
Young Adult
Director: Jason Reitman
Intèrprets: Charlize Theron, Patrick Wilson, Patton Oswalt, Elizabeth Reaser, Collette Wolfe.
Gènere: Comèdia, drama. USA, 2011. 90 min.
Mavis Gary és una escriptora d’una popular sèrie juvenil que viu de forma bastant deixada en un apartament de Minneapolis. Un dia, rep un e-mail del seu ex-nòvio Buddy, de qui encara està enamorada, anunciant que acaba de tenir el seu fill i convidant-la al seu poble natal, Mercury. Tot i la seva reacció frustrada, Mavis decideix anar-hi, però no per conèixer el bebè, sinó per intentar recuperar a Buddy, ja que està convençuda que en realitat no és feliç.Jason Reitman abandona definitivament la condició de promesa i es consagra com un dels directors referència de la comèdia contemporània. Amb tan sols 34 anys, el cineasta canadenc ha completat ja un pòquer de pel·lícules realment meritori i constant. Tot i que la seva obra més brillant segueix sent la seva òpera prima, la subtil i irònica Gracias por Fumar (2005), seguida de prop per Juno (2007), Reitman ha aconseguit mantenir el llistó a una alçada molt digna amb Up in the Air (2009) i ara amb Young Adult. Ens trobem davant d’una comèdia molt entretinguda, de trama simple, però més profunda del que sembla, i amb una Charlize Theron que brilla amb llum pròpia. El film no evita alguns desajustos de guió i una relativa falta d’enginy i també de mala llet de tant en tant, però construeix un personatge principal amb un atractiu molt particular, i transmet el seu missatge de forma original i efectiva.
Més experiments, més creuaments de gèneres i més reinterpretacions lliures. Aquest cop, el projecte pren una de les temàtiques de moda, la vampírica, i la situa en plena Guerra Civil americana, amb un protagonista que no és altre que el president dels Estats Units, Abraham Lincoln. Segons la història, Lincoln combina les seves tasques diàries de president amb les de caçador de vampirs de nit. Tim Burton apadrina aquesta estrafolària obra de terror, fantasia i acció (l’estètica realment fa per ell), basada en una novel·la de Seth Grahame-Smith, editada el 2010 i molt popular al país nord-americà. El director és el rus Timur Bekmambetov (Guardianes de la Noche, Wanted).
J. Edgar
Director: Clint Eastwood
Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Naomi Watts, Judi Dench, Armie Hammer, Jeffrey Donovan.
Gènere: Biopic, drama. USA, 2011. 135 min.
Després del seu pas pel Departament de Justícia i amb només 29 anys, John Edgar Hoover és nomenat director de l’FBI, una agència creada pel govern dels Estats Units amb l’objectiu d’investigar i combatre el crim i la corrupció, que cada cop tenen més presència en el país. Des de l’inici, Hoover lluita per disposar de tots els recursos possibles per a dur a terme la seva tasca, mal vista per alguns, però per la qual mostrava una total entrega. El dur control maternal i la seva ambigua relació amb el seu assessor Clyde Tolson van marcar una vida personal que quasi estava monopolitzada per la seva feina.“Qui dubta avui en dia d’en Clint Eastwood?”, es pregunten els mallorquins Antònia Font en una de les cançons del seu últim disc. Doncs, tot i que ens entri una mica de mala consciència haver de dubtar a l’hora de respondre una pregunta que hauria de ser retòrica, el cert és que les seves últimes pel·lícules no acaben de donar el resultat que es pot esperar d’un cineasta responsable d’algunes de les millors obres de la primera dècada del s.XXI. Als aires de telefilm esportiu d’Invictus i la poca contundència i ingenuïtat de Más Allá de la Vida, ara s’hi afegeix una història no mancada d’interès històric, però excessivament sòbria, distant, llarga i poc amena per a l’espectador. Eastwood posa els cinc sentits a l’hora d’explicar la vida d’un personatge atractiu i controvertit, però no aconsegueix l’eficàcia desitjada. J. Edgar és d’aquells films que requereix que el públic hi posi força de la seva part, i això no sempre és fàcil.





















