M.A.Confidential

Inside Men

Director: James Kent

Intèrprets: Steven Mackintosh, Warren Brown, Ashley Walters, Nicola Walker, Kierston Wareing, Leila Mimmack, Hannah Merry.

Gènere: Policíac, suspens, drama. Gran Bretanya, 2012. 4 capítols de 50-60 min.

Enèsima producció de qualitat de la BBC. La cadena pública britànica comença el 2012 disposada a mantenir l’altíssim nivell mostrat els últims dos anys (Luther, The Hour, Sherlock, Exile…) i torna a presentar una mini-sèrie altament recomanable per a tots els amants del gènere policíac i de suspens. Inside Men ens explica la història d’un robatori des d’un punt de vista poc habitual i amb una estructura narrativa sorprenent i intel·ligent, dosificant els seus punts forts i enganxant l’espectador des del primer moment. Quatre capítols que ronden l’hora de durada són suficients per a desenvolupar una trama que té cops amagats i uns personatges que no deixen d’evolucionar, desorientats per les seves pors i incerteses. La sèrie no s’escapa d’alguns alts i baixos, molt puntuals, a nivell de ritme o guió, però manté una bona solidesa de principi a fi i segueix demostrant que la BBC cuida les seves ficcions fins l’últim detall.

Els primers minuts de la sèrie ja posen de manifest que l’estratègia de la narració s’escapa dels cànons més habituals del gènere. I és que Inside Men comença amb el que teòricament hauria de ser el clímax de la història, amb un ritme trepidant i una intensitat altíssima, tot un element sorpresa i que mostra la valentia del projecte. El motiu és ben clar: l’interès no està en el robatori, sinó en els mesos precedents i els posteriors. A partir d’aquí, Inside Men inicia una evolució a cavall de dues línies argumentals, la que ens explica tota la planificació de l’operació i la que ens mostra les seves conseqüències. Amb un muntatge molt ben treballat, la sèrie sap fer avançar les dues línies de forma efectiva i equilibrada, assegurant la clara diferenciació entre elles i recalcant l’evolució de cadascun dels personatges i l’impacte que tot plegat suposa per les seves vides respectives. Tot i la sensació inicial que esgota les seves millors armes al primer capítol, la sèrie manté les incògnites fins el final.

És important subratllar que Inside Men no focalitza els seus principals esforços en la perpetració del robatori sobre el qual gira l’argument, sinó en els personatges que hi participen, concretament els tres que el preparen des de dins (per alguna cosa el títol, “inside men”, fa referència a ells). La història aborda la frustració d’aquests tres homes, descontents amb la seva vida actual i amb la necessitat d’introduir-hi un canvi radical, quelcom que els faci sentir orgullosos, demostrar que poden ser uns guanyadors. Poc a poc, ens adonem que, per a ells, el robatori no es justifica tant pel seu botí econòmic, sinó pel repte personal que els suposa i per comprovar que són capaços de fer una cosa així. Així doncs, la sèrie dóna un pes important a l’apartat més personal d’ells i la trama criminal o policial no sempre és la prioritària, un aspecte que no ha de ser necessàriament negatiu, però que a vegades rebaixa el dinamisme de la història una mica més del que desitjaríem.

Els seguidors habituals de les sèries de la BBC es trobaran amb cares força conegudes a Inside Men, ja que Steven Mackintosh i Warren Brown, dos dels protagonistes, són secundaris de pes a Luther. Mackintosh és qui porta la veu cantant en aquest cas, encarnant amb molt d’ofici un director de fàbrica eficient, però tremendament insegur i incapaç de lluitar pel que realment vol. Warren Brown i Ashley Walters, els dos empleats de l’empresa que orquestren el pla des de dins, també ofereixen una molt bona actuació, amb personatges carregats de contrastos i contradiccions. Cal destacar també el repartiment femení, molt actiu i influent en la trama, que va a càrrec de Nicola Walker i Kierston Wareing (que també apareixien a Luther), i també la jove Leila Mimmack. A Inside Men, les dones tenen un rol molt més important del que pot semblar pel seu aparent segon pla a la trama, cosa que constitueix un altre dels punts a favor de la sèrie.

Inside Men destaca també per la qualitat de la seva direcció, no només per les seqüències perfectament rodades, també pels recursos narratius que utilitza, per exemple, a l’hora de repetir escenes ja vistes, però amb un punt de vista diferent. Factura tècnica “made in BBC”, guió intens i atractiu, estructura narrativa arriscada i grans actuacions; Inside Men ho té tot per a triomfar, però s’ha de reconèixer que els minuts finals, tot i ser coherents amb el conjunt i no buscar cap gran cop d’efecte, resulten un pèl freds. No obstant, la qualitat dels quatre capítols segueix sent molt alta i evidencien un cop més que els formats curts són ideals per a històries com aquesta, sense necessitat de farciments o subtrames inútils, i en això els anglesos tenen la “pole position” des de fa temps. Un inici més que prometedor d’un any que promet més perles televisives des de les prolífiques illes britàniques.