Pocs directors tenen un estil tan visualment identificable com el de Tim Burton. Des de Beetlejuice (1988) fins a Sombras Tenebrosas (2012), el segell del director californià ha estat sempre fàcil de reconèixer -amb algun atenuant puntual- en totes les seves pel·lícules. Doncs bé, sembla que Burton ha decidit rebaixar de forma notable la seva marca personal i apostar per una caracterització de personatges i uns entorns molt més convencionals; si més no és el que es pot extreure de les primers imatges de Big Eyes. El seu nou film explica la història real de Margaret Keane, una pintora dels anys 50 que es va fer famosa pels seus retrats de nens amb ulls desproporcionadament grans, i del seu marit Walter, que es va aprofitar de la ingenuïtat de Margaret per intentar treure tot el profit personal d’aquest èxit i deixar-la sense les seves pintures.
tim burton
All posts tagged tim burton
Aquesta és una selecció de les pel·lícules més destacades que s’estrenaran en el transcurs de l’any que tot just acabem de començar. El mes previst de cada estrena és el vigent a dia d’avui, però podria haver-hi variacions i els típics balls de dates. Si és així, no m’ho tingueu en compte. Clicant al títol accediu al tràiler o a més informació sobre cada film.
GENER
- El Lobo de Wall Street (Martin Scorsese). Drama policíac sobre corrupció a la borsa, amb Leonardo DiCaprio al capdavant.
- A Propósito de Llewyn Davis (Joel i Ethan Coen). Un viatge per l’escena de la música folk dels 60 a Estats Units de la mà dels Coen.
- Agosto (John Wells). Adaptació de l’obra teatral en què una reunió familiar fa que surtin tots els seus draps bruts, amb un gran repartiment.
- The Grandmaster (Wong Kar-Wai). Biopic sobre el mestre d’arts marcials Ip Man, que va entrenar al mateix Bruce Lee.
- Mandela, del Mito al Hombre (Justin Chadwick). Biopic del líder sud-africà Nelson Mandela, amb Idris Elba ficat a la seva pell
- Nymphomaniac. Parte 2 (Lars von Trier). Segona entrega del provocador assaig sobre el sexe de Lars von Trier.
- La Venus de las Pieles (Roman Polanski). El director polonès torna a adaptar una comèdia teatral, ara ambientada en una audició per una obra.
- La Gran Estafa Americana (David O. Russell). Thriller polític en què un agent de l’FBI investiga el possible delicte d’alguns membres del Congrés.
- Al Encuentro de Mr. Banks (John Lee Hancock). Història de la lluita de Walt Disney perquè P.L. Travers li cedís els drets de Mary Poppins.
Dark Shadows
Director: Tim Burton
Intèrprets: Johnny Depp, Eva Green, Michelle Pfeiffer, Helena Bonham-Carter, Jackie Earle Haley, Bella Heathcote, Chloe Grace Moretz, Alice Cooper.
Gènere: Fantàstic, comèdia. USA, 2012. 115 min.
Després de ser víctima d’un malefici d’una bruixa i passar dos segles enterrat, el vampir Barnabás Collins és alliberat accidentalment. Tot i els contratemps que li suposa trobar-se en una societat dos-cents anys més avançada de la que recordava, aconsegueix arribar fins a Collinwood, la mansió de la seva família. Allà, descobreix que el seu negoci pesquer ha entrat en decadència i que la seva ajuda és vital perquè els Collins tornin a tenir l’esplendor que tenien en el passat.Tim Burton sembla haver entrat en aquella etapa previsible de la seva carrera en què, a causa de les experiències passades -especialment les negatives com Alicia en el País de las Maravillas-, cau en una actitud de voler aprendre dels errors i al mateix temps evitar córrer excessius riscos. Un fet que molts espectadors aprovaran, però que molts d’altres consideraran insuficient en un director d’aquesta talla. Sigui com sigui, el que és clar és que Sombras Tenebrosas no passarà a la història de la filmografia del director, entenent el significat més neutre que pugui tenir aquesta frase. Burton presenta una comèdia vampiresca entretinguda i a estones enginyosa, però també irregular i poc treballada en més d’un aspecte. Coneixent la seva capacitat imaginativa, podem esperar molt més d’ell, d’això no hi ha cap dubte.
Pot ser que estigui en hores baixes, pot ser que s’hagi autoencasellat, però s’ha de reconèixer que Tim Burton ens ha descol·locat una mica a tots amb l’esperat tràiler de la seva nova pel·lícula, Dark Shadows. I és que el títol no pot ser més enganyós veient el color i to humorístic que desprenen les primeres imatges del film, que ens presenta la història d’un vampir que, després de rebre un encanteri d’una bruixa i quedar sepultat viu durant més de 200 anys, es troba de nou a casa seva i es veu obligat a adaptar-se a la vida dels anys 70. Una comèdia de terror que no abandona l’estil gòtic tan particular de Burton, però que té un toc autoparòdic que pot ser interessant.
Més experiments, més creuaments de gèneres i més reinterpretacions lliures. Aquest cop, el projecte pren una de les temàtiques de moda, la vampírica, i la situa en plena Guerra Civil americana, amb un protagonista que no és altre que el president dels Estats Units, Abraham Lincoln. Segons la història, Lincoln combina les seves tasques diàries de president amb les de caçador de vampirs de nit. Tim Burton apadrina aquesta estrafolària obra de terror, fantasia i acció (l’estètica realment fa per ell), basada en una novel·la de Seth Grahame-Smith, editada el 2010 i molt popular al país nord-americà. El director és el rus Timur Bekmambetov (Guardianes de la Noche, Wanted).
Alice in Wonderland
Director: Tim Burton
Intèrprets: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham-Carter, Anne Hathaway, Crispin Glover, Matt Lucas.
Gènere: Fantàstic, aventures. USA, 2010. 100 min.
Amb 19 anys a punt de fer, Alícia acudeix a una multitudinària festa on un “lord” anglès li demanarà per casar-se amb ella. No obstant, Alícia és una noia imaginativa i independent que es distreu amb facilitat, la qual cosa fa que segueixi un conill que veu entre la gent. Això la fa arribar al peu d’un arbre on hi ha una gran llodriguera, a la qual acaba caient quan li rellisca la mà mentre intenta mirar què hi ha dins. Quan arriba al final, es troba en un món pintoresc, ple de peculiars criatures que es pregunten si és l’Alícia que buscaven.Quan vam saber que Tim Burton s’encarregaria de versionar Alicia en el País de las Maravillas, la gran majoria va expressar que era el director ideal per oferir un nou enfoc d’aquest clàssic dels clàssics literaris de Lewis Carroll. No obstant, aquest entusiasme, que ja es va anar apaivagant quan van aparèixer les primeres crítiques, es converteix en certa fredor quan acabes de veure el resultat. I és que Alicia en el País de las Maravillas, tot i comptar amb un bon ritme i espectacularitat a nivell visual, es converteix en una experiència que no deixa pràcticament rastre. Un argument entrebancat i explicat massa superficialment, a banda de previsible, i una Alícia sense gràcia, quasi inexpressiva, converteixen el conte en entretingut i pintoresc, però a anys llum de la profunditat i el rerefons de la novel·la original.
Alicia en el País de las Maravillas és un film que basa el seu potencial en aquells elements característics que sempre podem esperar del cinema de Tim Burton: el disseny de tota l’ambientació de la història fantàstica, els petits gags inserits amb força enginy al llarg de la peli i la caracterització dels diferents personatges. I és que cap director com Burton sap atorgar als seus personatges aquesta bogeria tan delirant, però ambigua al mateix temps. El Barreter boig i la Reina Vermella en són els màxims exponents, reservats pels dos actors fetitxe del director, Johnny Depp i Helena Bonham-Carter, però aquest cop també ha aprofitat la creació de personatges totalment per ordinador per explotar encara més aquest sentit. Així doncs, trobem a Tweedledum i Tweedledee, inspirats en Matt Lucas (Little Britain), el Gat de Cheshire amb la veu de Stephen Fry, la Llebre de Març amb la de Paul Whitehouse o l’Oruga Blava amb la d’Alan Rickman. En canvi, Mia Wasikowska es mostra força discreta com a Alícia, personatge que, crec jo, li va massa gran.
El problema és que els personatges, per molt atractius i divertits que siguin, formen part d’un guió que no està a l’altura. Els fets es van succeint per inèrcia, sense massa cohesió ni, a vegades, massa lògica. D’acord que és un conte fantàstic i que el concepte de lògica és molt relatiu, però la sensació general és que el comportament dels personatges és massa confús i poc matisat. D’altra banda, tot el que va passant resulta massa previsible i cau en massa convencionalismes; a la peli li manca impacte, capacitat de sorprendre, d’emocionar, amb la qual cosa resulta molt difícil implicar-te amb el que passa. Com he dit al principi Alicia al País de las Maravillas és un film que es viu de forma massa superficial, que t’alegra la vista pels seus colors i et fa somriure pels seus personatges, però que acaba i et permet posar-te a a pensar en una altra cosa amb molt més facilitat del que seria desitjable. És exactament el mateix que passava amb Charlie y la Fábrica de Chocolate, pel·lícula força equiparable a aquesta.
Pel que fa al tema del 3D, mereix un post exclusiu que ja porto temps pensant en escriure i que ara veig encara més motiu per fer-ho, però començaré a dir algunes coses aquí. Per començar, m’atreviria a dir que Tim Burton li ha tret més partit a Alicia en el País de las Maravillas que James Cameron a Avatar. Si més no, ho he trobat molt més notori. No obstant, haig de dir que també es fa evident que el 3D té inconvenients. Un d’ells és la poca nitidesa dels contorns de les imatges més “properes”, algunes fins el punt de ser indistingibles, provocada pel fet que no som capaços d’enfocar amb tanta rapidesa. Un altre és l’excessiva brillantor de la pel·lícula que provoca el fet de veure certs objectes o personatges de més a prop. Tot plegat fa que les ulleres t’acabin molestant, i ho dic perquè, a part de mi, vaig veure com la gent del meu voltant també se les treia, posava i recol·locava. Tal com vaig dir amb Avatar: sí, és curiós i augmenta l’espectacularitat d’algunes escenes, però la sensació final és que el valor afegit tampoc és tant.
Malauradament, Tim Burton no serà recordat per la seva esperada versió d’Alícia. No transmet els sentiments a flor de pell de Big Fish o Eduardo Manostijeras, ni arriba a la genuïnitat de Pesadilla Antes de Navidad, per posar un exemple. Fins i tot Sweeney Todd em va deixar clarament més satisfet que aquesta. No és fàcil dir això, però crec que ara mateix no és una pel·lícula imprescindible. Si més no, per aquell que s’esperi un Tim Burton mostrant la seva màxima qualitat. Tot i que has passat una estona entretinguda, Alicia en el País de las Maravillas és massa volàtil un cop abandones el cinema i el director californià és capaç de fer-ho molt millor. Ho sabem perquè ens ho ha demostrat.
9
Director: Shane Acker
Veus originals: Elijah Wood, John C. Reilly, Jennifer Connelly, Christopher Plummer, Martin Landau, Crispin Glover.
Gènere: Animació, aventures. USA, 2009. 75 min.
Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ
En un món totalment devastat per una guerra entre homes i màquines, 9 és una de les últimes criatures vives que queden, juntament amb unes altres vuit com ell, totes obra d’un científic abans de morir. A l’exterior, una ferotge bèstia metàl·lica ho controla tot, però 9 sembla tenir la clau per enfrontar-s’hi. Quan 9 coneix al número 2, la bèstia els troba i s’emporta aquest últim, però 9 anirà a buscar-lo amb l’ajuda de la resta de números.Deixant de banda la curiositat que la primera pel·lícula que veig el 2010 es digui precisament Número 9, no es pot dir que l’any hagi començat de forma gaire brillant en aquest sentit. Tot i tractar-se d’una producció amb una animació d’altíssima qualitat i un estil visual força original i atractiu, les presses per explicar-nos un argument tirant a justet i un desenllaç força desconcertant i decebedor fan de Número 9 un exemple més del “molt maco per fora, però buit per dins”. El film, dirigit per Shane Acker i desenvolupat a partir del curtmetratge homònim creat per ell mateix el 2005, ha estat produït per Tim Burton, a qui és fàcil identificar amb el disseny de l’animació. No obstant, el resultat queda lluny de les genialitats del director californià.
El principal problema de Número 9, i que arrossega des del plantejament fins al final, és que la història no té massa sentit. El punt de partida ja no en té gaire, per tant els diversos fets que es van succeint a partir d’aquí són difícils d’assimilar amb coherència i el recurs que queda és gaudir amb la qualitat de l’animació i les bones seqüències d’acció, que s’ha de reconèixer que són especialment brillants. És una llàstima perquè s’identifiquen idees interessants a Número 9, però el seu desenvolupament i el seu context (o falta d’ell) no les afavoreix gaire. No he vist el curtmetratge original de 10 minuts, però qui va tenir la genial ocurrència d’agafar-lo i dilatar-lo per fer aquesta peli no es va esforçar gaire en construir un argument sòlid.
Com ja he dit, si alguna cosa es pot salvar d’aquesta peli són les seves seqüències d’acció, que no són poques. L’espectacular disseny de les màquines (molt “burtonianes”) i els seus moviments “multi articulats” enfront de la complexió més aviat tèxtil dels petits personatges protagonistes resulta un duel força atractiu. La caracterització d’aquests també és força original, tot i que els seus moviments acaben sent pràcticament humans. D’altra banda, l’atmosfera post apocalíptica de la ciutat on té lloc l’acció contribueix a l’espectacularitat visual, sobretot els escenaris de la catedral i la biblioteca. Amb tot, Número 9 aconsegueix, aquí sí, tenir un estil visual propi.
Tampoc està malament la diferenciació de la personalitat dels nou ninots i la confrontació dels seus punts de vista sobre cada situació, però tampoc arribes a interioritzar-los i el que dóna títol al film no és que sigui el súmmum del carisma. Pel que fa al ritme, és molt dinàmic (el film amb prou feines arriba a l’hora i quart de durada), però també et deixa amb la sensació que no reps tota la informació necessària per entendre el que passa. És en el desenllaç de Número 9 quan aquesta sensació s’accentua i et deixa amb una cara de “ah, doncs val…”, i acabes de constatar que, tot i que no t’ho has passat malament, la història no té raó de ser.
Presentada com una de les grans produccions d’animació del moment i una alternativa als Pixar, Dreamworks i demés, Número 9 es queda, com tantes d’altres, en un lleuger record de caràcter visual i un ràpida dissolució del seu contingut. Com he llegit per algun lloc, és un film del tipus pirotècnic: molt maco mentre el veus, però després t’aixeques, te’n vas a casa i te n’oblides. Ara que ho penso, una situació que no difereix excessivament del que passa amb Avatar. Esperem que el que queda de gener compleixi les expectatives, que són moltes.
Cada cop anem sabent més coses de l’esperat nou film de Tim Burton, Alicia en el País de las Maravillas. Després de les primeres imatges, pósters i el tràiler de presentació, la idea que ens podem fer sobre el film s’amplia definitivament amb l’aparició d’aquest segon tràiler, més complet i clarificant. Sense arribar a destrossar-te la peli (cosa que acostuma a passar en molts casos), permet comprovar les característiques de l’animació en 3D i també l’estil visual de paisatges i personatges (Burton 100%, naturalment). D’altra banda, deixa entreveure que tindrà força acció, criatures de tota mena i, globalment, un aspecte força diferent del que tots tenim al cap quan pensem en la història d’Alícia al País de les Meravelles.
Pel que fa a l’argument, Johnny Depp ens resumeix el plantejament de forma concisa i suficient en una de les escenes del tràiler. Es tracta d’un retorn d’Alícia a aquest món i l’enfrontament amb tots els canvis que hi ha hagut des que ella va marxar, per tant la història es situa després de la clàssica que tots coneixem i probablement serà una versió majoritàriament lliure de Tim Burton. I el cert és que m’agrada que sigui així. Un altre aspecte que s’evidencia és un Johnny Depp amb un paper que li va com anell al dit; és el que passa quan un director treballa els personatges pensant des de sempre en l’actor que l’interpretarà. I en el cas de Burton i Depp, ja ningú es planteja que es trenqui aquesta eterna col·laboració.
Aquest és, doncs, el segon tràiler de l’esperada Alicia en el País de las Maravillas. Recordar un cop més que s’estrena mundialment el 5 de febrer, i que cada cop hi ha més ganes que arribi aquesta data.
Després de veure les primeres imatges de l’aspecte que tindria l’esperada adaptació del famós llibre de Lewis Carroll per part de Tim Burton, per fi ens arriba el primer tràiler. Curtet, però suficient per donar un petit tast de moltes de les coses que veurem al film. En realitat, la història és coneguda, més o menys abastament, per tothom, o sigui que el principal focus d’atenció es centra en veure la pinta que fan els diferents personatges després de passar pel “turmix mental” de Burton. Sembla que, un cop més, el resultat no ens decebrà.
El primer que queda força clar és que res canvia a les produccions de Tim Burton: Johnny Depp tornarà a ser l’estrella. Encara que el seu no sigui el paper protagonista, té tota la pinta de disposar de nou d’una peli per a lluir el seu costat més camaleònic i versàtil. Ja ho va fer a Charlie y la Fábrica de Chocolate i Sweeney Todd, i Alice in Wonderland no serà una excepció. Que el seu sigui l’únic nom que apareix al primer tràiler ja és un fet més que significatiu. A més a més, és l’actor que apareixerà de forma més natural, juntament amb Mia Wasikowska com a Alícia, ja que la resta (Helena Bonham Carter, Anne Hathaway o Matt Lucas) han estat “víctimes” de la reconstrucció en 3D.
Un primer tràiler que ens permet dir, bàsicament, que ens espera una Alice in Wonderland 100% Tim Burton, amb un Johnny Depp que tornarà a estar a la seva salsa i que ja hi comença a haver força ganes de veure-la.
Si actualment hi ha algun director conegut per dotar el seu cinema d’un estil visual genuí i incomparable, aquest és Tim Burton. És per això que, de la mà del director californià, qualsevol història pot prendre una dimensió completament diferent de la que havíem vist fins ara. I, qui sap, potser troba aquella interpretació idònia que fins ara ningú havia sabut trobar. Per posar un exemple, que a algú tan poc amic dels musicals com jo li entusiasmés Sweeney Todd, significa que alguna cosa especial, alguna atracció oculta, tenia aquella pel·lícula.
Si parlem d’Alícia al País de les Meravelles, no hi ha dubte que estem davant d’una de les obres fantàstiques més populars del món, i també una de les més estudiades i interpretades. Per tant, posats a reinterpretar-la al cinema, qui millor que Tim Burton per encarregar-se’n. Fins avui, l’estètica del film era una incògnita, però la web del diari USA Today ha revelat tres imatges que comencen a revelar l’aspecte de personatges i paisatges. La pel·lícula s’està rodant en “3D Motion Capture”, és a dir, que serà una animació en tres dimensions, creada a partir de l’aspecte i moviments d’actors reals. Entre ells, els habituals de Burton, Johnny Depp i Helena Bonham Carter, juntament amb Anne Hathaway, Michael Sheen, Christopher Lee i Mia Wasikowska.
L’estrena està prevista per la primavera de 2010, i jo crec que serà d’aquelles que comportarà visita obligada al cinema. Una altra cosa no ho sé, però color no en faltarà.
Font: Europa Press