M.A.Confidential

Moneyball

Director: Bennett Miller

Intèrprets: Brad Pitt, Jonah Hill, Phillip Seymour Hoffman, Robin Wright, Chris Pratt.

Gènere: Drama. USA, 2011. 130 min.

No és la típica pel·lícula americana de temàtica esportiva. No veurem un equip modest que es proclama campió gràcies a una jugada a l’últim segon, ni una lacrimògena història d’amor i/o amistat darrere, ni un triomf de la humilitat sobre la prepotència banyat d’una grandiloqüent banda sonora. En efecte, Moneyball: Rompiendo las Reglas (quina mania en posar afegiments inútils als títols) és un film molt més seriós, amb un missatge més profund i un objectiu molt diferent, però no deixa de ser un producte molt ianqui. Sis anys després d’aquell avorriment anomenat Capote, el director Bennett Miller fa un salt qualitatiu amb la que tot just és la seva segona pel·lícula, ajudat per un virtuós del guió com és Aaron Sorkin i un protagonista amb tantes garanties com Brad Pitt. Una història interessant i enriquidora, apartada de molts tòpics, però a la qual li manca una mica de “punch” i li sobren minuts de durada.

Tot i que el beisbol monopolitza la temàtica de principi a fi i que hi ha certa presència de tecnicismes i argot propi, no cal ser-ne un expert (jo no en tinc ni idea) per a poder seguir l’argument amb relativa facilitat. En el fons, la història es podria extrapol·lar a qualsevol altre esport professional, ja que la situació que planteja el film sobre la desigualtat econòmica i de recursos entre els diferents clubs està present a qualsevol competició. Moneyball exposa, precisament, com aquests contrastos poden ser neutralitzats gràcies al risc, a trencar amb les tradicions, a la voluntat de reinventar-se i fer les coses d’una altra forma; després sortirà millor o pitjor, però s’haurà intentat. Tota una lliçó de vida, i més tenint en compte els temps que vivim. No obstant, la pel·lícula no vol adoctrinar ni tampoc establir bons i dolents, simplement exposar quelcom que en el seu dia va revolucionar tot un esport, i que encara ara hi té una forta influència.

L’argument gira, pràcticament en la seva totalitat, al voltant de la figura de Billy Beane. El personatge de seguida adquireix un carisma especial, però en cap cas està tractat com un heroi ni com un salvador. Els continus “flashbacks” revelant el seu desafortunat passat com a jugador i les dificultats de la seva vida personal l’allunyen de la figura del guanyador, però ens ajuden a comprendre’l. El bon ritme de Moneyball és gràcies, en gran part, als diàlegs d’un Aaron Sorkin que torna a demostrar que no té igual alhora de fer parlar paraules els seus personatges, generant escenes i converses plenes d’enginy. Això sí, la pel·lícula no acaba de ser rodona i es detecten alguns errors en decisions de muntatge, com la inclusió d’escenes que al final no acaben d’aportar res, com les de la relació entre el protagonista i la seva ex-dona. També he trobat a faltar alguna pujada d’intensitat, ja que el film acaba resultant un pèl monòton en aquest sentit.

La presència de Brad Pitt dóna molta presència i solidesa al personatge de Billy Beane. Pitt ofereix una actuació sòbria i decidida, donant al personatge una seguretat i una força especials, però, tal com passa amb George Clooney a Los Descendientes, tampoc no arriba a l’excel·lència com per a aspirar a un Oscar. Sempre he considerat Brad Pitt un bon actor, però dubto que sigui recordat per aquest paper. Pel que fa a Jonah Hill, tres quarts del mateix, ja que el jove actor completa una molt bon paper en un tipus de personatge oposat als que ens té acostumats i aconsegueix el difícil repte de formar un tàndem equilibrat amb Pitt, però tampoc n’hi ha per tant. Per la seva banda, Phillip Seymour Hoffman apareix en un paper que, per mi, no li escau gaire i en el qual em costa creure-me’l, i Robin Wright sorprèn per la seva escassa presència en pantalla, no més de dos minuts, un fet força estrany tenint en compte la seva categoria.

Havia llegit en una crítica que el gran mèrit de Moneyball era aconseguir que un esport que ens importa tan poc com el beisbol arribés a importar-nos durant dues hores. I en efecte, és difícil no acabar sent un aficionat més dels Oakland Athletics, però en el fons la implicació amb l’equip és més que res pel desig que Billy Beane acabi triomfant, perquè es demostri que les noves estratègies poden batre els mètodes tradicionals. Moneyball és una bona pel·lícula, capaç de diferenciar-se de tots els clixés i elements repetitius del cinema de temàtica esportiva, però que, segons la meva opinió, segueix tenint un segment de públic força definit. Difícilment algú que no estigui interessat en els esports, o almenys d’una forma suficientment dedicada, trobarà l’estímul suficient per implicar-se amb un film com aquest. Això sí, en cas contrari, la pel·lícula queda rotundament recomanada.