M.A.Confidential

The Descendants

Director: Alexander Payne

Intèrprets: George Clooney, Shailene Woodley, Amara Miller, Nick Krause, Matthew Lillard, Judy Greer.

Gènere: Drama, comèdia. USA, 2011. 110 min.

És sorprenent que, amb tan sols cinc pel·lícules estrenades en 16 anys, Alexander Payne hagi aconseguit forjar un prestigi tan generalitzat a Hollywood. Han hagut de passar set anys des del seu anterior film, Entre Copas, perquè el director nord-americà tornés a posar-se darrere la càmera, i el cert és que no ens importaria que s’hi posés més sovint. Fidel a l’estil que distingeix la seva escassa, però talentosa filmografia, Payne demostra un cop més a Los Descendientes que és un narrador com pocs i que sap dotar històries aparentment simples i poc arriscades d’una gran càrrega emocional i d’un equilibri de forces gens fàcil d’assolir. Ara bé, tot i que la pel·lícula és notable, l’enaltiment generat per la seva recent victòria als Globus d’Or (millor pel·lícula drama i millor actor) i la condició de gran favorita als Oscars li queda un pèl gran. És més, pot generar expectatives desaforades que després desemboquin en una lleugera decepció.

L’estructura de Los Descendientes és relativament simple, ja que tot gira al voltant d’un sol personatge i la trama pràcticament no presenta ramificacions. La història està explicada en tot moment des del punt de vista del protagonista (no hi ha cap escena on no aparegui George Clooney), per tant ho percebem tot tal com ell, cosa que facilita que ens hi identifiquem ràpidament. La complexitat del film es troba en el joc de contrastos que presenta Payne, posant a prova els sentiments de l’espectador, però amb una naturalitat increïble. Així doncs, sap encarar de forma un tant desenfadada situacions que en el fons són molt dramàtiques, però al mateix temps no es guarda res i fins i tot ofereix imatges certament impactants. La mescla entre drama i comèdia està molt ben equilibrada (com ja passava a Entre Copas), i aconsegueix transmetre aquesta sensació que, tot i els seus tocs humorístics, es pren molt seriosament el que explica.

El tractament dels personatges és una altra arma important de la pel·lícula. Començant pel protagonista, tots s’enfronten a situacions completament noves, que els provoquen sentiments oposats i dilemes a l’hora de prendre decisions. No obstant, tinc la sensació que Payne es queda a mig camí en segons quins aspectes, com la funció d’algun dels secundaris o en el poc recorregut que tenen alguns dels conflictes entre ells. En tot cas, sí que sap treure bon partit del contrast entre la història i l’entorn on passa, Hawaii, un lloc on (com diu la primera veu en off del film) sembla on no hi puguin passar desgràcies. L’ambient obscur i trist que hauria d’acompanyar el protagonista resulten ser platges paradisíaques i camises florejades, un element que contribueix a aquesta relativització de les coses que desprèn el film de tant en tant. En tot cas, la història resulta tan sincera i humana que és quasi impossible sortir-ne un cop hi has entrat.

Com ja he dit, Los Descendientes és un film que gira a l’entorn del seu protagonista, i aquest no és altre que un George Clooney en plena forma, amb una actuació que té el seu valor en els matisos i en la gran personalitat que l’actor dóna al seu personatge sense necessitat de ser gaire expressiu. En altres ocasions, ja m’he declarat molt partidari de Clooney en papers amb un toc més còmic, en què el seu atractiu físic queda en un segon terme, i aquest n’és un d’ells. Després de rebre el Globus d’Or per aquest paper, és gran favorit als Oscars (potser excessiu?), però qui no hagués fet nosa a les nominacions és la jove Shailene Woodley, qui completa una actuació brillant com a filla gran, en el seu primer paper realment important al cinema. També Amara Miller, la filla petita, demostra un gran talent en un paper gens fàcil. La veritat és que el repartiment al complet ajuda a la proximitat que desprèn la història.

Los Descendientes és d’aquelles pel·lícules que s’allunya de reclams directes o cops d’efecte; es focalitza en el tractament progressiu de la trama i no tant en buscar girs sorpresa, grans moments memorables o una resolució impactant. El seu pla final, extraordinari, ho confirma a la perfecció. Fins i tot es podria dir que l’argument és un pèl previsible, però les quasi dues hores flueixen com si res, quasi sense alts i baixos. Poc a poc, t’adones de tot el que t’ha transmès la pel·lícula, i la honestedat amb la qual t’ha explicat els fets i la seva dura càrrega emocional. Alexander Payne completa un film de qualitat notable, que apunta a ser un dels destacats d’aquest any, però que s’exposa al perill de la sobrevaloració si els grans elogis segueixen arribant com fins ara. Mereix el seu reconeixement, és un mirall per a tot director que vulgui fer una comèdia dramàtica exemplar i és una recomanació ferma per a tothom, però tocant de peus a terra.