Mientras Duermes

Director: Jaume Balagueró

Intèrprets: Luis Tosar, Marta Etura, Alberto San Juan, Iris Almeida, Petra Martínez.

Gènere: Suspens, thriller, drama. Espanya, 2011. 105 min.

Una de les particularitats que ha presentat el cinema al llarg de la seva història és la seva capacitat per despertar-nos certa fascinació envers el mal, fins al punt de convertir allò que moralment hauríem de rebutjar en quelcom suggeridor i fins i tot empàtic. Personatges com Hannibal Lecter, Freddy Kruger o més recentment Anton Chigurh de No Es País para Viejos i la parella de protagonistes de Funny Games en són només alguns exemples. Ara, de la mà de Jaume Balagueró, la llista s’amplia amb un altre personatge que, tot i la crueltat dels seus actes i intencions, posseeix magnetisme especial. Mientras Duermes suposa un relatiu parèntesi en la filmografia del director català, que abandona el terror més pur per submergir-se de ple en el thriller psicològic, on demostra un control magistral del suspens i la tensió dins el ritme narratiu de tot el film. Una pel·lícula sòlida i constant com poques.

Els primers minuts de Mientras Duermes són de manual. Balagueró ens presenta César de forma progressiva, sense pressa, però sense pausa, de forma que poc a poc ens anem endinsant a la seva inquietant i recargolada personalitat. Al mateix temps, introdueix el personatge de Clara com l’element totalment oposat, creant l’atmosfera idònia en cada moment gràcies sobretot a l’ús de la música i la fotografia. És admirable com, en el seu tram inicial, la pel·lícula no requereix cap escena o imatge especialment impactant per neguitejar l’espectador i anar elevant, progressivament, el nivell de tensió. Un efecte que ja no s’atura fins el final. La presència de la veu en off ens permet saber tot el que passa per la ment del protagonista, allò que controla i allò que no, cosa que contribueix a l’expectació davant cada acció i cada reacció. Quan la pel·lícula t’atrapa, ja no en pots escapar fins el final.

La sensació final és que Mientras Duermes no requereix de gaires floritures per posar-te l’angoixa al cos. Tota l’acció té lloc en un mateix edifici i es podria dir que només hi ha una sola trama, amb mínimes ramificacions, que gira al voltant del protagonista. Com a bon thriller psicològic, tampoc necessita ensurts ni imatges especialment violentes (amb una important excepció), sinó que sap fer-nos caminar sobre aquesta línia de tensió cada vegada més pronunciada sense que la pel·lícula ens mostri descaradament les seves intencions. Balagueró aconsegueix mesclar l’estil de Hitchcock en quan a tenir la paella pel mànec en tot moment, amb el joc psicològic de Polanski en la seva època més visceral. Un horror que no es sustenta en ensurts, ni criatures estranyes, ni imatges per no dormir, sinó en el progressiu descobriment de la pertorbadora ment del protagonista i fins on és capaç d’arribar per aconseguir el que vol.

I és que el personatge del porter César serà d’aquells que es recordaran dins el cinema espanyol. Gràcies a l’immens Luis Tosar, ens trobem amb un d’aquells personatges que esgarrifen per la fredor de la seva mirada, per la seva capacitat calculadora i una expressivitat tan limitada com inquietant. Tosar sap donar els matisos idonis per brodar una actuació fantàstica i donar al personatge aquest atractiu tan macabra. Pel que fa a Marta Etura, també està esplèndida en el sofert paper de víctima, sense necessitat d’exagerar o sobreactuar, en la que possiblement és la millor actuació que li he vist fins el moment. D’altra banda, cal destacar com a secundària a la petita Iris Almeida, qui aporta un toc diferencial i també relativament divertit a la història. L’únic problema que puc trobar als personatges és la seva excessiva ingenuïtat en segons quines escenes, en el que és una de les comptades llicències de guió del film.

En aquest sentit, s’ha de dir que l’argument sorprèn en com César resol alguns dels seus contratemps, però hi ha un parell de moments en què es frega una mica el límit de la credibilitat. Tot i així, estem davant una història molt sòlida i treballada, amb final impactant que et fa sortir del cinema comprenent aquest repte que Balagueró presenta a l’espectador: el de fer-lo decidir en quin bàndol està i preguntar-se per què. Segurament és aquí on Mientras Duermes amaga el seu terror més psicològic i immoral (tal com fa Michael Haneke a Funny Games), fent-nos sentir, d’alguna manera, culpables per com hem viscut la pel·lícula. Sigui com sigui, un abandona la sala amb una sensació de satisfacció, quasi “adrenalítica”, per haver vist cinema de qualitat i veritablement estimulant. Possiblement, estem davant de la pel·lícula espanyola de l’any; si més no, la que consagrarà Jaume Balagueró, més enllà d’un director de terror, com un gran cineasta.