M.A.Confidential

J. Edgar

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Naomi Watts, Judi Dench, Armie Hammer, Jeffrey Donovan.

Gènere: Biopic, drama. USA, 2011. 135 min.

“Qui dubta avui en dia d’en Clint Eastwood?”, es pregunten els mallorquins Antònia Font en una de les cançons del seu últim disc. Doncs, tot i que ens entri una mica de mala consciència haver de dubtar a l’hora de respondre una pregunta que hauria de ser retòrica, el cert és que les seves últimes pel·lícules no acaben de donar el resultat que es pot esperar d’un cineasta responsable d’algunes de les millors obres de la primera dècada del s.XXI. Als aires de telefilm esportiu d’Invictus i la poca contundència i ingenuïtat de Más Allá de la Vida, ara s’hi afegeix una història no mancada d’interès històric, però excessivament sòbria, distant, llarga i poc amena per a l’espectador. Eastwood posa els cinc sentits a l’hora d’explicar la vida d’un personatge atractiu i controvertit, però no aconsegueix l’eficàcia desitjada. J. Edgar és d’aquells films que requereix que el públic hi posi força de la seva part, i això no sempre és fàcil.

Si alguna cosa es respira a J. Edgar és el profund respecte de Clint Eastwood cap a la figura de J. Edgar Hoover, sobretot pel seu determinant paper en la història dels Estats Units durant el segle XX. El problema és que segurament a Eastwood li interessa prioritzar certs aspectes sobre uns altres que potser per al públic resultaria força més atractius. Hoover va ser un personatge molt controvertit, ple de contrastos, responsable tant de fets lloables i com de reprovables, i amb una vida personal hermètica i especial. I no és perquè ens deixem portar pel morbo, però és precisament quan el film entra en aquestes vessants quan realment es posa interessant, ja que el personatge adquireix molta més riquesa i possibilitat d’anàlisi. La sensació, però, és que al director li costa profunditzar-hi, i que la seva principal preocupació és el costat més institucional i polític de la vida del protagonista.

És aquesta una de les raons per les quals J. Edgar avança de forma un pèl feixuga, especialment durant la primera meitat de la pel·lícula. La veu en off del propi DiCaprio costa d’assimilar i en ocasions explica les coses a excessiva velocitat, així com els successius salts temporals, ben aconseguits a nivell de cohesió visual, però massa sobtats a vegades i amb cert risc de descol·locar l’espectador. No hi ha dubte que Eastwood s’enfronta a un guió força complex i gens senzill de portar a la gran pantalla, tant a nivell narratiu com de muntatge, i la pel·lícula es mostra una mica irregular en aquest sentit. Això sí, tot i que la fotografia sòbria i tirant a fosca tampoc ajuda gaire a la causa, no es pot negar que aquest home segueix dirigint de forma magistral i mostrant una qualitat tècnica global admirable als seus 81 anys.

Pel que fa al repartiment, Leonardo DiCaprio torna a revifar el meu gran problema amb ell, i és que em costa molt creure-me’l en personatges com aquest. Tot i que la seva actuació no és dolenta, tinc la sensació que, un cop més, la seva presència en pantalla no em transmet tota l’autoritat que el personatge requereix. Al seu costat, Naomi Watts i Judi Dench sí que deixen la presència femenina en un nivell molt alt, tot i tenir papers clarament diferents, mentre que Armie Hammer compleix de forma notable el seu paper d’assessor de Hoover. No obstant, el problema de tots ells arriba quan han d’interpretar els mateixos personatges amb 40 anys més, ja que, enlloc de contractar-ne d’altres, Eastwood ha decidit aplicar als seus actors un maquillatge tan mal aconseguit que frega el ridícul. Amb la relativa excepció de Watts, DiCaprio i sobretot Hammer semblen ninots de làtex, traient tota credibilitat i seriositat als seus personatges.

Aquesta decisió, que sembla inexplicable en un director de la veterania de Clint Eastwood, no fa més que alimentar encara més els dubtes i les crítiques que planen sobre J. Edgar. En tot cas, aquest biopic, que sembla clarament un projecte personal del magistral cineasta, no està resolt amb tota l’excel·lència que es podria esperar i difícilment captarà l’atenció dels qui no estiguin veritablement interessats en el tema. La seva llarga durada (2 hores i 15 minuts) i la falta de dinamisme en diversos trams no ho posen fàcil. Potser és massa dur parlar de projecte fallit, ja que, com he dit, el film amaga elements força interessants i segueix sent d’una gran qualitat, però, en definitiva, tampoc és aquí on veurem reaparèixer aquell “punch” que des de Gran Torino sembla haver-se perdut pel camí. No dubtarem d’en Clint Eastwood, però comencem a tenir ganes que torni de veritat.