Shutter Island

Director: Martin Scorsese

Intèrprets: Leonoardo DiCaprio, Mark Ruffalo, Ben Kingsley, Michelle Williams, Max Von Sydow, Emily Mortimer, Patricia Clarkson.

Gènere: Suspens, drama. USA, 2010. 130 min.

Martin Scorsese certifica la seva remuntada. La brillant i (per fi) oscaritzada Infiltrados ja ens va fer recuperar la confiança en el genial director novaiorquès, que venia d’oferir diversos “bluffs” més o menys relatius des de Casino (1995). Quatre anys després, Shutter Island només deixa que el llistó baixi de forma mínima i ens permet parlar d’un film notable i més intel·ligent del que sembla. Tot i que sembla que Scorsese no cuidi de forma tan primmirada tots els detalls, com ens té acostumats, té un control de la narració impecable en tot moment i guia (que no manipula) l’espectador per una trama que es reserva el millor pel final, però que manté l’espectador amb una gran expectació des del moment en què els personatges posen el peu a l’illa. Això, més la posada en escena i sobretot la deliberada forma de jugar amb la banda sonora, la converteix en una de les pel·lícules més “hitchcockianes” que he vist en els últims anys.

Rodada en una cristal·lina alta definició, Shutter Island té clara la seva missió: introduir l’espectador a l’illa (impressionant la força que té el pla fix que ens la presenta a l’inici) i deixar-lo durant dues hores llargues amb l’única obsessió de saber què carai hi passa. Exactament la mateixa situació en què es troba el protagonista Teddy Daniels, interpretat per un Leonardo DiCaprio que, un cop més, em convenç a mitges. No és una qüestió d’interpretació, ja que crec que és un bon actor, sinó de posat, d’imatge. Potser és personal, però en papers com aquest em segueix generant la impressió que és un “niño bonito” que intenta fer-se el dur (cosa que, per exemple, no em passa amb Brad Pitt). Al seu costat, Mark Ruffalo imposa més a càmera, però també podria intentar canviar de cara en les seves interpretacions. Els acompanya un brillant Sir Ben Kingsley, un actor que necessita molt poc per generar misteri i inquietud, i unes destacades actuacions secundàries femenines en Michelle Williams i Patricia Clarkson.

Shutter Island és un film que no pot ser jutjat abans d’hora, ja que els fets es succeeixen contínuament i de forma especialment significativa durant l’última mitja hora. Scorsese ens sorprèn quan menys ho esperem, i ho fa amb molt d’enginy i també amb solidesa i convenciment, de forma que l’espectador no se sent enganyat, sinó gratificat i decidit a fer la retrospectiva que ens demana la peli un cop acabada. Així, ens adonem que tot el que ha anat passant, tot i que hi ha escenes mes i menys afortunades, tenia un sentit. A vegades, fins i tot detalls que en un primer moment ens havien semblat errors. En tot cas, Scorsese deixa clar que no estava jugant brut amb nosaltres, ni de forma gratuïta, i ho demostra amb un diàleg final, per mi, brillant. És per tot això que, tal com ja m’havien avisat, resulta força important anar a veure la peli sabent-ne el mínim d’informació possible i, un cop allà, deixar-se portar.

Com ja he apuntat al principi, un dels elements que més m’ha agradat és la banda sonora i el pes que aquesta té a la història, una característica totalment “made in Hitchcock”. Només amb el creixendo, exagerat a consciència, del recorregut dels dos agents des que desembarquen fins a les portes del centre psiquiàtric, ja ho podem evidenciar, i de pas Scorsese ja ens ha fet posar nerviosos. A partir d’aquí, l’ús de la música és constant, de la qual destaca una melodia descompassada genial. En altres aspectes, el director ens sorprèn amb recursos i elements de muntatge un tant rudimentaris, fins i tot propers de la serie B, i també amb algun fragment que recorda inevitablement a David Lynch (en realitat, Shutter Island té algun paral·lelisme amb Carretera Perdida).

Ens trobem amb una d’aquelles pel·lícules que, un cop acabades, et vas adonant que són molt bones, perquè el seu desenllaç dóna sentit a tota la resta, a mida que hi vas pensant. Fins i tot la primera escena i la primera frase, aparentment neutres, tenen un significat i un motiu concret. Resulta difícil parlar de Shutter Island sense fer referència a moments i detalls puntuals i intentant respectar el màxim els eventuals lectors que no hagin vist la peli. Espero haver-ho aconseguit. En tot cas, seguim una gran ratxa en aquest final de febrer. Ara mateix, juntament amb les recentment comentades En Tierra Hostil i La Carretera, es converteix en el gran “must see” de la cartellera. El meu homònim amb les ulleres més famoses de Hollywood està en forma.

(Atenció: SPOILERS als comentaris!)