Scott Pilgrim vs. the World

Director: Edgar Wright

Intèrprets: Michael Cera, Mary Elizabeth Winstead, Ellen Wong, Chris Evans, Anna Kendrick, Thomas Jane, Jason Schwartzman.

Gènere: Comèdia, fantàstic, acció. USA, 2010. 110 min.

Un dels aspectes que defineix l’entorn cinematogràfic actual és que cada cop es parla més i amb més antelació dels films que s’estrenaran en un futur. Això fa que, sovint sense voler-ho, acudim al cinema amb certes expectatives creades sobre el que ens trobarem i, inevitablement, ens condiciona l’opinió final sobre la pel·lícula, però, a vegades, el cinema ens recorda que té la capacitat de sorprendre’ns quan menys ens ho ens esperem. Scott Pilgrim Contra el Mundo n’és l’últim exemple. La pel·lícula va tenir una gran repercussió a Estats Units, però aquí s’ha presentat sense fer soroll, per això em disposava a veure-la sense esperar-ne res. El resultat és un producte que desborda frescor, originalitat i diversió, sense cap mena de complexe i amb un ritme trepidant que et deixa amb ganes de més tot i acostar-se a les dues hores de durada. Sens dubte, una de les sorpreses agradables de l’any.

El film és una adaptació de la saga de còmics Scott Pilgrim, del dibuixant canadenc Bryan Lee O’Malley, una de les més venudes arreu del món durant la passada dècada, i s’alimenta d’un gran nombre de referents de la cultura popular, com la música, els videojocs, els còmics o internet. La major particularitat de Scott Pilgrim Contra el Mundo és que no només se n’alimenta en el contingut, sinó també en l’estil visual. Des d’un bon principi, el film incorpora un munt d’elements gràfics pertanyents a a tots aquests referents, des de cartellets informatius, fins a onomatopeies per subratllar els sons, vinyetes, ones expansives dibuixades, etc. Tot plegat fa que la sensació és que estiguis veient molt més que una simple pel·lícula, al mateix temps que combina a la perfecció amb tot l’apartat més fantàstic i surrealista de la història i contribueix a introduir enginyosos tocs d’humor.

Scott Pilgrim Contra el Mundo basa el seu èxit en la seva gran originalitat i la genialitat d’Edgar Wright a l’hora d’adaptar-la a la gran pantalla. El director, conegut per ser el responsable de Zombies Party o Arma Fatal, torna a fer ús d’una de les seves millors armes, l’humor absurd. La pel·lícula està plena d’escenes passades de rosca que resulten genials, ja que aconsegueix mesurar-ne a la perfecció les dosis i te les serveix quan menys t’ho esperes. Crec no exagerar si dic que és un dels films amb els quals més he rigut en els últims mesos; i el millor és que no tenia previst fer-ho. L’estructura és realment la d’un videojoc, en que es van passant nivells amb l’objectiu d’aconseguir “salvar la princesa”, una brillant metàfora que funciona a la perfecció i que et fa gaudir com un nen.

El repartiment està encapçalat per un Michael Cera que segueix sense desempallegar-se del mateix patró de personatge en totes les pel·lícules on apareix, però que resulta la cara perfecta per encarnar Scott Pilgrim. Prim, poc agraciat, però simpàtic, atrevit i amb un carisma especial, un personatge ideal per protagonitzar el videojoc. D’altra banda, cal apuntar el bon paper del conjunt d’actors secundaris, força joves tots ells, que entren perfectament al joc surrealista que proposa Scott Pilgrim Contra el Mundo i propicien moments realment divertits, en especial Ellen Wong o Chris Evans. Cap al final, destaca l’aparició de Jason Schwartzman, juntament amb Michael Cera, una de les úniques cares relativament conegudes del film. La sensació general és que deurien passar-s’ho de conya rodant aquesta pel·lícula.

Un altre element a subratllar és la banda sonora, tant la de la pròpia pel·lícula, com les cançons interpretades pel grup de Scott Pilgrim, que aporten una energia increïble al film. En realitat, l’edició de so en general està molt ben treballada. Un element més d’una producció que desborda autenticitat, confiança i sinceritat. Tot i respondre perfectament al que seria el cinema més “pop”, Scott Pilgrim Contra el Mundo està dirigida especialment a aquell públic que està familiaritzat amb les referències de les quals s’alimenta, potser per això no permet ser recomanada fervorosament a qualsevol, però això no treu que es pugui gaudir si s’encara amb la ment lliure de prejudicis i disposat a entrar en la història com si nosaltres estiguéssim jugant al videojoc. No tinc cap dubte que marcarà una tendència, però dubto que la puguin superar.