M.A.Confidential

The Artist

Director: Michel Hazanavicius

Intèrprets: Jean Dujardin, Bérénice Bejo, James Cromwell, John Goodman, Penelope Ann Miller, Missi Pyle.

Gènere: Drama, comèdia, cine mut. França, 2011. 100 min.

Senyors productors de les grans distribuidores de Hollywood, defensors acèrrims del 3D i les pantalles Imax, devoradors d’efectes especials i imatges generades per ordinador: ja podeu parar la cara perquè una pel·lícula en blanc i negre, muda i en format 4:3, allò més antiquat i menys comercial que us podríeu imaginar, arriba per passar-vos-hi la mà. El director francès Michel Hazanavicius ja ha començat a col·leccionar premis de festivals i associacions de crítics, i ja sona com a ferm candidat a emportar-se Oscar i Globus d’Or, i ho ha fet amb aquell film que ningú amb dos dits de front s’atreviria a rodar en plena segona dècada del segle XXI. És aquesta valentia i aquest atreviment, i tot el que representa una pel·lícula d’aquest tipus en els temps que corren, el que converteix The Artist en una de les grans sensacions cinematogràfiques de l’any, tot i que, en el meu cas, moderi lleugerament (només lleugerament) l’eufòria que havia copsat fins ara entre la crítica.

Tot i que el film té un important i declarat component d’homenatge als grans clàssics del cinema dels anys 20, no l’hem d’entendre com una simple còpia d’aquell tipus de pel·lícules, sinó com una obra concebuda per als temps que corren i també com un desafiament per a l’espectador actual. Així doncs, a banda de posar de cap per avall els cànons narratius actuals i ser capaç d’explicar-nos una història de forma més emotiva i intensa que una immensa part del cinema convencional d’avui dia, The Artist planteja una sèrie de conceptes tan contemporanis com la inexorable velocitat a què avança la societat, la fugacitat de la fama o la popularitat i la importància d’adaptar-se constantment a allò que ve per no quedar-se enrere. De la mateixa forma que que no es pot viure ancorat al passat o rebutjar tots els canvis que depara el futur, tampoc es pot despreciar allò que va propiciar que ara siguem on som, i és per això que una pel·lícula com aquesta ha de tenir cabuda al 2011.

A més d’aquest pes simbòlic i de la profunditat del seu missatge, The Artist es converteix en una gran oda al cinema, no només en forma d’homenatge, a través de les múltiples referències que conté, sinó també de reivindicació. En una època en què els avanços tecnològics semblen ser l’únic motor d’evolució del setè art (que sempre ho han estat, d’altra banda), és important que no es perdi allò més essèncial, la capacitat única que té el cinema per explicar històries i transmetre emocions cop cap altre mitjà. Precisament, el guió de The Artist està clarament encarat a aquest objectiu, més que no pas buscar l’efecte sorpresa; la pel·lícula és intel·ligent i juga molt bé les seves cartes, però no s’escapa d’algun que altre sotrac i lleuger ralentiment en quan a ritme. Això sí, el film està ple de detalls, subtileses i significats que l’enriqueixen enormement, per no parlar d’una factura visual impecable i una brillant banda sonora que mereix una menció a part.

La mescla de tendresa, humor, drama i fins i tot suspens que presenta The Artist es sustenta, a banda de la seva increïble qualitat narrativa, en el treball d’uns actors que, irònicament, han hagut d’experimentar el contrari que el protagonista del film: actuar en una pel·lícula muda tot i estar acostumats a fer-ho sempre en cinema sonor. I la veritat és que la feina de Jean Dujardin i Bérénice Bejo és encomiable. A base de mirades, somriures, gestos i expressions facials, els dos són capaços de transmetre un munt d’emocions sense caure en la sobreactuació i de forma completament natural. També secundaris com John Goodman i James Cromwell estan a un gran nivell i funcionen a la perfecció sense so, però la tercera gran estrella no és altra que el gos, responsable de gran part del component humorístic del film, però també de gran pes en l’argument. Com a personatge, potser desentona un pèl, però és una llicència força perdonable.

Em costa considerar The Artist una rotunda obra mestra, qualificatiu que havia llegit molt entre la crítica, però sí una genialitat. No només en si mateixa, com a gran pel·lícula que és, també per l’atreviment que suposa llançar un producte com aquest en una època com l’actual. I per molt que pugui semblar el contrari, no és un film dirigit a un públic eminentment cinèfil o alternatiu, ja que qualsevol espectador que la vegi, s’adonarà que el cinema, sigui mut, sonor, en color o en blanc i negre, no coneix dates de caducitat o obsolència, i desactiva tots els prejudicis que es solen tenir davant els clàssics amb més anys de vida. Les escasses còpies distribuides (a Barcelona només la projecten sis cinemes, sense anar més lluny) la castiguen a nivell d’accessibilitat, però The Artist és una de les assignatures obligatòries d’aquest any. Poques vegades una pel·lícula muda havia tingut tantes coses a dir.