Paul

Director: Greg Mottola

Intèrprets: Simon Pegg, Nick Frost, Jason Bateman, Kristen Wiig, Sigourney Weaver, Bill Hader.

Gènere: Comèdia, ciència-ficció. USA, 2011. 105 min.

Simon Pegg i Nick Frost són una de les parelles que més m’ha fet riure els últims anys gràcies a Zombies Party i Arma Fatal, per la qual cosa la seva tercera aparició com a parella protagonista era especialment anticipada, encara que ho fessin acompanyats d’un estrany al·lienígena de caràcter despreocupat que em feia arrufar una mica el nas. També el director era diferent, ja que Edgar Wright deixava el seu lloc a Greg Mottola (Supersalidos, Adventureland). En tot cas, els tràilers no pintaven malament, però haig de dir que Paul ha resultat certament decebedora, no tant per aquests elements variants, sinó perquè globalment la història és bastant fluixa, amb punts d’enginy massa esporàdics i un humor “friki americanitzat” que no s’acosta al de les dues predecessores citades ni aconsegueix treure tot el potencial dels seus protagonistes.

La pel·lícula es presenta com una road movie còmica que engloba ingredients de diferents gèneres, com la ciència-ficció o el policíac, i fins i tot s’atreveix amb temàtiques teòricament més profundes com el conflicte entre ciència i religió. El principal problema és que tot plegat no acaba de cohesionar-se, i fins i tot pateix certa falta de lògica en alguna ocasió; al final, no saps molt bé quin era exactament l’objectiu del film. Tot i presentar bons diàlegs i gags amb tocs de geni, aquests apareixen amb comptagotes en el marc d’un argument sense gaire consistència ni claredat d’idees. Els personatges són tots tan “tous”, que no te’ls prens seriosament quan intenten posar-se relativament seriosos (ni tan sols a l’agent de l’FBI). Tot acaba resultant massa superficial, sense tensió, limitat a les ocurrències i paraulotes de Paul, i a alguns fragments amb un humor de registre més “nerd”, tot i que no sempre funcionen igual de bé.

Pel que fa al personatge de Paul, l’al·lienígena, el cert és que dubtava sobre la seva integració a la pel·lícula, sobretot a nivell visual, però aquest aspecte està força ben resolt amb uns bons efectes especials i també una caracterització molt aconseguida, que fa que de seguida el percebis com un personatge més; és més, com el veritable protagonista (per alguna cosa la pel·lícula porta el seu nom). També la seva personalitat dóna bastant de joc amb la dels dos altres protagonistes, però repeteixo que crec que queda força potencial sense esprémer en aquesta història. D’altra banda, tota la part que es centra en explicar el suposat origen de Paul i el toc nostàlgic al final queden un pèl pobres, mentre que el descarat homenatge a E.T. té punts graciosos, però al final resulta precisament això, massa descarat, a la vegada que una mica descol·locat dins del film.

Pel que fa al treball de la parella principal d’actors, Simon Pegg i Nick Frost, repeteixo que es veuen limitats per un guió (escrit per ells, tot sigui dit) que no els permet posar en pràctica la seva gran química de films anteriors. A banda del seu extrem “frikisme”, els dos personatges no donen per gaire més i es troben a faltar els tocs d’humor absurd i la mala llet que els caracteritzava fins ara. Òbviament, sempre queden les mil i una cares del gran Simon Pegg, combinades amb un pentinat horrible. De la resta de repartiment, destaquen les cares conegudes de Jason Bateman i Sigourney Weaver, però tampoc ofereixen res de l’altre món com per situar-ho com a punts destacats de Paul. Com a elements curiosos, apuntar un petit “cameo” telefònic del mateix Steven Spielberg, que lògicament només es pot apreciar si es veu en versió original.

Tot i que les intencions de buscar quelcom nou per part de la parella Pegg-Frost eren bones, s’ha de dir que Paul suposa un pas enrere en la seva filmografia. Així com Zombies Party és una de les comèdies més divertides d’aquest segle i Arma Fatal una enginyosa auto-paròdia del cinema d’acció, aquí estem davant d’una pel·lícula entretinguda i amb moments força còmics, però massa irregular en el seu conjunt. L’humor anglès i subtil queda pel camí i és substituït per un estil més “gamberro”, buscant un toc més “friki” i amb incursions a debats existencialistes que no venen al cas, així com un final que trenca amb la lògica de la pel·lícula. Una road movie que, al final, no sap molt bé quin és el seu rumb.