M.A.Confidential

Young Adult

Director: Jason Reitman

Intèrprets: Charlize Theron, Patrick Wilson, Patton Oswalt, Elizabeth Reaser, Collette Wolfe.

Gènere: Comèdia, drama. USA, 2011. 90 min.

Jason Reitman abandona definitivament la condició de promesa i es consagra com un dels directors referència de la comèdia contemporània. Amb tan sols 34 anys, el cineasta canadenc ha completat ja un pòquer de pel·lícules realment meritori i constant. Tot i que la seva obra més brillant segueix sent la seva òpera prima, la subtil i irònica Gracias por Fumar (2005), seguida de prop per Juno (2007), Reitman ha aconseguit mantenir el llistó a una alçada molt digna amb Up in the Air (2009) i ara amb Young Adult. Ens trobem davant d’una comèdia molt entretinguda, de trama simple, però més profunda del que sembla, i amb una Charlize Theron que brilla amb llum pròpia. El film no evita alguns desajustos de guió i una relativa falta d’enginy i també de mala llet de tant en tant, però construeix un personatge principal amb un atractiu molt particular, i transmet el seu missatge de forma original i efectiva.

El guió de Diablo Cody, qui ja es va emportar l’Oscar gràcies a Juno, presenta una estructura relativament simple i de temàtica convencional. La trama de Young Adult gira en tot moment al voltant de la protagonista, pràcticament sense ramificacions, i presenta la típica història del retorn al lloc d’infantesa i el retrobament recelós amb totes les persones que s’havien deixat enrere. No obstant, el tractament de la història està ben portat i el ritme és lleuger, a més d’incorporar detalls força subtils i enginyosos. Com a principal retret, he trobat que hi ha escenes una mica repetitives, elements massa previsibles, i que potser es troba a faltar algun gir d’efecte. No és una comèdia que busqui grans riallades, més aviat el somriure i la complicitat. Això sí, s’ha de reconèixer que la història és molt més sensata i realista que la gran majoria de comèdies que es poden veure, i que el missatge final acaba calant.

Com ja ens té acostumats, Jason Reitman mostra un afecte especial pels seus protagonistes, sempre controvertits i plens de contrastos en la seva actitud i personalitat. En aquest cas, la presentació del personatge de Mavis Gray no té pèrdua: descuidada, estúpida, immadura, malcarada, poc sociable i clarament frustrada amb la vida que porta, però sense fer res per canviar-ho. Des del principi, comença a forjar-se la nostra relació d’amor-odi amb ella. L’arribada al seu poble d’infància, amb aires de superioritat i menyspreu, i unes intencions gens nobles, encara ho accentua més. No obstant, i gràcies a la seva interacció amb la resta de persones que l’esperen allà, anem descobrint poc a poc què s’amaga dins del personatge i, en major o menor mesura, també ens hi anem identificant. Volem el millor per a ella, però no tal com ella ho intenta. I és que trencar amb segons quins llaços del passat és necessari, però no sempre fàcil.

La gran actuació de Charlize Theron, que no perd el seu encant ni quan intenten que surti desfavorida, dóna a Mavis Gray aquest toc infantil, capritxós, cregut i egocèntric, però al mateix temps desvetlla les seves pors i frustracions. La seva capacitat per canviar radicalment de look segons l’ocasió i el repertori de mirades i expressions són la gran arma de Theron, en un dels millors papers que li he vist. Entre els papers secundaris, sobresurt el de Patton Oswalt i la seva estranya relació amb la protagonista, que acaba sent clau en l’argument. Pel contrari, de Patrick Wilson poca cosa es pot dir degut a un personatge totalment pla i que no dóna tot el joc que es podria esperar, en el que sembla una elecció de càsting més pendent de la seva bona planta que no pas pel requeriment d’un gran actor. En tot cas, no hi ha dubte que és Charlize Theron qui suporta tot el pes de la pel·lícula.

La pel·lícula està farcida de referències relativament “indies” i “frikis” pròpies de Jason Reitman i Diablo Cody, com per exemple la banda sonora (Teenage Fanclub, Lemonheads…), l’afició als còmics o una clara crítica a les sagues de novel·les juvenils tan exitoses a Estats Units, les quals donen precisament el títol a la pel·lícula. És agosarat definir Young Adult com una gran comèdia, ja que la sensació és que li acaba faltant una mica de contundència per deixar més empremta a l’espectador, però sí que és d’aquelles pel·lícules que m’atreveixo a recomanar de forma estesa a qualsevol tipus de públic. Només per conèixer aquest personatge tan particular anomenat Mavis Gray, ja val la pena donar-li una oportunitat. Amb més o menys entusiasme, serà difícil no sortir satisfet del cinema.