The Social Network
Director: David Fincher
Intèrprets: Jesse Eisenberg, Andrew Garfield, Justin Timberlake, Joseph Mazello, Rooney Mara, John Hayden, Josh Pence.
Gènere: Drama. USA, 2010. 120 min.
Després de tallar amb la seva nòvia, Mark Zuckerberg arriba a la seva habitació de la universitat de Harvard i decideix crear una web on tothom qui vulgui pugui comparar i triar quines són les millors noies de tota la universitat. En poques hores, la web rep desenes de mil·lers de visites i té una repercussió increïble entre tota la comunitat. És llavors quan els bessons Winklevoss contacten amb Mark perquè els ajudi a desenvolupar un projecte de xarxa social que tenen pensat des de fa temps.
“A M.A.Confidential le gusta esto”. Facebook resumiria així la opinió recollida en aquest post, però La Red Social mereix aprofundir molt més en el seu contingut. Bàsicament, perquè estem davant d’un dels films més ben elaborats d’aquest any, no només per descobrir-nos el que s’amaga darrere la creació de la xarxa social més famosa del món (més de 500 milions d’usuaris), sinó per fer una excel·lent anàlisi social sobre una nova generació de joves que són capaços de canviar el món gràcies a Internet. El binomi format per la direcció de David Fincher (Seven, El Club de la Lucha, Zodiac) i el guió d’Aaron Sorkin (El Ala Oeste de la Casa Blanca) ha convertit una història real, de la qual tots som partícips, en una de les trames més trepidants i intenses d’aquests últims anys. Un brillant retrat de l’ambició, de la falta d’escrúpols i de l’alienació humana amb tal d’aconseguir un sol objectiu: més.
La Red Social evidencia moltes coses només amb la primera seqüència. Que és una pel·lícula complexa, que no podem permetre’ns desconnectar en cap moment i que el seu protagonista és tan intel·ligent com estúpid. No obstant, tot i la seva complexitat, l’efectivitat del muntatge guia l’espectador gràcies a la seva gran capacitat de posar en context cada fase de la polèmica sobre la qual es sustenta el film, que no és altra que la demanda judicial d’Eduardo Saverin a Mark Zuckerberg. Poc a poc, la pel·lícula va desgranant tota l’evolució de Facebook, des de ser una simple idea al cap de Zuckerberg (i d’altres persones), fins a convertir-se el que tothom coneix ara. L’evolució paral·lela del personatge ens va introduint en una ment privilegiada, astuta, retorçada i, al mateix temps, immadura i inconscient. Probablement, la única capaç d’haver creat un gegant com Facebook. Un autèntic Ciudadano Kane del s.XXI.
El desenvolupament de la història i dels personatges és de llibre, una clara mostra del gran talent d’Aaron Sorkin, qui també deixa la seva inconfusible firma en uns diàlegs afilats, carregats d’enginy i ironia, i a una velocitat de vertigen en segons quins moments. Sorkin sap donar als personatges aquest punt de pedanteria que tant bé els defineix. El retrat de la universitat de Harvard, tot i no ser el primer cop que el veiem, il·lustra a la perfecció els valors pels quals es regeixen Zuckerberg i companyia, els que només persegueixen l’èxit, sense contemplar la segona posició com a acceptable. El simbolisme de la competició universitària de rem, tot i ser fàcil, està perfectament encaixat i regala una de les millors i més potents seqüències de la pel·lícula. No obstant, La Red Social et fa plantejar seriosament qui és el veritable guanyador en tota aquesta història i si realment la finalitat justifica els mitjans.
Les actuacions de tot el repartiment són sorprenentment bones. I dic sorprenentment perquè Jesse Eisenberg era un actor que s’havia donat a conèixer en papers secundaris o gràcies a comèdies com Zombieland, però es treu de la màniga una caracterització impecable de Zuckerberg. Eisenberg li dóna al personatge aquest aspecte juvenil, però presumptuós i conscient de ser més llest que la resta que tanta ràbia ens fa. Al seu costat, destaca Justin Timberlake com a Sean Parker, creador de Napster, qui fa un treball molt convincent tot i no haver mostrat gaires dots pel cinema fins ara. La resta del repartiment, escollit amb molt d’encert per no tractar-se d’actors massa coneguts, també contribueixen amb un bon paper i dibuixant personatges molt significatius per il·lustrar aquesta nova generació de joves tan prematurs en el món de l’èxit empresarial.
La Red Social no és només un prodigi narratiu, també amaga missatges, contradiccions i reflexions. La més clara és la que resumeix el lema del film, “No fas 500 milions d’amics sense guanyar-te alguns enemics”, i que es concentra en el personatge de Mark Zuckerberg, un home que ha permès a milions de persones fer nous amics, mentre que ell, en el seu camí per aconseguir-ho, se n’ha quedat sense. D’altra banda, el film impacta per la seva proximitat, per parlar d’un fenomen del qual participem tots cada dia i que oculta un procés realment obscur i unes intencions no precisament altruistes. Però el més rellevant de La Red Social és la deshumanització que planteja a través dels seus personatges. Tot i el que han aconseguit, no voldries ser com ells ni tampoc voldries ser amic de cap d’ells, els trobes menyspreables. Tota una paradoxa.
La Red Social és una de les pel·lícules de l’any. Imprescindible. No només per conèixer els secrets de Facebook, sinó per conèixer com funciona el món actual pels qui estan decidits a canviar-lo, sigui pel preu que sigui.
Martí
M.A.Confidential 
QUan he sortit de cinema el meu primer pensament ha estat esborrar-me de facebok. QUina colla d’egoistes i pedants.
La pel.lícula és d’un ritme trepidanmt i malgrat això no et perds en cap moment!!!
m’ha agradat molt!!! estic d’acord amb tu, és una de les pel.lícules de l’any
M'agradaM'agrada
La viag anar a veure “empès” per una amiga, que la tenia a la llista de pendents, i francament, una y no más, que diuen els castellans; ni tan sols em va sorprendre negativament, senzillament va cobrir el que n’esperava.
M'agradaM'agrada
Jo tenia bones expectatives, però mesurades, tot i que més d’una crítica l’havia considerat gairebé una obra mestra, i el cert és que em va sorprendre positivament. Globalment, no és una obra mestra, però sí que és una lliçó magistral de com fer bon cinema. El ritme, el desenvolupament de la història i l’evolució dels personatges és brillant, sobretot tenint en compte que és una pel·lícula força complexa.
Una altra qüestió és que la temàtica t’interessi més o menys, que això també influeix i ja és un aspecte totalment subjectiu.
Com diu la bargalloneta, realment et fa plantejar si vols seguir formant part d’això que ha creat tota aquesta gent i seguir enriquint el sr. Zuckerberg…
M'agradaM'agrada
No ho sé… Potser és perquè abans d’anar a veure la pel·lícula havia llegit a la wikipedia la vida del creador de Facebook, però no em va sembla res extraordinari… El film explicava ni més ni menys el que ja havia llegit a la wiki i clar, no em va sorprendre res… la veritat és que tampoc sé ben bé que esperava veure, però diguessim que la història de les dues demandes no em va despertar cap sentiment…
He llegit bastantes critiques, totes posant el film pels nuvols i alabant la gran tasca de direcció i de guió. Jo no hi entenc, ni de guions ni de direcció, no recordo els plans o moviments de càmera que va fer servir, ni recordo els diàlegs ni la primera seqüència quina era.. Però el que és cert és que la pelicula em va passar amb un moment, no em vaig avorrir i els actors em van agradar, però res més, no em quedarà gravada com un dels millors films que hagi vist…
I ja dic que em va entretenir i agradar, però res més, no li sé veure res més 🙂
potser l’hauré de tornar a veure amb uns altres ulls.
L’altre cosa és el justin timberlake… no tinc ni idea de com és el creador de Napster, però al film el pinten com un desgraciat i sense cap part bona ni matís.. el vaig veure tot esteorotipat.. Com el “dolent” que necessitava el film. Potsrr és el gran “però” que li poso a The Social Network.
M'agradaM'agrada
El que a mi em va encantar i em va fer pensar molt és que el tio més friky del món, incapaç de mantenir un sol amic ni la dona que estima, crea una xarxa per fer amics en la virtualitat, per acabar actualitzant el perfil de la seva estimada sense èxit.
Diu molt de la falta de comunicació real i de absoluta necessitat de conctacte humà.
És una gran peli!
M'agradaM'agrada
Uff, jo no crec que el Sean Parker sigui el “dolent” de la pel·lícula, bàsicament perquè no hi ha cap “bo” tampoc. Potser sí que el personatge és una mica estereotipat i un pèl artificial, però és el que dóna l’impuls final necessari al Mark Zuckerberg per seguir volent més i més. En el fons, és el que el porta cap a la boca del llop, perquè ell ja ha passat per tot això i ha acabat a judici i perdent.
Pel que fa a les demandes, crec que és el de menys, la part important són els motius d’aquestes demandes, tot el context, per això el muntatge a base de flashbacks està tan ben aconseguit.
Belén, jo també crec que la última escena és la més significativa de totes, la que demostra que el creador de Facebook, per molt superdotat que sigui, acaba fent servir la seva creació com la gran majoria de la resta de gent… Gran final.
M'agradaM'agrada
Ostres! sabeu què? me la tornaré a mirar un dia d’aquests i avere si el segon visionat em fa veure tot de coses diferents… Me n’heu fet venir ganes!! 🙂
M'agradaM'agrada
Està bé com a retrat de la nostra generació. El guió es bo i la peli, tot i ser llarga, passa bé. A mi, que ni tinc Facenbook ni m’agrada la informàtica, se m’oblidarà aviat. Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Precisament, crec que un dels mèrits de la peli és que el públic no familiaritzat amb Facebook la pot apreciar com una bona pel·lícula, tot i que si formes part d’aquesta xarxa social és més fàcil identificar més detalls.
Una raó més per puntualitzar que no és una “pel·lícula sobre Facebook”, sinó, com molt bé diu el Jordi, sobre el retrat d’una nova generació i la rigurositat dels seus valors.
Uff, si tornes a veure-la, ja ens diràs què tal!
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: LES 10 MILLORS PEL·LÍCULES DE 2010 « M.A.Confidential
Retroenllaç: MOLLY’S GAME | M.A.Confidential