M.A.Confidential

Call Me by Your Name

Director: Luca Guadagnino

Intèrprets: Timothée Chalamet, Armie Hammer, Michael Stuhlbarg, Amira Casar, Esther Garrel, Victoire Du Bois.

Gènere: Drama. Itàlia, 2017. 125 min.

Elio és un noi de 17 anys que viu amb la seva família, d’origen jueu i nord-americà, en una casa rural a Itàlia. Acostumat a passar les vacances entre llibres, banys i flirteigs a les festes del poble, Elio veu com la seva calma es trenca l’estiu de 1983 quan apareix Oliver, un estudiant de postgrau a qui el pare ha convidat perquè li faci d’ajudant en els seus projectes arqueològics. Tot i els recels inicials, Elio se sent cada cop més atret per la personalitat d’Oliver.

Hi ha pel·lícules que realment esperen fins la seva ultimíssima escena per a acabar d’expressar-se de forma completa. Un dels exemples recents més significatius és Estiu 1993, on la reacció de la petita Frida enmig d’una improvisada guerra de coixins desferma unes emocions que ens fan rememorar, i potser entendre millor, tot els fets que hem presenciat fins llavors. Tot i les evidents diferències, és curiós comprovar com Call Me by Your Name fa el mateix. No només presenta una clara semblança pel que fa a la imatge final protagonitzada pel jove Elio, sinó que també ens situa en un període estiuenc capaç de posar un punt i a part clau a la vida d’una persona, i de fer-li prendre consciència d’una realitat que encara no s’havia manifestat. A Call Me by Your Name, el director italià Luca Guadagnino ho trasllada a una història d’adolescència amb tota la complexitat pròpia d’aquesta edat, però amb un aire natural com la vida mateixa.

La pel·lícula transita en tot moment per un cúmul de sensacions que es mostren i s’oculten segons la situació, i ens posa a la pell d’un protagonista que s’enfronta de cop a decisions i actituds que li provoquen desig i temor a parts iguals. Com a bon adolescent de 17 anys que és, Elio aparenta i es fa el dur per a mirar de camuflar les seves inseguretats, i Call Me by Your Name ho explica de forma precisa, a partir de situacions quotidianes. L’evolució del seu “duel” emocional amb Oliver és brillant, ja que Luca Guadagnino construeix cada escena com si fos un estira i arronsa en què els dos es disputen el control de la situació mentre va creixent l’atracció entre ells. Aquest ball troba el seu punt àlgid en l’escena al voltant de la font a la plaça del poble, on el director italià mostra visual i narrativament (aquest salt d’eix de la càmera coincidint amb les paraules d’Elio) el punt d’inflexió que suposa el moment.

De fet, a Call Me by Your Name la càmera de Luca Guadagnino està constantment parlant de la relació entre Elio i Oliver. La disposició dels plans, la direcció de les mirades, qui camina o pedaleja davant de l’altre, el joc entre primer i segon pla… són detalls que l’italià ja oferia (i amb escenaris força semblants) a la recent Cegados por el Sol, però que aquí es perceben encara més depurats i subtils. Fins i tot la banda sonora, entre peces clàssiques de piano i pur “italodisco” dels 80, reflecteixen la relació entre l’exterior i l’interior dels personatges. Amb detalls així, a més de molts altres, el film mostra com els dos personatges es veuen projectats l’un en l’altre. Oliver coneix l’etapa que està passant Elio i s’hi veu del tot identificat, i en certa manera busca posar-lo a prova, fer que aflori la seva veritable personalitat; per la seva banda, Elio veu en Oliver el que ell voldria ser i no s’atreveix. No és casualitat que els dos noms pràcticament siguin anagrames, i que la pel·lícula es digui Call Me by Your Name.

Luca Guadagnino també s’expressa a través dels colors, i adjudica al blau un paper relativament similar al que -casualment o no- tenia a la història amorosa de La Vida de Adèle. Si més no, aquestes tonalitats són cada cop més presents a la pel·lícula, i a la vegada hi apareix el vermell com a contraposició; com si d’alguna manera indiqués al protagonista quina és la direcció correcta que ha de seguir. Un altre dels aspectes que destaquen a Call Me by Your Name és el paper que hi juguen els personatges secundaris, ja que Guadagnino mai els converteix en un motiu directe de conflicte, sinó que assisteixen d’una manera o altra a la relació entre els dos protagonistes. En aquest sentit, el pare d’Elio es converteix en una figura entranyable, i de comportament força proper al del seu propi fill; la conversa que els dos mantenen a les acaballes de Call Me by Your Name -un altre dels moments àlgids del film- gairebé fa venir ganes d’abraçar-lo.

La pel·lícula podria haver caigut perfectament en l’autocomplaença o en aquella aparença “indie” que en realitat posa maco un contingut buit, però Luca Guadagnino aconsegueix que la forma i el fons de Call Me by Your Name encaixin a la perfecció. Tot i que diverses escenes puguin semblar aleatòries o capritxoses, sempre presenten aquell diàleg, gest o mirada que revela algun pensament dels personatges, o que contribueix al joc de seducció en què es converteix el film. El director tampoc busca els moments solemnes, ni grans clímaxs dramàtics, sinó que el to és més o menys constant. Això fa que l’acció flueixi fins el final, sense massa alts i baixos, i que no hi hagi una marcada intencionalitat en l’efecte que vol provocar a l’espectador. La de Call Me by Your Name no és una història feliç, ni trista, simplement necessària per al futur del jove Elio. I és la imatge final de la pel·lícula la que millor ho justifica, i també la que millor ho resumeix.