M.A.Confidential

X-Men: Apocalypse

Director: Bryan Singer

Intèrprets: James McAvoy, Michael Fassbender, Jennifer Lawrence, Nicholas Hoult, Oscar Isaac, Rose Byrne, Evan Peters, Sophie Turner, Tye Sheridan, Josh Helman, Kodi Smit-McPhee, Lucas Till, Alexandra Shipp, Olivia Munn, Hugh Jackman

Gènere: Acció, ciència-ficció, còmic. USA, 2016. 145 min.

Tot i ser una autèntica pionera en el que avui coneixem com a universos cinematogràfics basats en els còmics de superherois (va arrencar l’any 2000), es podria dir que la saga X-Men sempre ha menjat a part; centrada en si mateixa i procurant donar un sentit i una continuïtat als seus personatges. Aquesta condició va ser clarament beneficiosa durant els primers compassos de la franquícia, però ha anat capgirant poc a poc el seu efecte coincidint amb l’esclat del gènere, i ha acabat posant de manifest les dificultats de Marvel per a encaixar-la dins l’univers que ha anat desenvolupant. X-Men: Apocalipsis és el viu testimoni d’aquesta situació: no només ha quedat eclipsada pels diferents títols de l’univers “Vengadores” (tots els esforços de Marvel s’han dirigit a Civil War), sinó que ha demostrat ser una pel·lícula feta amb escassa cura narrativa i unes armes que bàsicament busquen un aclaparament visual per, si més no, vestir amb espectacularitat el resultat final.

X-Men: Apocalipsis omple les seves dues hores i mitja d’una història tremendament convencional, que compleix el tràmit de fer passar els minuts amb certa celeritat (que no és poc), però que en cap moment aconsegueix en l’espectador una implicació més enllà de la d’un entreteniment “aquí i ara”. Juga amb l’avantatge de comptar amb uns personatges i escenaris ben forjats, dels quals no necessita donar massa explicacions a aquestes alçades, i també amb la facilitat amb què se’n poden introduir de nous. I es nota que Bryan Singer sap moure’s amb soltesa amb tots aquests elements ja coneguts. Ara bé, els seus conflictes personals i les motivacions que en teoria haurien d’alimentar una mínima preocupació per a afegir tensió a l’hora de seguir el relat es queden força justets, de mode que X-Men: Apocalipsis és una pel·lícula que es viu massa des de fora. Una circumstància que la destina a ser ràpidament oblidada un cop vista.

No deixa de ser curiós que aquesta distància que s’agafa respecte el film també acabi resultant profitosa per a qui es conformi amb l’objectiu de poder gaudir-la al moment, ja que probablement treu gravetat a d’altres aspectes força discutibles de X-Men: Apocalipsis. Per començar, el seu estilisme visual és realment esperpèntic, fins i tot ratllant el mal gust en algun moment àlgid. A Bryan Singer sembla no importar-li massa que la seva sembli una pel·lícula “tunejada”, amb imatges recarregades d’efectes especials en la seva vessant més gratuïtament cridanera i també una exuberància pròpia del qui es pensa que passar-se amb el maquillatge farà que oblidem les mancances que hi ha darrere. Un dels qui en surt més mal parat és Oscar Isaac en la seva caracterització com a Apocalipsis, que resulta més pròpia d’aquelles funestes entregues de Batman de Joel Schumacher de meitat dels 90 que no pas d’una època com l’actual. En els films actuals, es requereix que el malvat de torn tingui un carisma propi, i aquí aquest factor falla.

Un altre dels aspectes que sorprèn de X-Men: Apocalipsis és la poca quota que hi ha de mutants realment en plena acció; o si més no actuant en conjunt, tal com pertoca des de sempre als X-Men. És més, la veritable ració d’acció amb cara i ulls la protagonitza cert personatge que ni tan sols forma part de la que és pròpiament la trama de la pel·lícula. Davant aquesta situació, Singer es dedica sobretot a anar repartint tasques entre els diferents mutants, buscant l’equilibri de moments de glòria per a cadascun i mirant de desenvolupar, amb l’efectivitat justa, algun rerefons dramàtic i emocional per a alguns d’ells. Tal com he apuntat al principi, el resultat no va gaire més enllà d’uns cànons força encartonats i relativament previsibles, sense que en cap moment s’ensumi cap fet o gir que ens hagi de deixar amb la boca oberta o trencar-nos els esquemes. Al cap i a la fi, la situació en què queda la saga un cop ha passat X-Men: Apocalipsis demostra aquest punt enmig del no res en què ha quedat.

És una llàstima que la franquícia hagi arribat a aquesta situació en què ni la pròpia pel·lícula s’esforça en donar pistes sobre els camins que vindran. És possible imaginar avui dia un film de Marvel que no introdueixi petits avanços o presentacions en relació a altres títols o personatges que estan per arribar? Doncs que en el cas de X-Men: Apocalipsis aquest aspecte es dediqui exclusivament a la tercera entrega dels “spin-off” de Lobezno ja és un fet suficientment simptomàtic. Tot apunta a final de cicle i a replantejament de què cal fer amb aquesta saga, perquè si el millor que se’ls pot acudir en ple 2016 és una diversió fugaç i irrellevant -tot i que efectiva- com la de X-Men: Apocalipsis, doncs potser seria més profitós destinar els recursos cap a un altre producte que, almenys, aporti quelcom de nou en aquest gènere cada cop més perillosament poblat.