M.A.Confidential

Doctor Strange

Director: Scott Derrickson

Intèrprets: Benedict Cumberbatch, Chiwetel Ejiofor, Rachel McAdams, Mads Mikkelsen, Tilda Swinton, Benjamin Bratt, Michael Stuhlbarg, Scott Adkins

Gènere: Fantàstic, còmic, acció. USA, 2016. 115 min.

El martelleig de Marvel cada vegada que estrena una de les pel·lícules del seu univers cinematogràfic (MCU) està sent especialment intens des de fa un parell d’anys, però un cop vistos els resultats més recents hi ha el perill que se li acabi girant en contra. Ni Capitán América: Civil War era “la millor pel·lícula de Marvel fins el moment”, ni X-Men: Apocalipsis era “el punt àlgid de la saga”, ni ara Doctor Extraño ha estat “una experiència visual mai vista”. Si bé és cert que explora nous camins –dins de l’univers Marvel, s’entén– en matèria d’efectes especials i de tractament de la relació espai-temps, aquesta introducció d’un nou superheroi torna a caure en les mancances ja vistes en algunes antecessores seves. L’argument es limita a complir i la falta de rellevància global ho redueix tot a la bona estona que fa passar, sense arribar gaire més enllà.

El principal símptoma que posa de manifest Doctor Extraño és que Marvel peca, un cop més, d’excés de confiança. Creu saber fil per randa què és allò que vol el seu espectador, on dirigirà la seva atenció i quines seran les seves prioritats, i actua en conseqüència. Només així s’entén que la part menys treballada del guió de Doctor Extraño sigui la que ens hauria d’explicar com Stephen Strange es converteix en el Doctor Extraño. I dic “hauria” perquè, a la pràctica, tot passa en un obrir i tancar d’ulls, cosa que sembla força paradoxal tenint en compte la complexitat dels poders a adquirir. No obstant, el film ho ventila en pocs minuts –just perquè Benedict Cumberbatch s’arregli la barba i el pentinat– i passa a una altra cosa. Suposo que la consigna era no parar-se a qüestionar res i deixar que l’espectacle segueixi, però quin grau d’identificació podem tenir amb un superheroi que “sorgeix” d’aquesta manera?

És aquí on es fa pal·lesa la poca rellevància mencionada anteriorment. Doctor Extraño és un entreteniment efectiu, que compta amb l’extra afegit dels seus hipnòtics jocs visuals de canvis de perspectiva, de dimensió i de curs temporal, però el film no emociona en cap moment. Ens familiaritzem amb el personatge i les particularitats dels seus poders, que suposen una veritable novetat dins del MCU, però costa percebre el veritable carisma del superheroï. I això que darrere hi ha un Benedict Cumberatch que, de carisma, en va sobrat. No s’acaba d’apreciar una personalitat marcada com la que, per citar un exemple recent, sí que tenia Ant-Man. Potser les seves ocurrències no encaixen del tot amb el personatge, ni tampoc amb el misticisme de l’entorn; en realitat, observant la pel·lícula amb perspectiva, hi ha certa sensació que aquí a Marvel no li funciona tant l’ús de l’humor, un aspecte que ara ja sembla obligatori en tots els seus films i personatges principals.

Tot i que la pel·lícula fa una clara incursió a aspectes molt més propis de la ciència-ficció pura i dura (és molt fàcil pensar en Origen, per exemple), tampoc s’atreveix a capbussar-s’hi de veritat. És evident que això hauria donat peu a un film molt més complex, i per tant incompatible amb els objectius de Marvel, però vista la importància que Doctor Extraño tindrà per a l’evolució de l’univers ‘marvelià’, potser hauria estat interessant apostar-hi amb més força. Fins i tot la seva conclusió, més anticlimàtica que altra cosa, acaba resultant un pèl tèbia; segurament també perquè l’enemic a combatre torna a ser bastant justet i no té cap mena de presència. En fi, que no serà el paper més recordat del pobre Mads Mikkelsen, com tampoc ho serà en el cas de Rachel McAdams i la seva Christine Palmer, a qui la història sembla donar cert pes, però en canvi s’oblida d’explicar-nos o mostrar-nos mínimament per quin motiu. 

Queda clar, doncs, que la proposta de Marvel a Doctor Extraño acaba sent la de tornar a posar el focus en l’entreteniment més pur i dur, deixant en segon pla la riquesa narrativa o la veritable construcció d’un superheroi realment diferent a la resta. Funciona la pel·lícula? Com a diversió, no hi ha dubte, sobretot perquè els efectes especials i el nou ventall de moviments i coreografies que propicien té un atractiu innegable; ara bé, com a producte dins del seu gènere, quedarà més aviat com un intent de sortir-se d’allò més convencional. I dic un intent perquè sota la façana extravagant i psicodèlica de Doctor Extraño hi ha tots els convencionalismes a què ens té acostumats Marvel, i que sovint semblen suficients perquè rebi elogis de tot arreu. És cert que saben què fer per a vendre’ns coses noves i tenir-nos atents a la pantalla durant un parell d’hores, però els seus particulars trucs de màgia per a tapar carències ja comencen a ser força identificables.