M.A.Confidential

The Post

Director: Steven Spielberg

Intèrprets: Tom Hanks, Meryl Streep, Jesse Plemons, Bob Odenkirk, Matthew Rhys, Michael Stuhlbarg, Sarah Paulson, Alison Brie, Carrie Coon, David Cross.

Gènere: Drama. USA, 2017. 115 min.

L’any 1965, en plena guerra de Vietnam, el Secretari de Defensa dels Estats Units encarrega a l’analista Dan Ellberg un estudi per a avaluar la participació del seu exèrcit en aquest conflicte. Tot i que l’informe conclou que no hi ha cap opció de guanyar, el govern nord-americà decideix explicar una versió diferent i mantenir la guerra. Sis anys després, Ellberg decideix filtrar part del seu informe al New York Times perquè destapi la història.

La crisi que travessa el sector de la premsa escrita no només s’explica per la potent irrupció dels suports digitals, sinó també per un latent conflicte de credibilitat. Cada cop resulta més difícil no intuir un deute amb certs interessos polítics i/o econòmics darrere el tractament d’una o altra notícia, i rara és l’ocasió en què es percep la figura del periodista com a defensor del dret dels seus lectors a saber la veritat. Vist això, els fets reals que relata Los Archivos del Pentágono pràcticament semblen de ciència-ficció; si més no, sonen a enorme excepció dins del funcionament habitual de les coses. En aquest context, l’aparició del film és rellevant, no tant perquè hagi de provocar un canvi substancial, sinó per a mirar de dignificar la professió. I si bé Spielberg aconsegueix un retrat rigorós i sòlid dels protagonistes i els seus principis, no acaba de donar a Los Archivos del Pentágono cap element extra que la faci destacar pròpiament com a pel·lícula.

Amb el manual a la mà, poques coses es podrien retreure a Los Archivos del Pentágono. Spielberg exposa els fets amb precisió i lucidesa, defineix els diferents personatges amb solvència, evita artificis que puguin restar fidelitat als fets reals i troba el ritme narratiu idoni per a fer avançar la pel·lícula de principi a fi. També hi ha escenes resoltes amb gran talent, bons recursos de muntatge i unes interpretacions a l’alçada. Ara bé, de la mateixa manera que el film pràcticament no fa res malament, tampoc fa res que resulti especialment destacable. La impressió és que Spielberg ha dirigit Los Archivos del Pentágono sense despentinar-se, i que tot el que això té de virtut quant a qualitat garantida, també ho té de defecte pel que fa a la manca de sorpreses. Acaba la pel·lícula, i no hem arribat a trobar aquell punt d’empatia amb ella; aquella espurna que, en el moment indicat, farà que et generi una emoció especial.

Un dels problemes que presenta Los Archivos del Pentágono –i que crec que explica, en part, aquesta falta de connexió amb l’espectador– és que no trepitja el carrer. Tot el focus està exclusivament dirigit als periodistes, editors i polítics implicats, però falta la reacció de la població; si més no, alguna mostra de la importància que van tenir les decisions de The New York Times i The Washington Post per als seus lectors. Fins i tot resulta curiós que, en totes les escenes en què Los Archivos del Pentágono mostra gent llegint el diari, aquests siguin sempre els propis periodistes enlloc de lectors. Spielberg amb prou feines reserva un parell d’escenes de protestes ciutadanes a les portes dels jutjats, i com que no hi aprofundeix més, aquestes acaben tenint un valor testimonial; i fins i tot es perceben un pèl forçades. Així doncs, el paper social dels diaris, evocat una i altra vegada en el transcurs de la història, queda fora de l’acció en si.

S’entén que Spielberg fugi del gran clímax dramàtic o de l’esclat d’eufòria com si estiguéssim davant d’uns herois que acaben de salvar el món. No encaixaria amb una pel·lícula com Los Archivos del Pentágono. Ara bé, la sobrietat s’acaba apoderant del film fins al punt de desproveir-lo de passió. Estem parlant d’un autèntic cas de rebel·lió d’un diari local contra la totpoderosa Casa Blanca, d’una publicació que va desvetllar a la població nord-americana que havia estat enganyada pel seu propi govern, però no es palpa tota aquesta transcendència. La tensió en els moments clau, la valentia en la presa de decisions, l’humor puntual per a descarregar nervis… a Los Archivos del Pentágono tot sembla mesurat al mil·límetre perquè no s’arribi a passar de la ratlla. Fins i tot els detalls de caràcter feminista i antibel·licista estan estudiats perquè evitin generar més polèmica de la necessària.

Los Archivos del Pentágono s’entesta a ser una pel·lícula eminentment sobre periodisme, quan la seva història implica un munt de vessants més. I si la concebem com a peça periodística, hauríem d’alabar el seu redactat impecable, la seva exposició d’idees i fets, i la seva capacitat per a mantenir l’interès del primer a l’últim paràgraf. Ara bé, ens falta aquell ingredient que diferenciï –i millori– la seva recepta en relació a la que hauria pogut fer algú altre. Segurament Steven Spielberg era la figura perfecta per a assegurar la solvència de Los Archivos del Pentágono, però, tal com ja li passava a El Puente de los Espías, es troba a faltar que ens doni una raó potent per la qual ell havia de dirigir aquesta pel·lícula. Si més no, a mi se’m fa estrany sortir d’una pel·lícula seva amb una sensació tan neutra i tan poc propensa a debats o visions enfrontades. De fet, és un film que segurament agradarà a tothom, i és aquí on es troba el seu problema.