M.A.Confidential

Trumbo

Director: Jay Roach

Intèrprets: Bryan Cranston, Diane Lane, Helen Mirren, John Goodman, Elle Fanning, Louis C.K., Michael Stuhlbarg, David James Elliott

Gènere: Drama. USA, 2015. 120 min.

Des de l’eclosió de l’anomenat “star system”, poc després de finalitzar la 1a Guerra Mundial, el poder que la indústria de Hollywood pot arribar a exercir vers la societat nord-americana no ha deixat de posar-se en pràctica de forma continuada. Tot i que el concepte s’associa originàriament al cinema com a font d’alegria, emmirallament o il·lusió, el pes social i polític de tota aquesta maquinària també s’ha evidenciat de forma força més obscura, i és el període de la “caça de bruixes” el que millor ho exemplifica. Ja sigui per vergonya o per mala consciència, poques vegades el propi Hollywood ho ha volgut plasmar en les seves pel·lícules, però amb l’arribada de Trumbo, no hi ha dubte que, si més no aquest nom i el dels seus companys de l’època, mereixien que la seva història fos reivindicada amb cara i ulls. Es tracta d’un biopic que té més valor pel seu context que no pas per la potència individual del personatge, i que compensa certa manca d’estil amb un to agredolç que acaba funcionant.

Trumbo no planteja el típic arc narratiu d’auge i decadència de l’estrella de torn, sinó que es dedica a desgranar la personalitat de Dalton Trumbo mitjançant el seu mode d’encarar i superar totes les injustes adversitats que l’entorn polític i social dels anys 40 a Estats Units li van plantejant. I és aquí on el film compta amb el seu millor aliat: un Bryan Cranston que demostra un absolut compromís cap al personatge, i que combina a la perfecció els episodis més dramàtics i transcendentals del film amb l’angle relativament humorístic que el director Jay Roach adopta en més d’una ocasió. En realitat, sort en té Trumbo de la personalitat i carisma que Cranston aporta en tot moment a la figura de Dalton Trumbo, fins i tot quan aquest treu la seva cara més esquerpa i tancada, ja que des de darrere la càmera Roach no s’esforça massa per a fer-se seva la història. Simplement es limita a exposar-la, sense prendre cap risc de més a nivell de direcció.

A pesar d’aquesta neutralitat a nivell formal, Trumbo funciona sobretot per mantenir una meritòria regularitat en l’interès de la seva narració, i també per a combinar-ho amb un ritme que en cap moment fa molestes les dues hores que assoleix la seva durada. Se li podria retreure falta d’ambició, però en cap cas se li pot negar que aconsegueix els objectius que es proposa dins la seva relativa lleugeresa i suavitat; tot el que fa, ho fa bé. A banda de tot això, cal subratllar òbviament el valor documental de la pel·lícula, que desenterra uns fets que molts probablement no coneixien, o tan sols recordaven de forma superficial. Sigui quina sigui la funció que exerceix en cada espectador, la sensació és que la figura de Dalton Trumbo mereixia una pel·lícula com aquesta, que ens apropés la injusta lluita que va haver de suportar tan sols per culpa de les manies persecutòries dels nord-americans, i també l’enginy amb què va saber actuar per a enfrontar-s’hi.

En un moment en què Hollywood està mostrant un especial desig de mostrar-se a si mateix en la vessant de portes endins, ja sigui de forma crítica (El Congreso, Maps to the Stars) o còmica (¡Ave César!, El Séquito), satisfà trobar-se amb un títol com Trumbo que troba un punt intermedi per a dignificar un home amb qui la indústria tenia un deute pendent. La decisió de centrar-se en ell i la seva extravagant personalitat ajuda el film a mostrar la seva condició reivindicativa sense necessitat de subratllar ideologies, i a la vegada a provocar-nos diversos somriures sense caure en cap moment en la paròdia ni deixar de banda la seriositat de la trama. Tot això, a banda del magnetisme de Bryan Cranston, que sempre és capaç d’aportar un al·licient més a cada situació o diàleg. Potser Dalton Trumbo hagués escrit el film de forma diferent, però la versió de Roach sap anivellar virtuts i mancances de mode encertat perquè la impressió final acabi sent de satisfacció.