The Curious Case of Benjamin Button

Director: David Fincher

Intèrprets: Brad Pitt, Cate Blanchett, Tilda Swinton, Julia Ormond, Jason Flemyng, Taraji P. Henson.

Gènere: Drama, fantàstic. USA, 2008. 150 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

No és per fer la broma fàcil, però El Curioso Caso de Benjamin Button és realment un cas curiós, tant per la peli en si com per les sensacions que m’ha deixat. Ens trobem davant el que havia de ser el film en majúscules d’aquests Oscars, aquell que semblava destinat a convertir-se en un clàssic contemporani: director d’immens talent, història genuïna i atractiva, protagonista de fama mundial i una mobilització de recursos tècnics impressionant. I la veritat és que la pel·lícula desprèn durant les seves dues hores i mitja aquesta aparença grandiloqüent, però poc a poc et vas adonant que, en realitat, el contingut ens deixa ben poca cosa que sigui veritablement memorable. No obstant, tampoc puc dir que em semblés avorrida, ja que personalment no em va impacientar ni fer perdre l’atenció, simplement mancada de risc, d’impacte, i fins i tot de dramatisme. Tot plegat, curiós, per no dir una mica decepcionant.

No esperava cap obra mestra, ja que he après a no fer-ho amb cap peli que vaig a veure, per moltes excel·lències que n’hagi llegit o escoltat abans, però la veritat és que tampoc esperava trobar-me amb aquesta falta de substància. David Fincher es llueix amb una gran direcció, en la seva línia, amb plans magistrals i un gran aprofitament de la genial fotografia del film, i aconsegueix introduir-nos amb certa naturalitat en l’entorn aquesta vida fantàstica, però sembla no poder fer més amb una història que hauria de tenir molt més suc del que té. El Curioso Caso de Benjamin Button és d’aquelles pelis en què gaudeixes molt més per tot el que envolta l’acció que no per l’acció en si, raó fonamental per la qual el film es pot aguantar. Sí, naturalment que l’evolució insòlita del personatge també genera molt d’interès, especialment a l’inici i fi de la peli, però això es redueix a l’evolució (inversa) física, perquè la psicològica és ben escassa.

I és que el personatge de Benjamin, cridat a ser una de les icones del cinema actual per la seva insòlita naturalesa, sembla no tenir sang a les venes. Em trec el barret amb la caracterització física, sigui a base de maquillatge o digitalment, de cada etapa de la seva vida, però l’home presenta una personalitat tan neutre, quasi inexpressiva diria jo, que priva d’emoció quasi totes les seves vivències. Sembla que no acabi de viure res a flor de pell, tant si és positiu com negatiu. A més a més, els secundaris tampoc estan gaire ben aprofitats, ja que no tenen excessiva influència en el protagonista (funció bàsica d’un secundari) ni tampoc deixen gaire empremta a l’espectador. Entren en escena i surten, sense que costi gaire oblidar-los de seguida. Haig de dir que sí que m’agrada el paper de Cate Blanchett, actriu que em costa una mica, però perquè segurament és el personatge amb més personalitat del film.

La història d’amor que aguanta el fil principal de El Curioso Caso de Benjamin Button també és, en certa manera, curiosa. Tot i semblar sorgir del no res, la combinació de la relació entre els dos i la naturalesa del personatge de Benjamin planteja situacions força intenses i també desconcertants, sens dubte les millors del film. En aquest sentit, crec que l’última mitja hora llarga de peli és la més impactant, potser perquè són els moments arribats els quals tots volíem comprovar què passava. A més a més, la contextualització de la història a l’actualitat (llicència dels guionistes, ja que la original data de 1920), coincidint amb uns fets tan recents com els de l’huracà Katrina, contribueix a donar cert realisme a la història. Això sí, haig de dir que ja trobo una mica massa gastat el recurs del diari personal i de la filla explicant la història a la mare moribunda.

Són sobretot els minuts finals els que ajuden a aquesta curiosa contraposició de sensacions que un té en acabar de veure la peli, ja que el relatiu bon regust de boca que et deixa es veu amargat si fas un repàs general al film i t’adones de tot el que acabo d’escriure. La gran pel·lícula que havia de ser El Curioso Caso de Benjamin Button no és tal de forma completa, ja que, si bé les formes si que hi corresponen (d’aquí les merescudes nominacions a tots els Oscars de caràcter tècnic), el fons no aconsegueix donar la talla i deixar-nos una història que ens marqui i que pugui quedar al record de tots. Personalment, la trobo una gran oportunitat desaprofitada, però a pesar de tot, no puc dir que no la recomani. Realment és un cas curiós.

* Com a comentari final per qui ja hagi vist la peli, destacar la immensa, i sospitosa, semblança entre El Curioso Caso de Benjamin Button i Forrest Gump. Si no us ha vingut al cap durant la peli, feu un repàs als dos films. Aquest vídeo ho deixa força clar: Button vs Gump