Up in the Air
Director: Jason Reitman
Intèrprets: George Clooney, Vera Farmiga, Anna Kendrick, Jason Bateman, Amy Morton.
Gènere: Comèdia, drama. USA, 2009. 110 min.
Ryan Bingham té una feina que molts detestarien, però que a ell li encanta. La seva empresa s’encarrega d’acomiadar treballadors d’altres empreses per tal que aquestes s’estalviïn el mal tràngol. Bingham, tot un expert en la matèria, es passa la vida en aeroports i hotels, sense cap mena de lligam familiar o sentimental que el lligui a cap lloc. No obstant, la seva feina perilla quan una nova treballadora de l’empresa proposa un nou mètode per a estalviar costos.
A poc a poc, va quedant en evidència un fet que ja m’esperava i que, en el fons, és conseqüent amb el que s’està veient últimament a les pantalles de cinema: tot el que ens volen vendre com a cinema d’alt nivell és, en realitat, d’una qualitat que no passa de l’aprovat just. Només cal fixar-se, per exemple, en els nominats als Oscars o els recents guanyadors als Globus d’Or. Un dels títols que més ha sonat a nivell mediàtic ha estat Up in the Air. Un cop vista, m’agradaria que m’expliquessin on són totes les transgressores qualitats que se li han atribuït, perquè jo no les sé veure. Millor dit, he vist com feien l’esperançadora intenció d’aparèixer, per després fer-se enrere de forma quasi inexplicable. Així, el film deixa certa percepció del que podia haver estat si hagués apostat fort pel missatge inicial, però res més, perquè el rumb que acaba agafant és el més segur i, perquè no dir-ho, el més fàcil per deixar tothom satisfet.
El problema arriba quan l’espectador que no es deixa enganyar. I pel que he comprovat, de forma sorprenent en algun cas, sembla que tothom n’està aprenent en aquest sentit. Serà que la meva creixent exigència (ho reconec) s’està encomanant? Bromes a part, tothom coincideix en qualificar la pel·lícula teòricament “rebel” de l’any de poc més que normaleta. S’ha de reconèixer que el plantejament inicial de l’argument és bastant original, ja que el protagonista i la seva dedicació són realment singulars, i la filosofia de vida que ens presenta és, si més no, força anàrquica. D’altra banda, el context de la història és de rabiosa actualitat, ja que, malauradament, la actual clima empresarial porta a situacions com les que veiem a Up in the Air. No obstant, sembla que, un cop fet, la pròpia peli no es cregui tot el que ha exposat i poc a poc es comenci a fer enrere, per acabar perdent-se en masses incoherències i recursos fàcils.
Jason Reitman és un director que no es reconeix en un argument tan estovat com aquest. Les seves dues primeres pel·lícules, Gracias por Fumar i Juno, destacaven per ser descarades i àcides, amb un humor molt intel·ligent, especialment a la primera. Aquí, Reitman deixa a mitges aquest camí i es desvia cap allò més sobre segur, fins i tot amb intencions de donar-hi un transcendentalisme que resulta totalment falsejat. El resultat és que la peli no s’aclareix i, amb l’objectiu final de no córrer cap risc, es contradiu i deixa amb aquesta sensació que tot el que passa pel mig finalment no serveix per a gran cosa. Sí, deixa bones escenes, algun que altre detall interessant, però el conjunt s’acaba quedant en aquest “pse” que expressa gairebé tothom a qui preguntes.
Que Up in the Air tingui tres actors nominats a l’Oscar també té tela. Si realment no hi ha millors actuacions que les de Clooney, Farmiga i Kendrick aquest any, anem arreglats. I no ho dic per desmerèixer-les, però no és que siguin res de l’altre món. George Clooney fa un paper ideal per poder lluir-se, i vaja si ho fa, però la sensació que en qualsevol moment podria agafar una càpsula de cafè i fer-se un Nespresso sense que notéssim la diferència amb l’anunci, no l’ajuda gaire. Les seves dues companyes de repartiment mostren molta seguretat en els seus papers, però tampoc ens emocionéssim. Ah, i parlant d’anuncis, la peli és un exageradament descarat bombardeig de dues o tres marques que monopolitzen l’argument. Hauran posat tots els diners que siguin, però quan et planten un logo immens tantes vegades, un ja creu que el prenen per tonto.
Tot i el repàs que li acabo de donar, no voldria destrossar per complet la pel·lícula, que, com ja he dit, té els seus moments i aspectes destacats, i que tampoc avorreix. El seu principal problema és aquesta incoherència, aquest no creure’s-ho i aquesta falta de risc. D’aquí pocs mesos, poca gent recordarà Up in the Air i poca gent recordarà aquest personatge de George Clooney que pretenia anar a contracorrent del món, bàsicament perquè Jason Reitman li acaba traient tota credibilitat. El director ha caigut en el producte pre-fabricat i dissenyat per a ser on és ara (sis nominacions), i tant de bo que sàpiga sortir-ne de nou. Amb el pas dels anys, la gent recordarà Gracias por Fumar, recordarà Juno, però, de forma selectiva, esborrarà Up in the Air. Espero que se n’adoni.
Martí
M.A.Confidential 
L’has clavada, Martí! Creia que era l’únic humà que no l’ha trobada extraordinària. Hem tornat a coincidir en el post. Ja ja ja. Aviam. Per a mi és una bona pel·lícula fins que intenta donar un gir de guió… i la ‘caga’. El ‘canvi’ del pesonatge de Clooney no és honrat. La gent no canvia en cinc minuts. I, com bé dius, si aquests actors guanyen l’Oscar pleguem veles. Jo dos els tinc clars. Waltz per ‘Malditos bastardos’. No hi hauria d’haver ni debat. I Mo’Nique per ‘Precious’. La peli està sobrevalorada, però el paper d’aquesta dona és sensacional. Per cert; i si em permets: n’estic fart dels ‘happy end’.
L’altre dia vaig anar a veure ‘The road’. Em va entusiasmar. També he llegit el llibre i l’adaptació és brutal. Jo els hauria acabat d’una altre manera, però no tinc el Pullitzer i en Cormac McCarthy sí. Per tant, chapeau. Aquesta setmana descanso de cinema. Crec que no estrenen res interesant. I haig de preparar-me per ‘Shutter island’. Vaig veure el trailer l’altre dia i promet.
Una abraçada.
M'agradaM'agrada
Doncs mira, jo creia que em trobaria amb algun comentari totalment contrari al que he escrit, però ja veig que no sóc l’únic se la carrega… has resumit perfectament el concepte amb la frase de la tercera línia, jeje. A mi no és que em carreguin els “happy end”, però, com tu dius, estic fart d’aquesta tendència a imposar-los quan es carreguen el que s’intuia una bona pel·lícula. Potser és per això que em deien després de fer la llista de la dècada que cinemtogràficament sóc una mica “sàdic”, qui sap…
Tinc ganes de veure The Road. El llibre em va deixar fascinat i vull comprovar aquesta adaptació, de la qual he sentit una mica de tot. El tema de com acabar les històries, ja se sap que Cormac McCarthy és així, i si no, mira el final de No Country for Old Men…
Una abraçada Jordi, i m’alegro que seguim coincidint!
M'agradaM'agrada
Doncs encara no he vist aquesta tercer peli del reitman, pefrò sobretot Thanks for Smoking em va semblar brutal en tots els sentits (és a dir cinematogràfic, social i polític).
Llàstima que amb una bona idea, el director acabi prostituint-se de la manera que descrius…
M'agradaM'agrada
Així com Thank you for Smoking és brutal com tu dius per la intel·ligència amb què va transmitint els seus missatges, aquesta no ho fa, bàsicament perquè ni ella mateixa sap molt bé quin missatge transmetre…
Sento dir-ho, però és la primera peli del Reitman que es pot considerar prescindible…
M'agradaM'agrada
No et preocupis Martí, aquí em tens a mi per portar-te la contrària! 😉 I de quina manera aket cop! A mi m’ha agradat molt! I, a més de la aplastant majoria de crítics, a tothom qui conec que l’ha vista també li ha molat. Anem a pams.
Ja sé que el cine és qüestió de gustos, però crec que arribes a conclusions equivocades. A més, no concretes amb exemples (suposo q per evitar spoilers, clar), per tant no acabo d’entendre els teus motius.
Dius que la peli promet, en quant als valors transgressors del Clooney, però agafa el camí fàcil. Per començar, estava clar que ALGO havia d passar, el Clooney ha de tenir algun tipus d’evolució! Si no és akesta la que t’esperaves, què t’esperaves? És fàcil criticar el rumb que agafa una peli, lo difícil és dir cap on hauria d’haver anat. Apostar pel missatge inicial? Torno a repetir, on estaria llavors la evolució, el conflicte?
Per cert, akesta peli segueix fil per randa l’estructura de totes les altres del Reitman: prota que va de cool, sarcàstic, modernillo, a qui l’amor el fa replantejar-se les coses (en les pelis anteriors, l’amor paternal). Si les altres t’agraden, no entenc que et sorprengués negativament akesta. El Reitman sempre ha tingut el seu punt sentimental.
Jo també tenia por que la peli acabés sent massa pastelosa, que acabés transmetent un missatge carca sobre els valors familiars o coses així. Sobretot ho temia perquè en la (aquesta sí) falsament rebel “Juno” AIXÍ ÉS! Per moments aquí està a punt, i desde luego no m’hagués molat tant si hagués acabat just després de la boda. Però aleshores pam! hi ha el gir final de la tia, la èpica tallada de rollo, un puntazo! Jordicine: “Happy end”?? Segur que tas quedat fins al final? Martí: camí fàcil?? falta de risc?? A mi em sembla un final amb dos collons. I la tia, més transgressora impossible (tractant-se de Hollywood, on les adúlteres solen ser jutjades, aquí el Reitman la mostra tal qual, una dona d’avui dia, o sigui, demostra una actitud oberta i moderna).
Dedueixo per la crítica (si no és així, corregeix-me) que et costa empassar-te que un tio com el Clooney de l’inici tingui akesta evolució. No te’l creus quan decideix canviar, i t’ho prens com una traïció als seus principis. Lo que diu Jordicine, en definitiva. Doncs bé, jo ho trobo tot absolutament natural, i no per això la peli deixa de ser moderna. Anem per passos:
– Clooney ÉS com ens el pinten a l’inici. No és cap “coraza”, com li diu akella. Ho és de veritat. I menteix al nuvi quan li diu que es casi, perquè sap que és el que en el fons akell tio desitja.
– Clooney troba una tia que, tenint en compte els seus principis, és descaradament su media naranja.
– De veritat no és creïble que un tio així s’enamori d’una tia com akella?? Joer, jo sóc bastant com el Clooney, però és que la Farmiga és un somni fet realitat! xD S’ha de creure una mica en l’amor, home! Amb “500 días juntos” crec que et vaig dir el mateix,jaja!
Total, que si ens creiem que POT quedar-se penjat d’akella tia, llavors la resta de la peli ve rodada! Vol kedar per follar un altre dia, vol passar més temps amb ella…vol ESTAR amb ella.
I aquí ve el quid de la qüestió, el que crec que us equivoqueu: que el Clooney canvii no implica que se’n penedeixi del que ha fet fins llavors. La peli no t’està dient que els valors familiars són millors que els inicials (que seria el camí fàcil que dius, oi?), ni critica els inicials. No és incoherent. Simplement constata que la vida inicial que porta és molt guai però desgraciadament és incompatible amb estar penjat d’algú! Potser això no és tan “rebel”, però és la pura i amarga veritat! I si a això li sumem el gir final, tenim una peli que de estovadeta i còmoda res de res. Facis el que facis, a la vida mai es pot tenir tot. M’estranya que un sàdic com tu no valori aquest missatge final 😉
A banda d’això, la peli té altres grans mèrits que no valores. El personatge de la Kendrick (interpretació inclosa) i la seva evolució, de odiosa a adorable, de adulta en lo professional a infantil en lo sentimental, és de lo millor. I els diàlegs són constantment molt bons, tio! Plens d’humor intel·ligent.
El Clooney fa el paper que millor sap fer, sí. Però això no perjudica la peli a no ser que li tinguis una mania especial. ¿O és que el Clint Eastwood perjudica les pelis on fa sempre el mateix paper?
Amb lo de la publicitat encoberta ets un exagerat! Mira que jo m’hi fixo (per deformació professional, jeje), i aquí no m’ha molestat en absolut. En cap moment diuen “American Airlines mola” ni surten planos fora del context del guió expressament per publicitar. Tot està ben integrat. És una peli que passa a aeroports! ¿Per què haurien d’amagar o falsejar les marques?
No sé, veig que hi ha una sèrie de prejudicis (Nespresso, presència de marques, i sobretot: expectatives distorsionades -¿peli rebel?-) que t’han tret de la història i no t’han deixat valorar-la com lo que és, una gran peli sobre les relacions humanes (sentimentals i laborals) d’avui en dia, sarcàstica, intel·ligent i molt amarga. Dóna-li una altra oportunitat! Potser no és de 10, però és de molt més que un 5. Oscar al millor guió adaptat, de calle!
Sorry pel rollo, suposo que això demostra que ma molat de veritat! 😉
M'agradaM'agrada
Xavi, abans que res, dues qüestions preliminars:
1- Et prohibiré escriure comentaris més llargs que el meu post 😉
2- Això de que jo sigui un sàdic, a banda de que sona fatal, no val com a recurs per trobar una explicació a si m’agrada o no una peli…
Respecte tot el que dius, segurament no et respondré a tot, però sí a algunes cosetes. Primer que tot, davant d’un argument que no m’ha agradat, jo mai diré “com hauria d’haver estat perquè m’agradés”. Seria absurd i tampoc no em correspon. Jo només intento donar la meva opinió sobre el que veig i argumentar-la, no a oferir versions millorades de les pelis segons el meu gust.
Això és el que em va transmetre el personatge del Clooney just al acabar la peli: Sóc un tio amb aquests principis. Conec una tia, però no me’ls canviarà perquè són els meus principis. Osti, és la dona de la meva vida i m’enamoro. Els meus principis tremolen, potser és el moment de canviar-los. Em llanço per fer-ho i fracasso. No passa res, torno a ser el de l’inici amb els principis intactes” Cony, i tot el que t’ha passat queda en una anècdota? De veritat no t’ha afectat gens? Si tan dur ets, com és que t’has deixat portar, llavors? Si t’ha importat de veritat, després t’ha de fer mal, no et pots quedar tan tranquil.
Llavors l’argument és algo com “la vida d’un home que pot ser canviada per uns fets que al final no la canvien i tot segueix igual. Fins i tot el ‘perill’ de la seva feina queda en res”. Diga’m on és l’evolució, on són les conseqüències pel personatge…
Ah, i al Clooney no li tinc cap mania, al contrari. És un tio que em cau molt simpàtic i el considero un bon actor amb molts registres.
Respecte la Kendrick, et dono la raó amb les dues cares del personatge, però adulta en lo professional només ho és a l’inici. Vale, resulta que en el fons és una niñata que es caga a l’hora d’acomiadar a gent… i no ho descobreixen fins llavors? quan fa uns dies estaven disposats a canviar tot el funcionament d’una empresa pel que ella deia… Al final, desapareix sense aportar res a la peli.
I els moments presumiblement dramàtics dels acomiadaments (per no dir la que es suicida) em semblen absolutament frívols i oportunistes.
Per acabar, últimament sempre em cites el que han dit els crítics (quan opinen el mateix que tu, clar), no serà que t’hi fixes massa? jejeje.
Ara en serio, t’agraeixo tota l’explicació! Ja saps que pots explaiar-te tant com vulguis, especialment si és per portar-me la contrària!
M'agradaM'agrada
OK, ara t’he entès! Dons et tic lo q passa: torna’t a mirar el final!! El Clooney es keda tan trankil?? Ké vaa!! Obviamen no es fot a plorar,pero vamos,es keda fet pols! La clau es l’escena final dels 10 milions d milles: aconsegueix el q havia sigut fins fa res el seu gran objectiu vital, el q tan havia desitjat,i llavors va i li suda la polla! Després d lo d la tia, se n’ha adonat q allo d les milles no té importància, per aixo sta incòmode kuan el premien,per aixo dona les milles pel viatge d sa germana,per aixo la seva cara és un poema des q veu la tia am els fills fins q sacaba la peli!
Torna ala vida inicial,sí. Però el gran canvi va per dins! Ara sap q allò q millor sap fer no l’omplirà mai del tot,no el farà mai del tot feliç,pero és el q li toca,perquè ell pertany a allà dalt. Si t’hi fixes, la veu en off final està plena d’amargor,la diu casi com si allò fos la seva maledicció!
Es un final q em recorda molt al de les bones pelis d’herois solitaris,en què han d resignar-se a seguir fent el q saben (Centauros del desierto, El Caballero oscuro, Spiderman… Lucky Luke! xD) Suposo q mentens,perque crec q ens ho van ensenyar a alguna clase del Xavier Perez…jaja!
En kualsevol cas, mestaves dient que haguéssis preferit q sacabés “bé”?? Clooney renunciant ala feina i casant-se? No mu crec. Llavors espero haverte fet replantejar-tho, o sinó sí q hauré d deixar de dir lo d sàdic, sí..xD Ah, i a mi el cinisme d les escenes d despidos em va encantar! 😛
Amb la Kendrick em rendeixo, es el contrapunt perfecte al Clooney inicial, aporta molt, pero no vull colapsar-te el servidor! 😉
M'agradaM'agrada
Voy a ver la peli aunque sólo sea para poder meterme en esta polémica. No puede ser que haya tanta discusión y posts tan largos y no esté yo en medio.
M'agradaM'agrada
Jajaja, breiXo, no es por nada, pero yo todavía estoy esperando tu comentario sobre Avatar…
Xavi, entenc el teu punt de vista, i no sé si és que la vaig veure en mal moment o què… però ja et dic, va acabar la peli i em va deixar fred, indiferent. Tot molt anecdòtic. S’acaba i a una altra cosa… En fi, que no vaig conectar amb la peli, i trobo que ella tampoc va fer mèrits per fer-ho. Qui sap, potser d’aquí un temps la torno a veure i canvio d’opinió.
Ah, i no t’atreveixis a citar el nom de Xavier Pérez en va! XD
M'agradaM'agrada