M.A.Confidential

Arrival

Director: Denis Villeneuve

Intèrprets: Amy Adams, Jeremy Renner, Forest Whitaker, Michael Stuhlbarg, Mark O’Brien, Tzi Ma, Nathaly Thibault, Pat Kiely

Gènere: Ciència ficció, thriller. USA, 2016. 115 min.

A vegades la veritable grandesa d’una pel·lícula no es percep o es fa present tan sols durant el seu visionat, sinó que es va coent poc a poc durant els dies posteriors. En el cas de La Llegada, aquesta doble experiència es materialitza exactament així: l’atmosfera i l’emotivitat de la pel·lícula t’inunda mentre ets assegut a la butaca del cine, però les seves múltiples vessants segueixen desenvolupant-se a nivell mental un cop acabada. I és llavors quan un s’adona de tota la riquesa que conté el film de Denis Villeneuve, que possiblement es consagra, ara sí, com el director més complet de la dècada que vivim. El director canadenc impressiona per la gran elegància visual i la textura que imprimeix a les imatges, però evita acomodar-se en una mentalitat de “blockbuster” de ciència ficció qualsevol. La vessant més introspectiva que planteja a partir de cert moment duu la dimensió de La Llegada molt més enllà quan menys ens ho esperem.

Tal com ha demostrat al llarg de la seva filmografia, Villeneuve és un mestre de la contenció, de les calmes tenses i l’expectació latent. A La Llegada, el director ho torna a demostrar a la perfecció, especialment durant una primera hora de film del tot magistral. No és estrany que en més d’una ocasió ens trobem amb la boca mig oberta, ja que les escenes estan construïdes amb un pols enormement cuidat: amb paciència, però amb una evolució rellevant en tot moment i seguint una tendència creixent de forma sostinguda. Un cop ens submergim en l’univers del film, és molt difícil que en sortim. Villeneuve aprofita aquest avanç per anar revelant poc a poc el veritable propòsit de La Llegada, o sigui, per a transmetre’ns que aquí no parlem d’un enfrontament entre humans i extraterrestres, sinó d’una entesa; d’un procés comunicatiu on el canal i la descodificació del missatge són el centre de tot. Per algun motiu la protagonista de la pel·lícula és una lingüista, i no pas un capità de l’exèrcit.

És evident, doncs, que La Llegada no segueix els passos típics que podríem esperar d’una pel·lícula que arrenca amb el que sembla l’inici d’una invasió alienígena. La història és un xoc constant entre parts oposades que necessiten entendre’s entre elles, però no només es limita a humans i extraterrestres. També ho han de fer els diferents països afectats, i de la mateixa manera els seus dos protagonistes provinents de dos camps tan diferents com la lingüística i la física teòrica, que a sobre han de treballar en un entorn militar on les coses funcionen d’una altra forma. I què és el més important que se n’extreu de tot plegat? Doncs que l’intercanvi condueix a l’aprenentatge, sigui quin sigui el tipus de llenguatge utilitzat. En una de les primeres imatges de La Llegada, la Dra. Banks simula les urpes d’un depredador amb les mans mentre juga amb la seva filla, evidenciant com un gest tan simple i innocent conté en realitat tot un codi comunicatiu; de fet, aquesta escena és fàcilment equiparable al que més endavant serà el veritable conflicte de la història.

La Llegada està molt més a prop de títols com Encuentros en la Tercera Fase de Spielberg -pel seu enfocament de la relació amb els extraterrestres- o Señales de Shyamalan -pel gir profundament humanista que adopta la història-, que no pas de la ciència ficció apocalíptica. Això no significa que la direcció de Villeneuve defugi de l’espectacularitat visual que li proporciona el gènere: l’impacte de les naus enmig dels paisatges terrestres, la subtilesa amb què se’ns mostren les criatures (és increïble com els sap atribuir una personalitat humana) o totes les seqüències d’entrada a la nau amb el conseqüent joc de gravetats i perspectives són alguns exemples que subratllen el talent del canadenc. També la banda sonora de Jóhann Jóhannson, intensa, descompasada i críptica (sembla imitar sons de cetacis comunicant-se, en alguna ocasió), contribueix enormement a l’atmosfera global. Així doncs, estem davant una pel·lícula per a gaudir amb tots els sentits i per a deixar-se portar, sense esperar res en concret d’ella.

Serà La Llegada la gran pel·lícula de ciència-ficció dels últims anys? Sens dubte té potencial de sobra perquè així sigui, però també és veritat que, degut a la seva naturalesa reflexiva i transcendental, corre el perill de xocar amb les expectatives d’una part del gran públic. I és que les prioritats de Villeneuve acaben apuntant a aspectes essencialment humans com l’amor, la pèrdua, la memòria o el destí, i la manca absoluta de control que tenim sobre ells. És per això que el desenllaç va estrenyent el seu focus cap a les conseqüències personals que l’experiència suposarà per a la protagonista, deixant la vessant extraterrestre en lleuger segon pla. És cert que aquest tram final del film té detalls discutibles, com certa moralina forçada dirigida als humans o algun moment de sobredosi melodramàtica, però un cop digerida i processada, La Llegada té tots els números per quedar-se al cap de l’espectador durant una bona temporada.