M.A.Confidential

Anvil! The Story of Anvil

Director: Sacha Gervasi

Intèrprets: Steve “Lips” Kudlow, Robb Reiner, Tiziana Arrigoni, Chris Tsangarides.

Gènere: Documental, biopic, música. USA, 2008. 80 min.

És difícil no caure en el prejudici que diu que, un cop vist un documental sobre un grup de música, ja els has vist tots. No ens enganyem, sovint és així. La gran majoria segueixen una estructura molt similar i previsible, amb una història que ens explicarà els inicis humils de la banda, la seva projecció cap a la popularitat, el seu moment àlgid, les baralles entre els seus integrants, el camí cap a la decadència i, probablement, l’eventual ruptura o reestructuració del grup. Per aquest motiu, molts d’aquests documentals acaben reservats als veritables fans de la banda. No obstant, Anvil: El Sueño de una Banda de Rock demostra que és possible trencar amb aquesta dinàmica. I ho fa presentant una banda que quasi no coneix ningú, i aquest és precisament el secret del seu èxit i la seva connexió amb l’espectador.

Tot i que la història no s’escapa completament d’aquesta condició de “ja vista”, el fet que el documental suposi el primer cop que sentim parlar d’aquesta banda fa que l’interès augmenti i que tinguem ganes de conèixer el per què de l’èxit d’aquest documental, què té que el faci tan especial. De seguida t’adones que és la veracitat i humilitat que desprenen els membres de la banda el que converteix aquesta història en profundament humana, abans que musical. De la mà de “Lips”, el líder de la banda, descobrim uns amics de 50 anys que només tenen ganes de veure complert el seu somni de tota la vida i que seguiran lluitant fins que el cos els digui prou. L’objectiu no és tant el triomf de la banda, que també, sinó el seu triomf personal, la recompensa a tota una vida intentant-ho. Gràcies a això, Anvil: El Sueño de una Banda de Rock genera una gran implicació emocional a l’espectador. Almenys, amb un servidor ho ha aconseguit.

El gran pes de Anvil: El Sueño de una Banda de Rock recau en “Lips”, el cantant i líder del grup. Tot i la inevitable reminiscència inicial a Ozzy Osbourne, el nostre protagonista no triga gens en demostrar que no té res a veure amb el seu veterà col·lega de Black Sabbath. Començant per la seva sensatesa i intel·ligència a l’hora de parlar. “Lips” (que sembla Messi d’aquí 30 anys) s’obre completament a la càmera, sense postures ni teatralitats, i aquesta autenticitat és la que dóna un toc d’emotivitat especial al documental, el qual s’acaba convertint en una història d’amistat i superació personal molt més creïble que d’altres que pretenen fer el mateix. D’altra banda, ens ajuda també a descobrir que el model d’èxit dins del món musical no només depèn de fer bona música o posar-hi bona voluntat, sinó en rodejar-se de la gent adequada.

Tot i que el documental cau en fases una mica reiteratives i presenta fragments, sobretot els de caràcter més familiar dels protagonistes, que s’haurien pogut tractar més dinàmicament, Anvil: El Sueño de una Banda de Rock aconsegueix un objectiu que poc m’esperava: fer-me emocionar amb quatre tios de 50 anys que desconeixia per complet una hora i mitja abans. Transmetre’m la seva alegria, la seva frustració, la seva esperança, deixant de banda si m’agrada o no la música que toquen i demostrant que no cal ser un fan seu per connectar amb el que senten. Una cosa tinc clara, si Anvil hagués saltat a la fama mundial, probablement mai hauríem vist un documental tan proper i tan sincer de les seves vides.

No crec que sigui un film per a qualsevol públic, els melòmans són qui més identificats s’hi poden sentir, però cal recalcar que Anvil: El Sueño de una Banda de Rock no és un documental sobre un grup de heavy en clau musical, sinó en clau humana. És per això que crec que la història pot arribar a molta més gent del que es podria pensar. Si més no, tot i que ara potser veig un pèl sobredimensionada la reacció en quan a premis i elogis en el moment de la seva estrena, a mi m’ha sorprès gratament.